L’escena ocorre en un gimnàs de Mariúpol, durant el setge a la ciutat de l’est d’Ucraïna. Nombroses famílies s’hi refugien de l’atac rus. Han tret les bicicletes estàtiques i les màquines de córrer perquè adults i menors s’aixopluguin en una sala concebuda per exercitar-s’hi, no pas per fer de búnquer davant d’una ofensiva militar. El terra s’ha encatifat amb matalassos i alguns s’afanyen a empaperar els vidres amb cintes adhesives. Les enganxen a les vidreres de les portes i a tots els miralls que encerclen l’habitació on la multitud s’amuntega. Sobreposen una tira sobre una altra, dibuixant aspes i quadrícules. Podria resultar una trivialitat enmig de la destrucció si no fos perquè el detall evoca les hores més fosques de Barcelona: els ucraïnesos arrecerats en el gimnàs tracten d’esvair el risc que els vidres surtin disparats com ganivets en cas d’explotar en un bombardeig, exactament igual com feien els barcelonins per resguardar-se de la metralla fa gairebé 85 anys, quan l’aviació feixista s’hi va acanissar durant la Guerra Civil.
“La imatge de les cintes protegint finestres i aparadors és icònica durant els bombardeigs a Barcelona”, comenta l’historiador Marc Ferrer, immers en recuperar la memòria dels bombers que van engrossar l’avantguarda de rescat a la ciutat i a la resta del país mentre es tiraven bombes en els anys de la contesa, entre 1936 i 1939. “En algunes botigues de Barcelona es recreaven amb els adhesius i feien sanefes i mosaics, perquè no fos tot tan tètric”, il·lustra.
A més d’investigador, Ferrer és bomber. Coneix bé la utilitat de precintar finestres i miralls: “És una mesura eficaç i encara la fem servir. Per exemple, quan s’ha d’obrir un cotxe perquè un gos ha quedat atrapat dins. Es col·loca cinta americana, el trenquem i el vidre queda enganxat. En la guerra s’utilitzava per evitar que l’ona expansiva d’un bombardeig no esmicolés els vidres en trossos petits, que és el que els fa perillosos, i que es trenquessin en grans pedaços i es quedessin fixats”.
Ferrer troba també paral·lelismes entre les tasques de salvament durant els atacs aeris a la capital catalana i les dels equips d’emergència d’Ucraïna, als qui s’ha vist endinsant-se en les runes d’un edifici governamental a Khàrkiv i de la torre de telecomunicacions a Kíiv, destruïts per míssils russos. “Els bombers ucraïnesos expliquen que estan apagant incendis mentre les bombes segueixen caient. Això també va passar a Barcelona. També han fet una crida perquè bombers jubilats que es trobin en bones condicions s’hi tornin a incorporar i s’estan creant cossos per organitzar-se en zones rurals, una cosa que aquí es va traduir en reforçar els cossos de Bombers durant la guerra. I estan fent crides sobre com protegir-se. Aquí es va fer per la ràdio, ara es fa per Twitter. Hi veig el mateix”, assegura l’historiador.
Ferrer ha plasmat les analogies de forma gràfica a les xarxes socials, confrontant dues fotografies gairebé calcades: en una es veuen bombers catalans sufocant l’incendi provocat per un bombardeig el 1938; en l’altra, són bombers ucraïnesos els qui apaguen un foc causat per un míssil els darrers dies.
Un model de defensa passiva
“És força inevitable fer una comparativa inconscientment per l’impacte que ens provoquen les imatges i perquè, en el fons, ens remeten a fotografies de fa més de 80 anys”, analitza la historiadora Mireia Capdevila, coautora de l’assaig Topografia de la destrucció. Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil. Capdevila recorda que la capital catalana va convertir-se en “un banc de proves per a l’aviació militar per posar en pràctica la guerra aèria”. Barcelona també va ser “capdavantera” en idear tècniques per salvaguardar la població civil.
