Ni l’aritmètica, ni la voluntat política real, han permès mai de posar sobre la taula un pacte entre forces independentistes per governar la capital del país. La suma màxima es va produir el 2015, quan CiU -poques setmanes abans de trencar-se la coalició entre CDC i Unió-, ja obertament sobiranista, obtenia 10 regidors, ERC n’aconseguia 5 i la CUP feia un resultat històric amb 3 regidors. En total, 18 regidors independentistes, a només 3 de la majoria absoluta. Però Ada Colau havia guanyat les eleccions amb 11 regidors i va ser investida alcaldessa, justament, amb 1 dels 3 vots de la CUP i els 5 d’ERC.
El 2019, en plena repressió per l’1-O i a les portes del judici del Tribunal Suprem contra els líders independentistes, ERC va fer el sorpasso a Junts amb 10 regidors per només 5 dels junters, i la CUP quedava fora del consistori. 15 regidors que, a més, no van arribar a plantejar-se cap mena d’aliança. De fet, el més a prop que ha estat Barcelona de tenir una alcaldia independentista va ser ara fa 4 anys amb la victòria en vots d’ERC. Però no només Ernest Maragall no va ser alcalde de la ciutat, sinó que a la Diputació de Barcelona un pacte entre el PSC i Junts va donar la presidència a la socialista Núria Marín tot i que els republicans havien empatat a 16 diputats provincials amb els socialistes.
Va ser l’enèsim flagel a la cohesió independentista, però la sentència del Procés va tornar a recosir el moviment. El febrer del 2021, després que les forces independentistes sumessin el 52% dels vots a les eleccions catalanes i fruit de negacions molt dures, ERC i Junts van rubricar un acord de Govern que tenia el vistiplau de la CUP. Aparentment, la unitat tornava a ser possible malgrat les estratègies divergents sobre com culminar el mandat de l’1-O. Fins que l’octubre de 2022 la militància de Junts va decidir trencar la coalició amb ERC en considerar que havia incomplert el programa de Govern. I fins avui, que les forces independentistes, també la CUP, arriben al 28-M confrontades i sense voluntat política manifesta de prioritzar els pactes independentistes. El TOT Barcelona conversa amb tots tres partits sobre quin pes té en la campanya la independència i si aquesta macarà el rumb de les aliances post-28-M.
L’aritmètica no obliga a res
Preguntats sobre fins a quin punt l’eix nacional condicionarà la seva política de pactes després del 28-M, prioritzant o no que Barcelona tingui un alcalde o alcaldessa independentista, tots tres partits eviten respondre amb claredat, però apunten que l’aritmètica no serà un automatisme en cap cas. “La paraula independència està cada dia present en la vida política d’aquest país. Però el 28-M no és ni un referèndum sobre la independència ni un contrast d’estratègies de com arribar a la independència”, diu el candidat d’ERC. Una definició que podrien compartir també Xavier Trias i Basha Change, però a la qual cal afegir alguns matisos.
Des d’ERC relaten al TOT que “el que cal prioritzar és que la ciutat tingui un alcalde amb un projecte clar, nítid i ambiciós. I ERC és l’única candidatura inequívocament independentista amb opcions de victòria a Barcelona”. En aquesta crida al vot útil independentista, els republicans es desmarquen de la candidatura de Junts dient que “nosaltres no acceptarem els vots de partits com el PP, a diferència del senyor Xavier Trias”. De fet, ERC nega la major amb la llista de Trias. “El senyor Trias ha oblidat la independència per centrar-se en una potencial sociovergència, i flirteja amb el suport del PP. Hi ha membres de la seva candidatura que han qualificat la independència de projecte impossible, i el mateix Trias amaga les sigles del seu partit”.
