La guerra sempre és la mateixa. La família del Iuri ha vist sobrevolar avions i míssils russos al llogarret ucraïnès on viu, a prop de Moldàvia. Mentre ell porta dos dies seguits manifestant-se amb els seus compatriotes a Barcelona contra la invasió, els seus parents a Ucraïna improvisen un refugi per aixoplugar-se de les bombes. No tenen cap intenció de fugir de casa. “És un poble de només 500 habitants, no hi ha cap lloc gran on es puguin protegir tots junts. Però hi ha cellers i els estan condicionant. La meva família en prepara un, per amagar-se en cas de bombardeig”, revela. Els familiars d’aquest periodista també es resguardaven fa més de 80 anys en coves subterrànies plenes de botes de vi quan l’alarma antiaèria bramava durant la Guerra Civil. La guerra sempre és la mateixa per a les víctimes.
El Iuri ha tornat a protestar davant del consulat de Rússia a Barcelona aquest divendres, segon dia d’ofensiva a Ucraïna. Alhora, el seu pare i el seu germà han sigut mobilitzats avui. Aquest matí estaven cridats a presentar-se en una caserna. “Estan obligats a anar a la guerra. El meu pare té 53 anys i va ser militar de la Unió Soviètica. El van enviar a l’Alemanya de l’Est, on jo vaig néixer. El meu germà té 26 anys i ja va combatre a l’est contra Rússia fa tres anys. Ells no s’ho esperaven, ningú no s’imaginava que hi hauria guerra. Si el meu germà pensava anar a la feina! No es va assabentar de la guerra fins que va veure els míssils travessant el cel”, relata.
L’Andryi té un munt de coneguts que s’han involucrat en la resistència. També el seu pare ha pres les armes, un cop més. “Ell fa només un mes que va tornar del front de Donetsk. Els meus amics tampoc no han començat ara, combaten des de 2014, 2015, 2016… La resta del país ha aguantat fins ara gràcies a ells. S’ha oblidat que això no és nou, però ara ha arribat a un punt que ha d’aturar-se com sigui“, pensa l’Andryi, angoixat. Té el cor dividit entre els familiars que defensen el seu país des de dins i els que ha de cuidar a Barcelona: “M’agradaria tornar-hi i ser amb els meus amics donant-los un cop de mà, però tinc aquí a la meva mare, que no està bé de salut. Quan vam rebre les primeres notícies dels bombardejos ahir a les sis del matí, em va trucar la meva mare. ‘No hi vagis’, em va dir. Sap que penso que, si es fa molt grossa, caldrà fer-ho d’alguna manera. Estic perdut”.
Nadia Tymoshenko viu a Barcelona des de fa quatre anys, després de tot un periple escapant de Kramatorsk, al Donbass, la regió en disputa entre prorussos i partidaris del govern de Kiev des de 2014. Comenta per què s’ha plantat davant de la legació russa a Catalunya, tancada a pany i forrellat: “Hi vinc perquè no puc menjar, ni beure, ni dormir. El meu cor és a Ucraïna. Tinc dos fills a Kiev. Un d’ells es va refugiar ahir al metro perquè no podia sortir de la ciutat. La carretera n’anava plena, de cotxes. Ara va camí de la la frontera, però està tancada. El meu altre fill s’ha quedat a Kiev. Vol ajudar a la gent, matar russos… S’entén quan no queda una altra opció. Jo també moriria amb una arma en les mans abans de ser una víctima, una esclava”.
Contra Putin
La colònia ucraïnesa a Barcelona, amb més de 5.300 habitants, ha fet reflotar el “No a la guerra”, un clam a Barcelona fa 18 anys contra l’atac estatunidenc a l’Iraq. També es pronuncien contra el president rus, Vladimir Putin. “No és el meu zar”, ha escrit una noia en una pancarta. Una altra dona, la Galyna, duu un cartell en què acusa el líder del Kremlin d’imitar el nazisme. Està espantada perquè la seva filla i el seu nét viuen a una ciutat pròxima a un arsenal de munició de les Forces Armades ucraïneses. “Pensen que poden ser un objectiu militar. S’han amagat al soterrani de casa”, assegura. Una altra manifestant plora mentre una cadena de televisió l’entrevista. Balboteja que el bloc on vivia a Ucraïna ha sigut bombardejat.
“Putin està obsessionat amb Ucraïna. Es vol apropiar de la nostra cultura i de la nostra història perquè no suporta que Ucraïna visqui sense Rússia”, creu el Iuri, que exigeix contundència contra el president rus: “Calen sancions dures. Necessitem destrossar econòmicament Rússia. No hi haurà cap altra manera d’aturar-la. Hi ha països que diuen que cal mantenir el diàleg. Però què coi de diàleg si el meu germà anirà a la maleïda guerra? De què més s’ha de parlar si la meva àvia, amb 83 anys, que va viure l’època d’Stalin i la Segona Guerra Mundial ha d’amagar-se ara sota terra?”, es pregunta, rabiós.
“El problema no és amb els russos. Els que han de pagar són els que els manen”, opina l’Adriy. Sap que ahir van caure quatre obusos sobre l’aeroport de la seva ciutat, a l’oest, lluny de la frontera russa. “Costen gairebé 20 milions de dòlars i els han llançat contra la meva ciutat. Si es bloqueja el seu sistema econòmic, no tindran com fer-ho per seguir disparant, però ningú vol que es munti aquí la Tercera Guerra Mundial”, se n’adona. Predomina la impressió que les potències internacionals han deixat que Ucraïna es dessagni sola. “Tot el món ha mirat cap a una altra banda. Tancar la boca és més perillós que les bombes”, adverteix la Nadia.
Les notícies confuses intensifiquen la incertesa i la tensió amb què els ucraïnesos a Barcelona segueixen des de la distància les penúries dels seus coneguts, amb qui es mantenen en connexió quasi permanent. “Tot canvia cada 20 minuts”, comenta Valentyna Scherban, que ha intentat conversar sense èxit amb familiars que té a Donetsk, una de les dues regions que el Kremlin ha reconegut com a independents: “Quan intentem parlar amb ells, pengen el telèfon. També he trucat un parent de Moscou, perquè les notícies locals russes no expliquen realment què està passant”.
Scherban té un germà a Kiev. Té 52 anys i diu que “per descomptat que anirà a la guerra”. “Mai no vaig imaginar que això arribaria a passar”, admet. La família del Iuri tampoc s’ho pensava. “Em deia els darrers dies que no em preocupés, perquè el poble és enmig del no-res, lluny de Rússia. Però ara les bases militars que són a uns 50 quilòmetres estan en flames”, fa veure el Iuri. Pensa que, en comptes d’intentar introduir-se en un país col·lapsat i agafar un fusell, pot ser més útil donant a conèixer des de Barcelona el patiment dels seus: “Vull parlar amb tothom perquè hi ha dolor i un bany de sang. Vull que el món sàpiga què està vivint la gent. I que un país petit com Ucraïna està lluitant contra un dels exèrcits més poderosos del món”.
