Les mateixes cares, l’estelada al mateix lloc, l’altaveu instal·lat on sempre i activitats diverses per amenitzar l’estada. El tall de la Meridiana fa gairebé cinc mesos que té un aspecte semblant, de fet arribat al dia 150 aquest dimecres. Cada vespre des de la publicació de la sentència del Tribunal Suprem, el 14 d’octubre, aquest punt d’entrada i sortida de Barcelona ha estat ocupat per manifestants durant unes hores. Tot i que no són els únics que encara protesten, s’han convertit en un referent per a l’independentisme. Quins han estat els motius que han portat el col·lectiu Meridiana Resisteix a mantenir el tall durant 150 dies? El TOT Barcelona ha consultat diversos experts per fer una radiografia d’aquesta protesta.
“Saben que si ells fallen, la lluita haurà fracassat”, resumeix el doctor en antropologia per la UB Manuel Delgado. El professor universitari opina que ser vistos com “els últims” empeny els manifestants de Meridiana a seguir bloquejant el trànsit cada nit. “El tall té un valor especial perquè representen una flama de protesta”, afegeix. Pensa el mateix el professor de sociologia de la UAB Josep Maria Antentas: “Ser els últims els motiva a seguir protestant perquè se senten responsables”.
L’investigador del Centre d’Estudis en Moviments Socials de la UPF Jordi Mir veu dos motius que justifiquen la durada del tall de Meridiana. El primer és el “malestar” social amb la situació de Catalunya, “agreujat per l’immobilisme i el suposat servilisme d’alguns partits”. És per això, aprofundeix, que els manifestants es volen fer “presents” i demostrar la seva “persistència”. Per a Paula Folch, psicòloga del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC) i coach teleològica, els meridians es troben en una situació que els anima a continuar: “Ja que han arribat fins aquí, es comprometen a seguir amb el tall”.
Assemblea del 9 de març a la Meridiana / Jordi Play
El “cost baix” del tall
La segona causa que veu Mir és el “cost baix” de la protesta. Argumenta que el tall es pot compaginar amb la vida quotidiana dels participants, ja que només ocupa dues hores diàries. A diferència de la mobilització de Tsunami Democràtic a la Jonquera, la de Meridiana és compatible amb la rutina dels simpatitzants. “Tot i tenir un cost baix, el resultat que obtenen és bo perquè aconsegueixen fer-se presents”, analitza Mir. “Estem dient als polítics que no ens hem oblidat de res”, diu J., un dels manifestants, que demana mantenir l’anonimat, amb referència al perquè de la durada de la protesta.
Una comunitat
Una estelada penja sempre del mateix semàfor. Hi ha estands amb samarretes i productes inspirats en la protesta als dos extrems del tall. Els joves se situen al costat més proper a la policia, una mica apartats de la resta de manifestants. En resum: hi ha una rutina, una forma d’actuar i de dividir-se que es repeteix a diari. “Es podria arribar a definir com a ritual”, expressa Manuel Delgado. El catedràtic en antropologia esmenta “l’eficàcia simbòlica” per definir l’escenari que envolta la protesta cada vespre.
“Hola! Com et trobes?”, pregunta una manifestant a J. Aquest informàtic de 34 anys ve al tall des dels primers dies i camina amb l’ajuda d’una crossa. La noia, a qui ha conegut a Meridiana, li pregunta com va la recuperació de la cama. Pràcticament tots els participants se saluden i xerren cada dia. “Som com una comunitat”, sosté D., de 44 anys, que tampoc vol donar el seu nom. Per a la psicòloga Paula Folch, la proximitat ideològica és clau per entendre els lligams que s’han establert entre els meridians. “Protesten per una qüestió identitària, i la identitat té una força brutal”, considera.
Un grup de manifestants al tall de la Meridiana / Jordi Play
Les “creences” que comparteixen els membres de Meridiana Resisteix són essencials, segons creu Folch, per a la pervivència del tall. “És un motor molt fort perquè neix d’ells”, considera, i situa la sensació “d’equip” com un altre dels “motors” que facilita el tall.
