Són mesos negres per a la conservació del patrimoni de la ciutat. No és cap novetat. Ni el partit de l’alcaldessa ni el de l’alcalde a l’ombra s’han destacat per tindre gran interès pel passat. Ells són gent de futur. Per això i des de l’estiu, hem patit un degoteig d’enrunaments de petites fites del passat popular que han anat quedant registrades a aquesta capçalera: La farmàcia dels anys trenta del Carrer Gran de Sant Andreu amb el mosaic fet per Sunet Urgellés; Villa Concepció, una casa model dels anys vint al barri de La Prosperitat; l’estudi de cinema Balet i Blay al Coll, el primer de tota Europa en fer un llargmetratge d’animació en color. I tot això culminant amb la vergonyosa desaparició del drac de ferro forjat de la Baixada de Santa Eulàlia. Patrimoni d’arrel popular, del que no es pot “monetitzar” amb el turisme. I deixem-ho aquí per no enredar-nos parlant de la Capella dels Segadors, can Tosquella o el teatre Arnau.
Tot això té un motiu ideològic molt clar: La immensa majoria de forces polítiques (i les barcelonines més) són com els hi deia, partits de futur. El futur els omple la boca. Organitzen congressos, fires i xerrades només orientades a l’esdevenidor: Next generation, Bnew, Barcelona Future Smart City. Tot és nou. Nou urbanisme, nova economia, noves tendències, nova societat. Barcelona pertany al futur. De fet, “encarna” el futur i els seus “valors”: Flexibilitat, cosmopolitisme, global branding, innovation, smoothie talent, fresh food, one globe i yes very well…
Als polítics els agrada molt més parlar de futur que de qualsevol altra cosa. El futur no existeix i per això poden vendre’l sense cap mena de contestació ciutadana. En un món sense memòria, la gestió del futur és una agradable forma de chill-out polític. El futur sempre és net, ric, hub, sa, molt més ple de guiris en bicicleta i de gent de talent en avió transcontinental.
Repassin els seus discursos. Cap polític de la ciutat ha parlat del passat. Com a molt, parlen sobre la memòria i encara gràcies. La memòria és el passat que encara recorden els votants. El passat tampoc és només la història o l’arquitectura. El passat de Barcelona és la font d’on brollen les explicacions al seu present. Són els fantasmes vius que permeten o impedeixen les dèries de futur dels gestors d’avui. El passat és Cerdà assegut a una superilla. El passat és Monturiol a la terminal de creuers.
No repetiré aquí aquella suada condemna sobre què li passa a qui oblida el seu passat perquè és falsa. Qui oblida el seu passat és condemnat a viure en el seu futur. Que és molt pitjor. Barcelona ja no pot ser Barcelona, ciutat antiga. Barcelona té la condemna de ser moderna. I davant aquesta tortura carregada de banalitat i cobdícia que ens encega, van caient vells murs, es van amagant polsegosos arxius, perden sentits milers de llocs i racons i fins i tot perdem la toponímia i els costums. I la ciutat que ja és més de Black Friday que de Santa Llúcia veu com els seus habitants van oblidant on viuen i, al final, no són més que turistes de si mateixos.
Cal que entre aquest outlet enfarfegat de polítiques de futur trobem espai per fer polítiques de passat. No només patrimoni, no només memòria del segle XX. Cal que cada pedra sobreviscuda aprengui de nou a parlar-nos. Per saber on vivim i, per això, per viure-hi millor.
