Centenars de veïns del Verdum van viure durant 50 anys a les precàries Cases del Governador, un polígon de micropisos edificat el 1952 pel franquisme a corre-cuita i sense serveis. A falta d’aigua corrent i electrodomèstics, generacions de veïnes van fer servir dos safaretjos comunitaris per rentar la roba i petar la xerrada. D’aquell espai femení i de les penúries d’aquells anys no en va quedar cap rastre físic després de l’enderroc dels vells edificis, entre 1993 i 2011. Ara l’Associació de Veïns de Verdum i l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris reivindiquen aquest testimoni invisible i demanen a l’ajuntament una placa explicativa al lloc on hi havia el rentador.
“Som un barri que necessitem recolzar-nos en la nostra història; hem perdut el que podria haver estat un lloc bonic per als veïns, ara almenys que no se’n perdi la memòria”, reflexiona Maria Lluïsa Serralta, de l’AVV. Hi havia dos safaretjos però el més gran i recordat és el del carrer Robert Robert, ben a prop de l’actual plaça del Verdum. Va estar en funcionament fins al 1996. “Els dos tenien la mateixa funció i cadascú usava el més proper a casa, perquè la roba molla pesa molt”, indica Serralta. “Les veïnes que els usaven encara viuen al Verdum!”, assenyala.
La demolició i remodelació integral del barri que van emprendre la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona no va preveure conservar-lo amb nous usos ni deixar-ne vestigis. Els veïns tampoc van reivindicar-ho, per manca de perspectiva històrica i sobretot perquè tota l’atenció estava llavors focalitzada en la reforma urbanística, que va acumular nombrosos retards.
Estretor ‘provisional’ per embellir la Diagonal
La majoria dels antics pisos del Verdum tenien 20 metres quadrats i en molts d’ells hi vivien famílies de 5 o 6 integrants. L’espai vital era molt reduït. Tenien un petit lavabo sense dutxa i la pica s’alimentava de l’aigua de dipòsits individuals que reomplia un camió cisterna. Calia economitzar aigua i els safaretjos –que eren de pagament– es van convertir en un espai de trobada quotidià per a mestresses de casa, adolescents i nenes. Un reducte només femení, en un barri on majoritàriament només tenien feines remunerades els homes.
Eren, a més, famílies barraquistes de la Diagonal traslladades per força a Nou Barris just abans del Congrés Eucarístic de 1952 i la inauguració de la nova plaça Pius XII de l’avinguda. Els habitants d’aquell assentament van ser distribuïts de forma provisional entre Verdum i un segon polígon situat a la Zona Franca, Can Clos. La qualitat dels immobles era molt baixa: estaven fets amb ciment aluminós i dissenyats pel mateix arquitecte que el penal de Burgos. No estaven preparats per a l’ús permanent que van acabar tenint. És més, als anys 60 es van escripturar i tot. Com que els va auspiciar el governador civil del moment, Felipe Acedor, popularment van rebre el nom de ‘Cases del Governador’.
“Els safaretjos feien una doble funció: per un costat permetien fer fora les tasques domèstiques que no hi cabien a casa, per l’altre eren un espai de la relació social de les dones”, analitza Jordi Sànchez, president de l’Arxiu Històric de Roquetes – Nou Barris (AHRNB). Amb la instal·lació d’una placa, Arxiu i AVV volen visualitzar no només la memòria d’un espai desaparegut sinó també “les mancances” que patia el barri. “Amb els anys els veïns van anar millorant els pisos, per exemple fent-s’hi lavabos, però viure-hi seguia sent molt complicat”, assevera. Per a Sànchez, el procés de substitució total dels edificis i del paisatge té “un fort paral·lelisme amb el que viu actualment la Trinitat Nova”, on encara resten per enderrocar els últims blocs amb aluminosi.
L’Ajuntament ja estudia la petició
Al març les dues entitats van presentar una instància a l’Ajuntament de Barcelona per demanar formalment una placa o element senyalitzador. S’emmarcaria en la iniciativa ‘Relligant Nou Barris’, un seguit de faristols que ja visualitzen “patrimonis i històries” en diferents indrets del districte. Precisament fa 3 setmanes es va inaugurar una altra placa llargament reivindicada, al carrer Escolapi Càncer de Torre Baró, per marcar on era l’associació de veïns “de los Nueve Barrios” del 1970 que va donar nom posteriorment al districte.
Fonts municipals expliquen al TOT Barcelona que “el Govern municipal ha rebut la petició del veïnat i les entitats per recuperar la memòria” del safareig principal. “La valorem positivament i estem treballant per definir i consensuar l’actuació a dur a terme”, indiquen.
Barris centenaris sense data oficial
La placa del safareig és una petita part, però, d’una memòria molt més extensa i pendent de recuperar. “Hi ha noms de líders veïnals que mereixerien batejar un espai públic, per exemple, però abans hem de consensuar-ho amb la resta d’entitats del districte”, indica Sànchez. Els barris del districte més septentrional de Barcelona ja no són tan joves i han canviat a gran velocitat. La majoria sospiten que són centenaris però no ho poden demostrar: “A Espanya els documents notarials privats no passen a domini públic fins al cap de 100 anys, així que si hi ha alguna escriptura de 1919 no ho podem saber encara”, lamenta l’historiador.
A la Prosperitat, separada del Verdum per la Via Júlia des de la postguerra, s’han agafat a una notícia de La Vanguardia de 1919 sobre la col·locació d’una primera pedra per designar 2019 com l’any del centenari del barri. Una data imprecisa però legitimada per aclamació popular, que és el que més compta a La Prospe. Una comissió especial d’entitats veïnals i socials del barri prepara la celebració des d’octubre de 2016 i enguany ha convocat un ampli cicle d’activitats, com exposicions, concerts o la publicació del llibre “Harry Walker: Lluita obrera, victòria veïnal”. El 18 de maig, en vigílies de la festa major del barri, celebraran la “Diada del 100tenari” amb un dinar popular, una foto de família i marxandatge commemoratiu.