Cada meridià té un rol dins de l'”equip”. Els manifestants més grans solen estar atents a les xerrades, promouen activitats i ocupen la cruïlla entre Meridiana amb el passeig Fabra i Puig. En canvi, els més joves se situen a l’extrem situat al costat Llobregat de la protesta. Allà fan bromes, criden, ballen i canten. No deixa de ser el que, probablement, fan un dia qualsevol, però ho fan al mig de la Meridiana.
El tall s’ha convertit, en part, en un espai de trobada: s’hi ballen jotes, sardanes, canten, mengen paella, venen samarretes, passegen el gos i, probablement, lliguen. “El fet que sigui un procés llarg fa que n’alimenti la continuïtat”, justifica la psicòloga del COPC Paula Folch.
Són els “responsables” de les mobilitzacions
El ressò mediàtic que ha obtingut el tall ha propiciat que els impulsors d’altres protestes que no han aconseguit prosperar, com ara la del carrer Marina o la del col·lectiu Les Corts Resisteix, donin suport a Meridiana. “Quan hi van els de Marina per sumar-se a la mobilització, senten responsabilitat”, defensa el sociòleg Jordi Mir. L’investigador exposa que els precursors d’altres talls volen, “com a mínim”, mantenir el de Meridiana. “Ara som un símbol”, celebra la Núria, que ha participat a gairebé tots els talls.
Per a Manuel Delgado els meridians també busquen “interpel·lar” els independentistes que no es mobilitzen. I J., un dels participants al tall, s’expressa en la mateixa direcció: “Un dia em vaig mirar al mirall i vaig dir: M’he de quedar a casa?””.
L’immobilisme institucional
“Els participants del tall entenen que ser-hi és una qüestió moral”, sosté, i introdueix un altre dels possibles motius darrere de la durada del tall: l'”immobilisme” del moviment independentista. “La Meridiana destaca perquè el context de mobilitzacions és escàs”, coincideix Jordi Mir. “Són una institució social amb un valor moral més gran que el de la Generalitat”, rebla Manuel Delgado.
El sociòleg Josep Maria Antentas detalla que la “falta d’iniciativa institucional” converteix els meridians en els “responsables” d’impulsar la protesta i mantenir el tall. “Diuen a la resta que ells hi són, a diferència de molts”, precisa Antentas. “No som víctimes de la nostra llegenda, som víctimes que la resta no hagin aguantat”, respon J.
El doctor en antropologia Manuel Delgado posa sobre la taula una visió de Meridiana Resisteix com a “nexe” entre cicles de manifestacions. En aquest sentit, Delgado veu el tall com un “fil” que uneix les protestes postsentència amb la següent fase de mobilitzacions.
Què hi podria posar fi?
Dos dels joves participants al tall, que també declinen donar el seu nom, són taxatius: “El dia que treguin els presos, marxarem”. La Gemma i la Iolanda, que venen samarretes amb propaganda de Meridiana Resisteix a un dels estands, posen la mateixa condició: “L’únic que ens faria deixar de venir és que els presos sortissin”. “M’encantaria deixar de venir”, ironitza un dels dos joves.
Missatges que demanen la llibertat dels presos polítics a la Meridiana / Jordi Play
Per a la psicòloga Paula Folch, el pas de la “frustració a la resignació” en els manifestants podria posar fi al tall. Detalla que la ràbia és un dels motors que motiva la protesta, i si aquest sentiment és substituït per la resignació, la mobilització moriria. També pot passar, segons Folch, que els participants es donin per satisfets i pensin que tot el que podien fer ja ho han fet. Finalment, podrien escollir una “expressió més íntima” per substituir la manifestació diària.
Manuel Delgado veu la pressió policial com un possible punt i final al tall. Tot i així, matisa que és “difícil” utilitzar aquesta via perquè són un “símbol”. “Més pressió policial faria que això s’acabés”, admet D., un manifestant de 44 anys que prefereix mantenir-se en l’anonimat. Jordi Mir veu dos finals per a Meridiana Resisteix. El primer és que els participants vegin l’opció de fer accions més contundents. El segon és “l’esgotament”, però en aquest cas els meridians voldrien donar un final “digne” a la protesta. Coincideix amb ell Josep Maria Antentas: “Si els impulsors decideixen acabar amb la protesta, ho voldran fer amb un colofó final”.
