Els murals de ceràmica de Salvador Sunet Urgellès es van escampar tant arreu de Catalunya durant la primera meitat del segle XX que el seu net encara ensopega de tant en tant allà on va amb obres que no coneixia. “N’hi ha a moltes façanes de Barcelona. Per exemple, una Pietat impressionant a una parròquia del carrer Begur. A una font de la Travessera de Gràcia n’hi ha una de les més antigues, dels anys inicials de feina de l’avi, i a una bodega del carrer del Pi encara conserven el rètol, signat per ell. Passejant en trobo algunes. Hi ha carrers per on he passat mil cops i no m’hi havia fixat fins que les descobreixo, a vegades perquè estan força amagades”, comenta Jaume Sunet, que ha recopilat més de 200 troballes en un blog amb què homenatja el seu avi –un artista ceramista prolífic– i també el seu pare, Salvador Sunet Pahissa, que va aprendre l’ofici en el taller familiar, a Sants.
El Jaume explora per deixar constància del treballs de tots dos, gràcies en part a contactes que li posen rere alguna possible descoberta. També li ajuden les pistes que el pare va deixar anar en converses, com algun cop que havia rememorat uns trajectes fatigosos fins a Sant Andreu de Palomar, quan li havia tocat carregar rajoles fins a una farmàcia, travessant una Barcelona encara envoltada de camps. Va ser la germana del Jaume qui va localitzar l’establiment que el pare recordava. Aquest estiu, però, ha quedat fet miques.
La farmàcia era al número 435 del carrer Gran de Sant Andreu i cridava l’atenció per l’estètica vetusta i delicada de la façana. Predominava la ceràmica d’un color verd tendre, amb les portes i les finestres emmarcades per altres de negres i dos rètols, un sobre l’entrada del negoci i un de lateral on l’immoble senzill que ocupava la botiga feia cantonada, concebuts també amb rajoles i amb lletres d’evocació modernista. La composició –reflex del gust d’un altre temps– guanyava notorietat amb els dibuixos sobre la ceràmica d’una copa d’Higiea (la serp enroscada al vas, símbol dels farmacèutics) i d’un alambí, separats per la inscripció “Específicos”, en diagonal. En un extrem, discret, figurava el nom de l’autor, un antic número de telèfon sense prefix i l’adreça del taller, al carrer Arizala.
A finals de juliol, l’edifici es va enderrocar sencer. “És una llàstima. Si m’arribo a assabentar, hagués anat a l’obra per demanar almenys la rajola amb la firma de l’avi”, diu el Jaume, que calcula que el mural arrasat havia de datar dels anys 40 del segle passat, coincidint amb la postguerra, quan el seu pare va començar a col·laborar amb l’avi.
Identitat de barri
La demolició s’afegeix a altres episodis recents en què s’han malbaratat testimonis del passat de la Barcelona popular, com l’enderroc parcial a l’illa de les Bugaderes, a Horta, o la destrucció total de la Flor de Maig a Sarrià i de Villa Concepció a Roquetes. L’Ajuntament apunta al TOT Barcelona que l’edifici de Sant Andreu on s’ubicava el comerç no tenia cap nivell de protecció patrimonial i el districte va cursar la petició de demolició presentada pel propietari el març passat, que agrupava quatre edificis de la mateixa parcel·la.
La pèrdua de la farmàcia va passar força desapercebuda, excepte per alguns missatges d’estupefacció i de queixa a Twitter, com el que va escriure l’historiador i editor Pau Vinyes. “Era una de les poques farmàcies que quedaven amb la fisonomia antiga”, destaca Vinyes en conversa amb aquest mitjà. Recalca, a més, el “valor sentimental” que aquesta mena d’edificacions adquireixen per forjar la identitat dels barris i qüestiona que s’ensorrés sense conservar-ne res: “El propietari no en té cap obligació si no hi ha un informe de patrimoni, però l’Ajuntament podria haver actuat amb una mica d’encert i protegir les rajoles, almenys una part, com les del rètol i dels dibuixos, per encomanar al constructor que les respectés”.
El mural de la farmàcia encara consta en un inventari a internet de l’Ajuntament de Barcelona, obert a les aportacions de veïns i que, segons afirma la web, ha de contribuir a “descobrir, valorar i conservar els mosaics” de la ciutat. Se’n documenten més de 2.000 i, fins i tot, aconsella com conservar-los. En tot cas, les recomanacions no han salvat de la piconadora la façana llampant de Sant Andreu.
“Per desgràcia, passa sovint”, lamenta Jaume Sunet: “Hi havia un rètol molt similar al de la farmàcia a una fàbrica de Cornellà, que també van tirar a terra per fer un centre comercial -explica-. Molts altres s’hauran perdut. Molt pocs ajuntaments i propietaris els restauren. N’hi ha excepcions, però no acostuma a passar”.
Imatges pietoses i publicitàries
Encara que admet la dificultat d’arrencar-les sense que es trenquin, el net de l’artista esmenta que, en lloc d’esmicolar-les, potser es podria haver traslladat part de les rajoles de la farmàcia al Museu de la Ceràmica, a Esplugues de Llobregat, que posseeix algunes obres de Sunet Urgellès, hàbil en facturar imatgeria religiosa. “N’hi ha força a cases de Sant Cugat, de Valldoreix i de Les Planes, algunes visibles a façanes. Eren encàrrecs de gent benestant de Barcelona que tenia allà les segones residències. Eren morenetes, santjordis…”, enumera Sunet.
Esmenta també els quadres publicitaris que el seu avi reproduïa en ceràmica. Alguns formen part de la memòria sentimental del país, com els cartells d’Anís del Mono amb dibuix original de Ramon Casas o aquell altre, mil cops vist, del nen vestit de vermell de Freixenet. De fet, el gran rètol de les caves de Sant Sadurní i el mural del popular anunci que la marca guarda a les seves instal·lacions són producció de Sunet Urgellès.
Alguns dels anuncis originals sobreviuen dispersos, lluny en certs casos, com uns que cobreixen l’entrada d’un antic comerç d’ultramarins a Mérida. L’Ajuntament de la capital extremenya els va catalogar com a patrimoni local. Més a prop, a Castellcir, un veí ha donat un mural de l’artista sobre el Sant Sopar perquè es veneri a l’església del poble del Moainès. En canvi, la farmàcia de Sant Andreu no gaudia de salvaguarda ni se li va atorgar tant de valor.
“Són coses que valdria la pena conservar-les. És complicat si l’edifici on hi són no té valor i l’Ajuntament no cataloga o no es tenen presents aquest tipus d’obres. No se les reconeix com si fossin d’un pintor o d’un escultor, però per a mi són obres d’art”, sosté Jaume Sunet. Com ja va assegurar davant d’enderrocs similars en les últimes setmanes, l’Ajuntament reitera que treballa per actualitzar el catàleg patrimonial prenent nous criteris en consideració, com el paisatge urbà, la memòria històrica i el medi ambient, per incorporar emblemes i edificis rellevants per als barris. En aquest cas, però, tampoc no s’ha arribat a temps d’indultar la farmàcia històrica de Sant Andreu.