I què diu la candidatura Trias per Barcelona? En conversa amb el TOT, eviten entrar al cos a cos amb ERC, però remarquen que “Xavier Trias ha dit que és independentista”. “De fet, per ser-ho, va ser víctima d’un muntatge de les clavegueres de l’Estat per intentar acabar amb la seva carrera política”, afegeixen. Sobre les possibles aliances, des de la candidatura no tanquen la porta a un pacte amb ERC: “Ell no ha deixat de repetir que és capaç d’arribar a acords tant amb ERC com amb el PSC”. Ara bé, com ERC, Trias per Barcelona posa el focus en la necessitat d’un canvi de govern a Barcelona. “Sense renunciar als objectius nacionals, nosaltres ens centrem a donar resposta a aquest impuls de canvi”, reblen.
La CUP és el partit que, a priori, fuig de l’evident batalla per l’hegemonia sobiranista que històricament han mantingut i mantenen els dos grans partits d’aquesta òrbita. Els cupaires estarien disposats a prioritzar l’eix nacional a Barcelona “sempre que els programes tinguin en compte mesures per revertir situacions com per exemple que un 26% de les veïnes estigui en risc de pobresa. Per la CUP, separar el fet social del fet nacional és una falsa dicotomia”, argumenten. La candidatura de Basha Change, això sí, marca distàncies amb l’oferta electoral de Maragall i Trias: “Som l’única candidatura que treballa per la independència i per revertir el model de ciutat. Trias hi renuncia explícitament dia rere dia i el govern d’ERC a la Generalitat s’ha dedicat a estabilitzar el conflicte obert amb l’1-O”.
Sobre el paper que ha de tenir Barcelona en la construcció republicana, la CUP explica al TOT que des del món local es pot començar a trencar amb l’Estat espanyol sorgit de la Transició: “La nostra feina a l’Ajuntament, als barris, als moviments socials i a cada espai on participem és trencar les cotilles del Règim del 78, un trencament necessari per avançar en la millora de la vida de les classes populars, la independència i la sobirania dels Països Catalans i la seva construcció nacional”.
Trias Per Barcelona no entra a detallar l’acció republicana que duria a terme al consistori, si bé deixa clar que no renuncia a res des del punt de vista nacional quan es prioritza el canvi de model de ciutat d’Ada Colau. Per part d’ERC, posen exemples concrets de què significa gestionar Barcelona amb criteris republicans. “Demanar la gestió directa de Rodalies és una idea republicana. Reclamar a l’Estat que entregui d’una vegada tots els edificis que té confiscats al front marítim des de fa dècades és una idea republicana. Exigir que la policia espanyola abandoni l’edifici de Via Laietana és una idea profundament republicana. Protegir el català és també una idea republicana. Poder decidir des de Catalunya i no des de Madrid quin model d’aeroport volem per estar millor connectats al món és republicà”.
Primàries i Front Nacional de Catalunya, les altres opcions
A més d’ERC, Junts i la CUP, a Barcelona es presenten també dues formacions independentistes més. Primàries és el segon cop que es presentarà a la capital, amb Roger Mallola com a cap de cartell el 28-M. El 2019 van obtenir el 3,74% dels vots amb el nom de Barcelona és Capital-Primàries. Es presenta com un moviment ciutadà autoorganitzat que “treballa per la configuració d’una llista electoral que faci efectiu el mandat vigent del referèndum de l’1-O”. El 28-M també hi haurà la papereta d’un altre partit independentista, el Front Nacional de Catalunya, amb Martí Naval de cap de cartell. ‘Per una Barcelona més catalana, rica, neta i segura al servei de la independència unilateral‘ és el seu lema de campanya.
En aquest nou cicle electoral cap enquesta no avala una majoria absoluta independentista. Però la nit del 28-M no només es faran sumes aritmètiques per al futur govern de la ciutat, també es farà recompte de vot independentista a la ciutat, tant per part del moviment com dels partits que donen per mort l’anomenat Procés. I clarament, els resultats obtinguts per ERC, Junts-Trias i la CUP tindran també una lectura nacional i reendreçaran o confirmaran el repartiment de forces en el món de l’1-O.
11
4
