Després d’una llarga trajectòria com a militant del PSC i desencantat per la deriva del partit, Jordi Martí (Barcelona, 1965), un veterà de la política municipal, va fitxar l’any 2015 pels Comuns per exercir les funcions de gerent municipal. Des d’aleshores no ha deixat d’escalar posicions en l’organigrama de la formació liderada per Ada Colau fins a situar-se com a número dos de l’alcaldessa barcelonina el 28-M. En aquests comicis, precisament, haurà de tornar a enfrontar-se a Jaume Collboni, el candidat que va superar-lo en les primàries que els socialistes van celebrar l’any 2014 per escollir el representant amb qui volien recuperar l’alcaldia de la capital catalana, un objectiu que encara no han assolit.
Han passat nou anys d’aquelles primàries del PSC. Si pogués parlar amb el Jordi Martí d’aleshores, què li diria?
Li diria que la va encertar. Jo buscava que el PSC que fos una força política com havia estat històricament, que obrís camí, per utilitzar l’eslògan de campanya. Des d’aquell moment ha fet un camí una mica invers, s’ha convertit en una força política més d’ordre i establishment i amb més por a les transformacions. Si analitzem ara què és i quines són les seves principals propostes en aquests comicis, aquest és un PSC que jo no reconec. Em sembla que ha canviat més el partit que no pas jo.
El seu rival aleshores va ser Jaume Collboni, amb qui fins fa uns mesos compartia govern. Vostè va ser molt crític amb la seva renúncia a la primera tinència d’alcaldia per preparar la seva candidatura. Creu que el socialisme la va entendre?
No, crec que és un gest equivocat i que la ciutadania se n’adona. No pots estar quatre anys al govern, votant a favor de tots els grans acords que s’han fet i, d’un dia per l’altre, caure del cavall i dir que tot allò no m’agrada i que faria tot el contrari. Crec que és un error segurament fruit d’una certa precipitació, és tenir poca vista. Sortir i deixar els teus companys de govern és una mica com abandonar el vaixell quan n’ets capità. No és un bon gest per després poder-se projectar com a un futur alcaldable d’una gran ciutat com Barcelona.
Sembla evident que la relació amb el PSC -o almenys amb el seu cap de files- s’ha deteriorat en aquest darrer mandat. Aquesta situació allunya la possibilitat de revalidar la coalició?
No, no hi ha una degradació. Ara estem tots en campanya i l’objectiu de tothom és guanyar, després veurem. Tots som prou grans per distingir entre les decisions polítiques i les relacions humanes, que han d’anar per una altra banda. De la mateixa manera que dic que el PSC ha canviat molt més que jo, anant-se’n cap al centre i fins i tot cap al centredreta, us diré que la relació que mantinc amb Collboni i Salvador Illa és bona i estic convençut que el progressisme i les esquerres de la ciutat han de continuar entenent-se. En aquesta ciutat sempre ha guanyat l’esquerra, estem gairebé obligats a continuar entenent-nos i transformant la ciutat en pro de la justícia social i dels grans objectius que l’esquerra defensa de manera compartida.
Aquesta campanya electoral sembla especialment polaritzada en el Colau sí, Colau no. ERC ja ha anunciat que no farà alcaldessa la líder de BComú. Els sorprèn?
Crec que ERC està una mica perdent peu. En el fons els ha passat el mateix que a Collboni: faig una cosa durant quatre anys i, de cop i volta, quan queda un mes, me n’oblido i faig tot el contrari. A Maragall li passarà factura haver descartat fer alcaldessa Ada Colau. Ha fet una pífia enorme. Durant aquests quatre anys hi ha hagut un govern d’esquerres a Barcelona amb el PSC dins i amb ERC donant-nos suport des de fora. No pots dir de cop que no hi tens res a veure. Em sembla que això els està deixant sense una posició sòlida davant la campanya electoral i els comicis.
Les enquestes situen per ara un possible empat a quatre que es decantarà per pocs vots. Vostès respectaran la llista més votada o es podria repetir l’escenari d’ara fa quatre anys?
