Tot Barcelona | Notícies i Informació d'actualitat a Barcelona
D’Ucraïna a Barcelona: el periple de 3.000 quilòmetres de la petita Arina

L’Arina Kiryichuk, de vuit anys, aprenia a tocar l’himne ucraïnès a piano quan les bombes russes van començar a caure sobre Chernyakhiv, un poblet de Zhitomir d’escassos 10.000 habitants, a 164 quilòmetres al sud de Kíiv. Arribaren així els dies negres. Ara el piano descansa a casa seva, lluent i privat de la seva simfonia. Si tanca els ulls, l’Arina el pot veure, a unes passes de distància de la seva habitació. Però quan els torna a obrir, i l’estela de la guerra es fa visible, desapareix aquella miratge: no és el seu pare des del sofà de casa qui li retorna la mirada, sinó la recepcionista del Gran Hotel Verdi, de Sabadell.

Almenys la tercera i la quarta planta —explica la família de la petita— estan ocupades per ucraïnesos que com ells van haver de fugir de l’atac rus. Allà tenen menjar i llit, però no saben fins quan. Paladegen el nom del nou refugi —Sabadell—, amb el regust de qui sap que no té cap més remei que empassar-s’ho. Mentre la família estigui incompleta i el conflicte escali, Barcelona és un oasi no volgut, uns llimbs entre la seva vida d’abans i la seva vida futura, incerta.

Barcelona, ciutat refugi

Hi ha 3.000 quilòmetres entre Chernyakhiv i Barcelona. 3.000 quilòmetres de distància entre l’Arina (2014), el seu germà Yurii (2008), la seva mare Vita (1987) i el seu pare Volodymyr. 3.000 quilòmetres entre l’àvia Olena Kasianenko (1965) —mare de Vita Kiryichuk, Anastasiia Maliarchuk i Snizhana Ruban— i el patriarca, Mykola. 3.000 quilòmetres entre la cosina de l’Arina, Anastasiia Prokopchuk (2003), i el seu pare Ruslan. Volodymyr, Mykola i Ruslan s’han quedat enrere, protegint la pàtria, segons mana la llei que prohibeix als homes d’entre 18 i 60 anys sortir del país. “No ens han pogut dir si els han donat armes, però esperem que sí perquè es puguin defensar”, esgrimeix la Vita.

L’Olena recorda els bombardejos, el detonant de la seva partida: “Quan queien les bombes, agafàvem allò important i baixàvem al soterrani”. Tots sabien el que havien de fer. “Dies abans de l’esclat de la guerra, els mestres ensenyaven als nens que havien d’agafar una taula i posar-la davant de les finestres —explica la Vita—. Al principi ploraven”. El 24 de gener va rebre un missatge de la mestra del Yurii i l’Arina que avisava que l’escola tancava temporalment.

Un mes i mig després, l’Arina trepitja l’Estat espanyol per primera vegada, a diferència de la seva tieta Anastasiia Maliarchuk, que fa cinc anys que hi va arribar, i dos que s’adapta a la vida barcelonina. Ella és el seu únic contacte a Europa, i la raó per la qual van encaminar-se tots cap a Barcelona, al contrari de tantes altres famílies que es refugien a Polònia a l’espera que el conflicte afluixi. “Ningú se’n va molt lluny perquè tothom pensa que tornarà aviat”, esbrina l’Anastasiia.