“Va ser la primera gran ciutat en ser bombardejada en la Guerra Civil. La defensa passiva de Barcelona durant dos anys de setge aeri va marcar un model i un tarannà per a altres ciutats atacades després”, sosté la historiadora. “S’acostuma a prendre el cas de Londres, que va seguir l’experiència de Barcelona durant els atacs aeris en la Segona Guerra Mundial. Que es pugui comparar amb 2022 ho fa encara més frapant. És cert que remuntar-se a 1937 o 1938 és anar molt enrere, aquí no van llançar-se míssils ni les característiques geogràfiques i urbanístiques per resistir un atac són les mateixes, però el cas de Barcelona no deixa de ser una experiència que ha marcat posteriorment altres grans capitals en guerra”, evalua Capdevila.
L’ús de cintes engomades a què alguns ucraïnesos recorren ara va declarar-se “obligatori per a tota classe de vidres d’establiments públics i de les llars particulars que donin al carrer i puguin projectar fragments de cristall a la via pública” a Barcelona. Així ho ordenava un anunci aparegut a La Vanguardia el desembre de 1936.
La consigna de la Junta de Defensa Passiva Antiaèria especificava com entrecreuar l’armadura de paper perquè els vidres no es fessin bocins en una ofensiva aèria: havien de ser tires de tres a cinc centímetres enganxades igual per una cara i per l’altra de la finestra, separades per no més de 30 centímetres. Van arribar a ser tan simbòliques de la resistència de Barcelona davant de les envestides enemigues que l’Ajuntament franquista va amenaçar amb multes si no es treien de seguida a finals de 1939, tal com va publicar La Vanguardia pocs mesos després de finalitzar la conflagració.
L’argúcia no ha ressorgit del no-res a Ucraïna. “També van ser habituals durant la Segona Guerra Mundial i es van veure a la guerra de l’antiga Iugoslàvia. És de les primeres coses que fa la gent per protegir-se”, comenta Ferrer, que afegeix que els llums de fanals es van pintar de blau a Barcelona. Servia per atenuar la il·luminació i desorientar l’aviació enemiga en cas d’assalt nocturn.
El metro i les sirenes
Capdevila esmenta també la multitud que ha trobat recer en les andanes del metro de Kíiv i d’altres ciutats, una altra instantània que enllaça amb la Guerra Civil. “El metro a Barcelona va persistir com a refugi fins al final del conflicte. La ciutat es va omplir d’indicadors que assenyalaven les boques del metro i es contemplaven dins de la xarxa de refugis”, assenyala la historiadora.
Alhora, Capdevila subratlla el paper de l’enginyer Ramon Perera en la construcció de refugis antiaeris que després va replicar a Regne Unit, colpejat per l’aviació nazi. “Tot el que havia fet a Barcelona i l’experiència adquirida a la ciutat la va traslladar a Londres”, completa Ferrer.
“Hi ha un altre paral·lelisme clar entre Barcelona i Ucraïna amb les alarmes antiaèries”, afegeix Capdevila. “És un dels records que els supervivents dels bombardeigs de Barcelona expliquen més. El soroll de les sirenes, el record d’apretar a córrer de seguida, de baixar al refugi… Quan les escolto ara a les cròniques, em remet a aquell temps”, en dona fe la historiadora.
Capdevila recalca encara una altra similitud entre la Barcelona violentada pel feixisme i la Ucraïna agredida per Vladimir Putin. És una d’inherent a la condició humana quan és la vida el que s’hi juga i, per tant, immune al pas del temps: “És la transformació de la població civil en moments com aquests en què, a més, l’agafa in fraganti, sense temps per a una preparació prèvia. Hi ha una manca de mitjans evident, que també va passar a Barcelona. No hi ha mitjans, no hi ha models i la defensa és amb el que es té a les mans. Veient-ho, queda la pregunta de com és possible que, gairebé 90 anys després, sembli que revisquem imatges que els barcelonins ja van viure. No deixa de ser frustrant”.
