Tot Barcelona | Notícies i Informació d'actualitat a Barcelona
Els servidors de Barcelona morts a Mauthausen que mai no han rebut honors

Barcelona arriba tard en brindar record perpetu als seus fills deportats als camps de concentració nazis. Que se sàpiga, van ser unes 600 persones com a mínim, però de ben segur van ser més i podrien enfilar-se per sobre del miler. A hores d’ara, i transcorreguts 77 anys des de l’alliberament dels supervivients republicans reclosos a Mauthausen, la immensa majoria dels noms d’aquells barcelonins subjugats en l’infern hitlerià no apareix gravat en cap espai públic de la ciutat. La seva absència resultaria inconcebible en altres capitals europees i contrasta amb el mur del Fòrum que, des de 2019, sí que cita un per un els 1.706 afusellats pel franquisme al Camp de la Bota.  

Després de titubejar durant anys, l’Ajuntament ha acabat decidint-se a adoptar les stolpersteine, les llambordes que es van començar a escampar per Europa fa ja tres dècades per vetllar per la memòria de cadascun dels represaliats pel règim alemany. Unes 70.000 lloses s’han clavat a peu de carrer en una vintena de països, cada una d’elles dedicades a un presoner o un assassinat. S’han convertit en el codi comú per honorar les víctimes arreu del continent. En canvi, Barcelona posseeix un nombre incomprensiblement baix de les rajoles en què s’inscriuen els noms dels que van patir condemna i martiri durant la Segona Guerra Mundial.

Fins fa un mes, no es comptaven més que dues plaques a la capital. El govern municipal s’ha desprès ara de les reserves que expressava sobre les peces, obra de l’artista Günter Demnig. En les últimes setmanes, s’han col·locat nou stolpersteine, inclosa una dedicada a Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, testimoni clau en els judicis de Núremberg als jerarques nazis. Estudiants de tres instituts han conegut la biografia dels presos homenatjats abans de plantar-se les pedres del record. Altres centres estudiaran també les vivències dels deportats que donaran nom a les pròximes llambordes que s’enganxin al paviment de Barcelona.

L’encomiable exercici pedagògic, però, no treu que els noms de desenes de víctimes barcelonines del nazisme continuen sent invisibles a la ciutat. De l’oblit no es deslliuren quatre bombers de Barcelona, servidors públics que van ser presoners a Mauthausen.

La stolpersteine dedicada al deportat Lluís Villar, col·locada a finals de maig / Àlex Losada
La stolpersteine dedicada al deportat Lluís Villar, col·locada a finals de maig / Àlex Losada

Una història desconeguda

L’historiador i bomber Marc Ferrer ha esbrinat els seus noms cercant en arxius i creuant dades per saber més d’ells. Dos hi van salvar la vida, Josep Alcoberro i Jesús del Pueblo, mentre que altres dos, Miquel Bosquet i Eugeni Riera, la hi van perdre. No consta que hagin rebut honors dins del cos ni figuren a la placa de treballadors morts en acte de servei que penja al parc. “Als Bombers de Barcelona no se sabia que hi havia hagut agents als camps de concentració. I si algú ho sabia, no ho havia fet públic”, sosté Ferrer.  

“Dels Bombers mai no hem sabut res”, afirma Eugeni Renom, nebot-net d’un dels dos agents assassinats al lager austríac. El desconeixement que, fins ara, pesava sobre la dissort de Riera i els seus companys també capturats ha precedit a la manca de reconeixement. Renom ho exemplifica amb un episodi força simptomàtic: “Fa anys, vaig descobrir una web sobre els bombers de Barcelona represaliats, però el meu parent no hi sortia. Els vaig passar les dades que surten d’ell a El catalans als camps nazis, de Montserrat Roig”.

A l’Eugeni li van posar el nom en record de qui considera el seu avi, que va fugir de Barcelona en direcció a França el mateix dia que les tropes franquistes ocupaven la capital. La família no va saber res d’ell durant anys. “La notificació de la mort és de novembre de 1950. Va morir el 1943 i els familiars no ho van saber fins a set anys després”, precisa Ferrer.

El certificat de defunció d'Eugeni Riera que el Consulat d'Espanya a Franckfurt va emetre / Cedida
El certificat de defunció d’Eugeni Riera que el Consulat d’Espanya a Frankfurt va emetre / Cedida

“Recordo que, sent petit, tota la família es va reunir per dinar, perquè el Govern alemany havia contactat amb la vídua per indemnitzar-la per l’assassinat. Però no se’n parlava, d’allò. Va ser una branca trista de la família durant molts anys”, evoca Renom.

Fulla de serveis

Riera va entrar als Bombers de Barcelona al superar les proves d’admissió el 1917, amb 22 anys. En la fulla de serveis s’anota que va resultar ferit a les cames en un incendi esfereïdor, el que va arrasar els magatzems El Siglo el dia de Nadal de 1932.

Era, a més, un membre destacat d’ERC dins del cos. Va participar en els fets del 6 d’octubre i va presidir un dels centres del partit a Barcelona, situat a l’avinguda Gaudí. El 18 de juliol de 1936 va sumar-se als barcelonins que van prendre les armes per sufocar la rebel·lió i defensar la República.

“Va estar una setmana patrullant els carrers”, assenyala Ferrer, que ha aprofundit en detalls desconeguts pels descendents de Riera. En l’exili a França, va ser detingut en un poblet de la Lorena el gener de 1940, mentre reforçava fortificacions a l’haver-se allistat en les companyies de treballadors estrangers. “El van portar a un camp de presoners de guerra, un stalag, a Estrasburg. Des d’allà, el van portar en un comboi cap a Mauthausen el desembre de 1940. Hi anaven 847 republicans i 499 van morir durant el trajecte”, concreta l’historiador.   