Punt de trobada: Chelm

“Quan vaig veure l’Arina el primer dia, portava un peluix enorme a cada braç”, rememora l’Steven Hind, un anglès jubilat i de veu pausada que ha viscut 45 anys a Barcelona. Quan va esclatar la guerra, va decidir que marxava a la frontera a donar un cop de mà. Va dirigir-se al consolat ucraïnès, relata, però estaven desbordats i va cansar-se d’esperar una trucada. Després de donar veus, un dia va rebre una trucada de l’Anastasiia. “Vaig parlar amb una persona que portava gent des de la frontera i em va dir que només podia traslladar tres persones, així que em va passar el número de l’Steven”, narra ella.

l’Anastasiia Maliarchuk, el Yurii, la Vita, l’Arina, l’Anastasiia Prokopchuk, l’Olena i el Steven, al hall del Gran Hotel Verdi

Un cop enllestits tots els preparatius, la nit del 7 de març, l’Steven posava rumb a Chelm, el punt de trobada amb la família de l’Anastasiia. I ho feia amb la furgoneta plena fins al capdamunt. Aprofitant el viatge, va portar 300 quilos de menjar i medicaments recollits per l’Escola Ucraïnesa MRIYA, fins a Trzciana —a 4 hores de Chelm—, des d’on es distribuirien. Un viatge de 22 hores d’anada i de tornada, 5.000 quilòmetres en menys de 3 dies. Tot i que el govern i les institucions recomanen fer directament donacions econòmiques a ONG’s que es troben sobre el terreny, l’Steven creu que també hi ha espai per aquest tipus d’iniciatives.

No començava sol la seva travessia. Al costat del copilot, seia el Volodymyr Baranetskyi, un ucraïnès de 35 anys que vivia a 130 quilòmetres de Leopolis i que va ajudar-lo amb els tràmits, i a entendre’s amb els polonesos un cop a Chelm. Aquesta localitat del sud-est polonès s’ha convertit en porta d’entrada de milers d’ucraïnesos que fugen de Kíiv, el que s’ha traduït en controls militars de passaports i una gran presència de l’exèrcit, segons expliquen. Allà, Polònia organitza l’assistència i el posterior trasllat dels nouvinguts.

Abans que sortissin de tornada a Barcelona, amb la família als seients del darrere, els militars van dir-li a l’anglès un llistat de coses que feien falta. A la llista de l’Steven hi figura el següent: mitjons, sopa en sobre, productes higiènics com ara sabó líquid, pasta de dents i tovallons humits, capses de primers auxilis, medicaments i embenats, furgonetes d’ambulància i furgons blindats.

La família, amb les seves pertinences CEDIDA

De Chernyakhiv a Barcelona

La família sortia de Chernyakhiv el migdia del 6 de març. El Volodymir —pare de l’Arina i del Yurii i marit de la Vita— va portar-los en cotxe fins a la frontera d’Ucraïna. Van trigar 5 hores a arribar. “Són poques”, subratlla la Vita. La seva germana Snizhana va estar conduint 15 hores. Ella i el seu marit, que va quedar discapacitat a la guerra del Donbass, havien de travessar la frontera on els recollirien els pares d’ell, que viuen a Alemanya. “Hi ha molts punts de control, i no saps en qui pots confiar, perquè hi ha molt rus infiltrat”, comenta l’Olena.

Van haver de caminar dues hores fins a passar la frontera cap a Polònia. Ja en terres poloneses, van pujar a un autobús que els portà a un poliesportiu de Chelm. Van dormir allà 3 dies fins que arribà l’Steven. La Vita ressalta la solidaritat polonesa: “Tots els que ens van atendre eren voluntaris polonesos, estan fent un esforç molt gran”. Chelm, de fet, està desbordat. “Hi havia tanta gent, que per no quedar-se fora a la intempèrie alguns dormien als lavabos”, recorda. Aquell 8 de març, la Vita complia anys al terra fred d’una regió estranya, lluny del seu marit i el seu pare.

Steven i Volodymyr, a esquerra i dreta, amb voluntaris polonesos que els esperaven a un magatzem de Trzciana / Cedida

Van arribar a Barcelona el 10 de març a la nit, i van dormir tots plegats a l’habitació que lloga Anastasiia a Sant Martí. L’endemà, la noia va dirigir-se a la Creu Roja i aquests van derivar-los a l’hotel de Sabadell.