Nosaltres sortim a guanyar i amb el convenciment que tenim moltes possibilitats de fer-ho. Quin és el nostre gran adversari en aquest moment? Ho diré clarament: la sociovergència. Sembla que una bona part de l’establishment i dels poders econòmics de la ciutat estarien encantats amb una solució d’aquestes. El perill potser no està tant amb Xavier Trias i Collboni, sinó en què tots dos sumin i vulguin fer aquest retorn al passat.
Els espanta aquesta possibilitat?
Espantar no, però existeix, és indiscutible. Les últimes posicions de Collboni posant en dubte fins i tot la unió del tramvia… la sensació és que estan buscant tots aquells punts en comú que deixen fora ERC i els Comuns. Nosaltres som l’única garantia per mantenir les polítiques socials de transformació urbana i evitar aquest tipus de temptacions a les quals els grans poders econòmics optaran sens dubte l’endemà de les eleccions.
Està en joc el model de ciutat?
Sí, sens dubte. El terreny de joc de les eleccions és el model dels Comuns. Ningú parla d’un altre model, és aquest o l’aturem. Un model i un antimodel. Si Colau no és alcaldessa, totes aquestes polítiques estan en perill i hi haurà un retrocés indiscutible.
Un dels punts on difereixen més aquests models oposats és en la gestió del turisme. Precisament, la setmana passada es va evidenciar un distanciament de postures entre l’Ajuntament i el Port per la limitació dels creuers.
Nosaltres som tan prudents que hem demanat reduir el turisme de creuers perquè és el que no deixa res a la ciutat. La persona que arriba, baixa quatre hores amb la bosseta de pícnic a la mà i passeja pels hits de la ciutat per després tornar al vaixell, l’única cosa que provoca és massificació i un consum d’aigua desorbitat. No som antiturístics, però Barcelona no pot basar la seva economia en el turisme.
El Port argumenta que té les mans lligades.
Nosaltres hem analitzat què passa amb les navilieres i hem descobert que n’hi ha dues, una que està a punt d’acabar la concessió i una altra que encara no s’ha fet la concessió. Aquestes són les que proposem aturar. Això no posa en perill la seguretat jurídica, és simplement una qüestió de voluntats.
Seria factible augmentar el nombre de creueristes canviant aquest model de turisme de les quatre hores?
A mitjà i llarg termini, no ho sé. El mateix Port reconeix que hi ha un percentatge dels creueristes que no deixa beneficis i que aporta poc a la ciutat. Doncs reduïm-lo. No s’hi val posar-nos tots d’acord en el diagnòstic del problema, però que la proposta sigui dedicar tot el Port als creuers.
El xoc de models també és evident en l’àmbit de la mobilitat. Creu que hi va haver una certa precipitació a l’hora de dur a terme transformacions urbanístiques del calibre de la superilla de l’Eixample?
No, ho dic amb tota la contundència. Aquesta és la línia que estan seguint totes les grans ciutats del món com Amsterdam, París o Londres per limitar la mobilitat del cotxe i reduir la contaminació. L’espai públic de qualitat és el que fa ciutat. A qualsevol persona que estigui en contra la superilla li diria que vagi a parlar amb els veïns de la Meridiana, que fins ara vivien amb una autopista i ara ho fan amb un passeig verd. Ens fa por la possibilitat de frenar aquest model en aquest moment perquè quan preguntes per polítiques concretes hi ha una amplíssima majoria a favor d’aquests projectes.
I pel que fa a la Zona de Baixes Emissions (ZBE)?
Per descomptat que no. Hem millorat els indicadors de contaminació atmosfèrica i han baixat les partícules en suspensió. Som una de les ciutats més denses d’Europa, vivim ja molt atapeïts, i la transformació en una ciutat més per viure acabarà sent un dels principals atractius econòmics de Barcelona. L’atenció internacional que està generant tot plegat denota que aquella economia que ens interessa busca ciutats que siguin còmodes per viure, però que alhora siguin saludables.
Aleshores, com expliquen les crítiques?
