Les dues últimes setmanes a l’Ajuntament de Barcelona han estat un no parar d’anuncis d’obra pública i urbanisme: Via Laietana, 22@, el Pont de Santander, la Fira… i la polèmica superilla de l’Eixample. Tot passa per alguna votació política –al plenari, en comissió…–, excepte la superilla.
La pacificació de tot Consell de Cent i tres eixos verticals més suposa un canvi molt substancial en la mobilitat del centre de Barcelona. Té molt d’impacte, tant positiu com negatiu. Costa 52,7 milions d’euros, molt més que el tramvia de Glòries a Verdaguer. I arriba per quedar-se, perquè qui governi el mandat vinent difícilment podrà revertir aquesta intervenció per molt que li desagradi. I si ho revertís, seria un pitafi i un malbaratament de recursos.
La importància de la superilla no casa amb la seva tramitació. Burocràticament, té el mateix nivell que canviar-li tres rajoles a la vorera d’un carrer qualsevol. El govern ho aprova internament, ho licita i au, llestos per inaugurar l’obra abans d’eleccions. Com que no cal requalificar terrenys ni el permís d’altres administracions, Colau pot tirar endavant la seva superilla en solitari. El PSC ha expressat reticències però s’ha posat de perfil i li ha deixat fer: és una concessió que no pot estalviar-se amb la de gripaus que fan empassar als comuns en l’àmbit econòmic i estatal.
L’Ajuntament ha fet un procés participatiu amb veïns, és cert, però també és veritat que hi ha moltes veus crítiques. Molt, molt crítiques. De poderosos com Foment i el RACC, però també de veïns septuagenaris anònims. La prova pilot a Sant Antoni té guanyadors i perdedors, perquè qui viu sobre les jardineres estarà content però qui s’està menjant el trànsit desviat per Viladomat treu fum pels queixals. Un pis pujarà de preu i l’altre baixarà. La superilla genera desigualtats que no s’estan abordant.
L’obra clau del mandat a l’Eixample no l’haurà votat ningú i supedita el futur del centre de la ciutat. Trobo greu, aquesta disfunció democràtica. Una Superilla Juan Palomo –“yo me lo guiso, yo me lo como”, com dirien en castellà– és una hipoteca que arrossegarem 20 anys. Potser no cal fer un referèndum com demanava el PP –després del trauma de la consulta d’Hereu, cap govern la faria–, però la superilla hauria de comptar almenys amb un Pacte de Ciutat com el que es va firmar per Glòries. Un consens que blindi i legitimi el projecte, encara que això impliqui descafeïnar-lo una mica a ulls dels seus impulsors inicials.
Cerdanisme de conveniència
La quadrícula d’Ildefons Cerdà és un dels tòpics més prostituïts de la política municipal. Però els comuns han fet rècord aquesta setmana. Dijous el govern Colau s’esforçava en subratllar que l’ideal de Cerdà s’ha pervertit per l’especulació i que la superilla en realitat el recupera i “actualitza el pla Cerdà”. I per justificar que es creen carrers de primera i segona, ens recorden que l’urbanista ja preveia “l’especialització” i la “jerarquització” de carrers.
Només tres dies abans, dimarts, el mateix govern havia tirat per terra aquesta priorització de carrers de Cerdà. Ens venia les meravelles de la futura Via Laietana i deia que suposarà “un canvi radical de la via projectada per Cerdà, de la verticalitat a la transversalitat”. Surrealista exercici de Cerdanisme de conveniència. Efectivament Cerdà havia previst vies ràpides per facilitar l’entrada i sortida de la ciutat. Avui això ens fa nosa, però seguim volent especialitzar carrers… a la nostra manera. Així que quan ens convé, estem salvant l’esperit Cerdà. I quan no ens convé, li esmenem la plana. El proper cop posem-li uns fils a la mòmia de Cerdà i fem-li fer de titella, que ja no ve d’aquí.