Un futur incert

L’Olena té gest de soldat aguerrit. Se li descompon quan l’Steven posa un feix de bitllets sobre la taula, i l’Anastasiia, amb veu tremolosa, li tradueix les paraules de l’anglès: “Vam recaptar 2.500 euros pel viatge, però només n’hem gastat 1.100. La resta és per vosaltres”. Un grup de 23 persones va posar diners en la col·lecta. L’Olena no parla castellà ni anglès, però mira l’Steven i amb veu clara i ulls transparents pronuncia un ‘gràcies’ que ressona entre les parets del Gran Hotel Verdi.

A Chernyakhiv, els homes estan gastant els pocs estalvis que els queden. No poden treballar perquè han de protegir el poble, així que no tenen ingressos. I les despeses, per poques que siguin, s’acumulen. La Vita tot just acabava de remodelar el pis, i se n’havien anat de vacances a Egipte. “Quan va esclatar la guerra, ningú s’ho podia creure —assegura l’Anastasiia—. És com una pel·lícula”. Tampoc tenen pla ‘b’. “No volem ni pensar en la possibilitat de no tornar aviat”, assevera l’Olena.

La família arriba a Barcelona i es retroba amb l’Anastasiia Maliarchuk

Europa, com fan l’Arina, el Yurii, la Vita l’Olena, l’Anastasiia Maliarchuk i la seva homònima Prokopchuk, mira cap a Ucraïna i pateix per Ucraïna. El combustible de Putin, assenyala l’Steven, és la distorsió al sentiment generalitzat. Aquesta guerra inesperada reforça la construcció d’una dualitat que defineix els nostres temps: ells i nosaltres. Aquest cop, ‘ells’ és el poble ucraïnès, ‘ells’ és Europa.

Més notícies
Refugiats ucraïnesos / Europa Press
Notícia: Nens ucraïnesos malalts de càncer seran traslladats a Barcelona
Comparteix

Nens ucraïnesos malalts de càncer seran traslladats a Barcelona

Arribaran dijous o divendres procedents d'un país fronterer amb Ucraïna i en un vol contractat pel Ministeri de Defensa
Notícia: Nens ucraïnesos malalts de càncer seran traslladats a Barcelona - Mobile
Fira de Montjuïc / Europa Press
Notícia: Els refugiats ucraïnesos rebran permís de residència i treball en 2 hores
Comparteix

Els refugiats ucraïnesos rebran permís de residència i treball en 2 hores

La regidora de Drets Socials, Justícia Global, Feminismes i LGTBI de l'Ajuntament de Barcelona, Laura Pérez, diu que el Ministeri d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions del govern espanyol ha promès la "regularització exprés"
Notícia: Els refugiats ucraïnesos rebran permís de residència i treball en 2 hores - Mobile
Un passatger entra a la zona de vies de l'estació de Sants de Barcelona / Albert Cadanet (ACN)
Notícia: Metro gratis pels refugiats ucraïnesos que arriben en avió o a Sants
Comparteix

Metro gratis pels refugiats ucraïnesos que arriben en avió o a Sants

Les estacions Aeroport T1, Aeroport T2 i Sants Estació seran de lliure accés per als que fugen de la guerra a Ucraïna
Notícia: Metro gratis pels refugiats ucraïnesos que arriben en avió o a Sants - Mobile
La plaça Espanya, amb els pavellons de la Fira de Barcelona a Montjuïc al fons / Vicente Zambrano González / Ajuntament de Barcelona
Notícia: La Fira de Montjuïc obrirà un centre d’acollida a refugiats ucraïnesos
Comparteix

La Fira de Montjuïc obrirà un centre d’acollida a refugiats ucraïnesos

Obrirà divendres i serà la tercera gran base a l'Estat per rebre els desplaçats
Notícia: La Fira de Montjuïc obrirà un centre d’acollida a refugiats ucraïnesos - Mobile

Nou comentari

Comparteix