El retorn electoral del PSC a Barcelona és incontestable. Les eleccions catalanes del 14F no només li han donat el lideratge en vot al conjunt de la ciutat, sinó que li ofereix un mapa micro molt eloqüent: 46 dels 73 barris de la capital i 555 seccions censals es tenyeixen de vermell. Es tracta sobretot de les perifèries obreres, els seus històrics del partit, però també veïnats benestants com Tres Torres que demostren com la candidatura de Salvador Illa ha aglutinat vot unionista a costa de Ciutadans o el PP.
Qui guanya a la resta dels barris també apuntala una lectura dels resultats en clau nacional. Perquè allà on no lidera el PSC, lidera un partit independentista. Junts s’emporta 16 barris tradicionalment catalanistes de classe mitja i alta, com la major part de Sarrià-Sant Gervasi, el sud de Gràcia, Font d’en Fargues i la meitat esquerra de l’Eixample.
ERC, que no va assolir la majoria a cap dels 10 districtes, surt una mica millor parada al mapa de barris: és primera força a 11 territoris. Es tracta de veïnats de la perifèria ‘tova’ o primera corona perifèrica, amb arrels menestrals i de classe mitja-baixa. Per exemple, són republicans el Clot, el Guinardó, el Poblenou, Sants o la Barceloneta. La raó del diferencial entre la posició a la ciutat i el mapa de barris és el segon lloc del podi: els republicans aconsegueixen ser segons a molts més barris i tenen el vot més repartit i homogeni que Junts.
Aquest repartiment de quota deixa diverses lliços per als tres partits. El PSC queda hipotecat per un relat proper a l’unionisme si vol mantenir l’espai guanyat a Cs i PP, una posició que l’allunya de la tradició catalanista del partit que li va permetre formar dos tripartits a la Generalitat de Catalunya. I sense la passarel·la del catalanisme és més difícil també desbloquejar la situació de presos i exiliats, que és el desllorigador dels nous governs d’esquerres que tant ha reclamat Ada Colau.
L’independentisme es troba en la situació oposada: demostra múscul –no és un suflé conjuntural– però no troba nous mercats per créixer. A Catalunya ha aconseguit superar el 50% del vot, però a Barcelona gairebé no s’ha mogut del 45% de sufragis. No conquereix barris sorprenents, tot i que ERC vagi picant pedra any rere any a la perifèria i Junts eviti que l’Upper Diagonal cedeixi sencera a l’unionisme. Per poder seduir votants del PSC o dels comuns, l’independentisme també necessita driblar el bloqueig nacional amb una nova idea motor.
I la resta?
Cal submergir-se en els resultats per seccions censals per trobar bastions d’altres colors. El primer element destacat és una absència: ni una illa de casa taronja. L’ensorrada taronja no té pal·liatius. Cap secció censal ha resistit, tres anys després de l’èxit del 21-D. Els taronges tenen el handicap d’haver construït bastions en terrenys on ja hi havia altres partits forts, com la meitat nord de Nou Barris o la meitat sud de Sarrià-Sant Gervasi. Sense prou quadres per treballar-se aquests territoris, ràpidament els adversaris han punxat el souflé.
També els comuns brillen per la seva escassa presència: només una illa de cases és de color violeta, al Poble Sec. La formació d’Ada Colau té menys prèdica a les eleccions catalanes que a la resta de cites amb les urnes, però l’abisme de resultats amb les municipals resulta fins i tot desconcertant. El 26M de 2019 van ser liles fins a 16 barris sencers. Ara zones que li eren proclius ja des dels temps d’ICV, com la Vila Olímpica o la Clota, només li donen una magra 3a posició i passen per davant seu altres partits d’esquerres com el PSC o ERC. Pot ser un símptoma preocupant per a En Comú Podem de manca de perfil propi també en l’eix social.
En canvi, el Partit Popular es queda 14 seccions censals blaves, en barris com Pedralbes, Bonanova o Galvany. I sort d’aquests feus de classe alta, després d’haver quedar a la cua a la ciutat, fins i tot per darrere d’un Ciutadans ensorrat. El discurs econòmic sembla que li dona millor resultat als popular que l’eix nacional, almenys a la capital.
Vox en canvi sí que planta una pica fortament a Sarrià-Sant Gervasi. És primera força a tres seccions censals, situades a més en punts molt connotats políticament. Al conjunt de la ciutat se situa 5a: supera àmpliament a Cs i PP i per la mínima també desbanca a la CUP. No obstant, les xifres de vot absolut evidencien que elecció rere elecció manté una quota estable de partidaris, molt mobilitzada però estancada. Ha fet sostre en electors, però en contextos de baixa participació com aquestes eleccions sap rendibilitzar-los molt bé.
La CUP, per contra, treu uns resultats pobres als barris de Barcelona malgrat la seva remuntada en escons al Parlament. Només es cola a la quarta posició –quarta! fora del podi!– a la Vila de Gràcia i entorn, mentre que als barris veritablement obrers s’enfonsa amb contundència. El discurs del partit i en especial de la seva base a Barcelona prioritza territoris com Nou Barris, el Poblenou o Sants –on té militància molt activa als moviments socials a més–, però tot aquest relat o bé no arriba als destinataris o bé no els convenç. Una manca de penetració que castiga de retruc a tot el bloc independentista, que en diversos moments del Procés havia vist en la CUP una oportunitat per ampliar la base en veïnats de renda baixa hostils a l’autodeterminació de Catalunya.
29 