Sincerament, aquí tenim els sectors conservadors molt despistats sobre què està passant al món. A mi em sorprèn molt que ni a Espanya ni a Catalunya hagin aparegut uns lliberals verds com està passant a molts països europeus. Els Comuns estem fent coses que està fent gent com Anne Hidalgo a París, que és del partit socialista francès i que segurament estaria en posicions més semblants a les de Collboni que a les nostres, però que té un compromís amb la qüestió ambiental molt contundent. És sorprenent. Les crítiques podrien tenir sentit si els indicadors econòmics a Barcelona fossin fatals, però estem liderant la recuperació econòmica a l’Estat, tenim 40.000 aturats menys que el 2015 i el deute se situa per sota del 30%. Alguna cosa devem haver fet bé.
En l’apartat econòmic, aquest mandat serà recordat per l’acord de la Copa Amèrica i la consolidació de Barcelona com a seu permanent del Mobile. Des de certs sectors de la dreta els acusen de voler collar l’economia...
La dreta ens deia que volíem expulsar el Mobile i que renunciàvem a grans esdeveniments perquè vam dir que no als Jocs Olímpics d’hivern. La Copa Amèrica o l’ISE són projectes que hem engegat nosaltres perquè una ciutat que vol ser capital ha de ser una ciutat per viure, però on també passin coses de caràcter global. Ni hem ensorrat l’economia ni som mals gestors. Continuar dient que els Comuns ens carreguem l’economia i la gestió pública… que ens busquin altres arguments per fer-nos mal perquè aquests tenen poc recorregut.
I des de l’esquerra consideren que vostès s’han venut a les elits.
Això ja ens passava amb el Procés, que ens deien que érem equidistants. Hi ha una esquerra que ha optat per fer una cosa tan legítima com no governar. Quan optes per això, pots mantenir-te en un estat pur i criticar qualsevol qüestió des d’una perspectiva de justícia, però des de la puresa no transformarem res. La política exigeix posar-se a gestionar i també saber quines són les forces amb què comptes. Nosaltres ens vantem d’haver aprovat pressupostos en els darrers quatre anys. Són els que haguéssim fet els comuns? No. Pots dir que ens hem venut, però és que si no ho haguéssim fet, ara estaríem en una situació molt pitjor de la que estem.
Creu que els pot passar factura haver aconseguit l’alcaldia l’any 2019 gràcies al suport d’un partit de dretes?
No. Ho vam dir des del primer moment que es demostraria al cap de pocs mesos que aquests vots regalats no condicionarien res. Només s’ha de veure tot el que hem fet per adonar-se’n. Escoltant els candidats de Ciutadans, Valents i de tota aquesta diàspora que tenim de la dreta barcelonina veus que aquest va ser un gest sense cap mena de rèdit polític. Tot el que hem fet està als antípodes del que pensava qualsevol dels seus representants.
La Casa Orsola o el bloc del carrer de Tarragona són alguns dels darrers exemples de les problemàtiques en matèria d’habitatge a la ciutat. S’han pres prou mesures per evitar casos d’especulació immobiliària entorn de la superilla?
Aquesta ha estat una de les contradiccions de les polítiques locals des de mitjans del segle XX. Sembla que l’alternativa és no fer res i deixar que la ciutat caigui per no generar aquesta revalorització del patrimoni. Fins que no s’ha aprovat la llei de regulació de lloguers, nosaltres teníem molt pocs instruments per operar en el mercat. Però, només regulant el lloguer privat, no resolem el problema de l’habitatge. Hem de construir habitatge públic, construir pisos privats de protecció oficial que no puguin perdre aquesta condició, tenir un equip antidesnonaments… són tot un seguit de mesures. Això vol dir que el sector de l’habitatge ha d’estar tan intervingut públicament com l’educació o la sanitat. Quin sentit té que em garanteixin l’educació dels fills o la salut si no els garanteixen un sostre? L’habitatge està en la base dels drets i necessita una intervenció pública contundent.
La neteja ha estat un dels grans maldecaps d’aquest mandat. El canvi de contracta no s’ha aplicat amb la celeritat esperada i en alguns punts encara hi ha queixes. Què ha fallat?
El moment de canvi de contracte és molt important: es canvia tot el mobiliari, els contenidors, els camions, etc. Això fa que el model, quan va arribant al final, noti una mica el desgast perquè el material s’ha anat envellint i les empreses ja esperen el nou concurs. En una situació de normalitat, potser tens un últim any complicat. Què ens ha passat a nosaltres? Que ens ha enganxat la pandèmia al mig. Si a això li afegeixes el problema de la guerra d’Ucraïna… el canvi de contracte ha costat molt més que l’anterior i hem tingut durant massa temps la sensació que la cosa no acabava de funcionar. Crec que el tema ha anat desapareixent de les polèmiques de la campanya perquè la gent és conscient que la situació ha millorat molt ara que ja tenim les contractes desplegades i el nou material en funcionament.
L’altre gran focus de queixes ha estat la seguretat. En una intervenció al Cercle d’Economia aquest abril, Colau va denunciar que els “discursos catastrofistes” estaven emmascarant les dades reals. Barcelona té un problema de seguretat o és només una percepció?
En una ciutat com la nostra, conflictes i delictes n’hi ha sempre. Ara bé, l’única manera de saber si estem bé és mirar les dades. Estem un 18% per sota del nivell delinqüencial del 2019. Punt. Què hem fet en termes de seguretat? Hem fet créixer el cos de la Guàrdia Urbana pràcticament amb mil agents i hem millorat la coordinació amb els Mossos d’Esquadra. Això de cap manera és cofoisme ni negar que en una ciutat com la nostra s’ha d’estar sempre amatent, però és indiscutible que les dades són positives.
Vostès ho atribueixen només al fet que hi hagi discursos interessats en contra de la gestió dels Comuns?
És com amb l’economia, en part segurament és responsabilitat nostra evitar-ho. Sempre a la dreta se li ha adjudicat l’etiqueta que en saben més amb els números i amb la seguretat, perquè són gent d’ordre i seriosa amb les qüestions econòmiques. I l’esquerra, en canvi, som millors amb les qüestions socials i amb l’atenció als vulnerables, etc. Jo des de fa molt temps que lluito contra aquesta estigmatització de les posicions polítiques perquè la sortida de la crisi del 2008 va estar liderada per la dreta a Europa i va ser un desastre. Vam trigar anys a recuperar els indicadors de desenvolupament econòmic, a part del patiment bestial que va suposar per a milions de famílies.
Barcelona és un dels últims bastions supervivents del gran apogeu dels Comuns a l’Estat. Perdre l’alcaldia seria una estocada a les ambicions nacionals i estatals?
No, però és que no la perdrem. Estem molt convençuts que guanyarem. Quan tu jugues una campanya electoral amb les teves cartes, tens la meitat del camí guanyat. La política són tres coses: projecte, lideratge i capacitat d’acord. Nosaltres hem demostrat excel·lir en les tres i segurament en les tres som els que estem en millor posició. No hi ha discussió que tenim projecte de ciutat. Tenim un lideratge indiscutible, no crec que hi hagi cap dels altres candidats que s’hi acosti. I hem tingut una capacitat de pacte amb les esquerres. Em costa de creure que una ciutat com la nostra, rebel, inquieta, amb vocació de canvi i de transformació deixi passar aquesta oportunitat. Estem convençuts que guanyarem i que això significarà, al revés, un pas de consolidació de l’espai polític dels comuns i d’aquest gran espai que es diu Sumar que Yolanda Díaz està liderant a tot Espanya.
Trias ja ha deixat clar que no continuarà com a regidor si no és alcalde, i Collboni no entrarà en un govern si no guanya. I en el vostre cas?
Perdona, però ho trobo al·lucinant. Que algú es presenti a les eleccions i digui, però només si guanyo, eh? Què és això? Nosaltres no ho diem per res. El compromís amb la ciutat és ineludible per part de les 41 persones que configuren la llista, sense cap mena de dubte. Avui dia la política en majúscules és urbana i és local. És el millor repte polític per a qualsevol persona i demostra poca idea de ciutat dir que si no guanyes no hi seràs. No ho entenc. És motiu suficient per no votar-los.
Aleshores, l’alcaldessa seguirà essent regidora si no és alcaldessa?
El seu compromís amb la ciutat és ineludible, ho ha repetit fins a l’avorriment. La seva passió pel que significa transformar una ciutat com Barcelona no ha fet més que créixer en aquests vuit anys i, alhora, això desperta molt més interès internacional que molts altres estadis de la política en aquests moments. La presència i la importància de les ciutats a escala global és molt significativa i estic convençut que el seu únic compromís és amb Barcelona.
6 