El periple de Bosquet corre en paral·lel al de Ferrer. Tots dos van ser rellevats del cos de Bombers en la purga de 1939, després que els franquistes s’imposessin. Cap dels dos van rebre ni van signar els avisos d’acomiadament, perquè ja eren a l’exili. Després d’incorporar-se al front al ser cridat a files el juny de 1938, Bosquet va replegar-se amb la seva unitat a França. Allà es va enrolar per bastir fortificacions i va caure pres. Va ser amuntegat amb 390 republicans en el tren que el va conduir a Mauthausen. Va morir al subcamp de Gusen el febrer de 1941.

L'avís d'acomiadament d'Eugeni Riera, al ser depurat per l'Ajuntament franquista de 1939 / Cedida
L’avís d’acomiadament d’Eugeni Riera, al ser depurat per l’Ajuntament franquista de 1939 i signat per la seva esposa / Cedida

Alcoberro sí que va sobreviure a les atrocitats del lager. Li van encomanar una feina penosa, empedrar l’Appellplatz, “on els feien estar hores i hores desfilant i dempeus”, afegeix Ferrer. “Va morir el 1992 a Perpinyà. Va demanar ser reconegut com a membre de la Resistència francesa i va dir que havia estat en un grup de resistència a Mauthausen, el grup Cyrano, però li van denegar la petició”, revela l’historiador.

Esmenar l’oblit

Ferrer ha proposat que els noms dels agents ocupin un lloc d’honor dins de la caserna dels Bombers de Barcelona. “Els vaig dir que podien posar les pedres de record dels bombers que van ser als camps de concentració a l’entrada del parc del carrer Lleida. En aquell moment, l’Ajuntament era molt reticent a les stolpersteine però, quan hi ha hagut canvi de xip, hi he tornat a insistir”, assegura.

A Catalunya n’hi ha més de 400 llambordes, que es procuren incrustar davant de l’última casa on va residir el reclús o l’assassinat que figura a la llosa. Mentre s’han instal·lat desenes a localitats com Sabadell o Terrassa, els comuns deien advocar per altres tipus de senyalitzacions.

El partit de l’alcaldessa Ada Colau argumentava que l’abús de les stolpersteine podia decaure en una “banalització” de l’homenatge. La premissa era discutible: colpeix ensopegar arreu d’Europa amb les plaques de llautó sempre idèntiques, sigui a Roma, a Brussel·les, a Àmsterdam o a Berlín, de tant en tant apinyades en un mateix carrer per identificar famílies senceres que van conviure fins que van ser enviades a l’extermini.

Les plaques de dues famílies que van conviure en un mateix edifici de Brussel·les, tots ells exterminats a Auschwitz / JR
Les plaques de dues famílies que van conviure en un mateix edifici de Brussel·les, tots ells exterminats a Auschwitz / JR

Barcelona en Comú també deixava caure que altres ciutats han creat una indicació pròpia. L’Ajuntament, però, no va idear cap retolació particular els últims anys per substituir les stolpersteine. La conseqüència ha estat que, mentre allargava el debat sobre quina fórmula abraçar, Barcelona s’ha endarrerit en commemorar les seves víctimes, un deure cívic que altres ciutat europees, espanyoles i catalanes van complir fa anys.

A més, el recel del govern municipal no era compartit per algunes entitats memorialístiques de referència. “Ens sorprèn la resistència de l’Ajuntament per instal·lar aquestes llambordes en memòria de les combatents antifeixistes”, censurava la secretària de l’Amical de Ravensbrück, Teresa del Hoyo, en unes jornades el 2021.

La picabaralla per Companys

Abans d’esmenar la política erràtica amb les stolpersteine, l’Ajuntament va autoritzar que es posés la primera placa l’octubre de 2020, consagrada al president Lluís Companys. L’episodi no va escapolir-se de la picabaralla política, perquè el consistori va trigar tres anys a autoritzar que se situés davant del Palau de la Generalitat.

A l’assabentar-se de la col·locació de la peça dedicada al president lliurat per la Gestapo i afusellat, Renom es va començar a moure per saber si se n’encarregarien més i demanar una per al seu avantpassat. “No trobava res i totes les portes se’m tancaven. Si parlaves amb l’Ajuntament del districte, era com si sentissin ploure”, es queixa.

Renom ha assistit als recents actes de descoberta de les stolpersteine a Barcelona. També ha lliurat documentació del seu familiar mort a membres d’ERC. Ho fa perquè vol que el seu parent tingui el mateix reconeixement particular que altres presoners han merescut, però no en té cap garantia. En tot cas, fa notar que s’ha trigat massa en restituir el nom de les víctimes. “Anem amb moltíssim de retard”, diu.

Més notícies
La Colònia Castells, un vestigi de barri obrer en perill JORDI PLAY

El veïnat de la Colònia Castells lluita per salvar el seu ADN obrer

Notícia: El veïnat de la Colònia Castells lluita per salvar el seu ADN obrer
Comparteix
Una plataforma reclama a l'Ajuntament que aturi el pla urbanístic per a la Colònia Castells i replantegi el projecte per salvar la memòria d'aquest microbarri fundat el 1923 a les Corts
Notícia: El veïnat de la Colònia Castells lluita per salvar el seu ADN obrer - Mobile
Sucar el melindro, una expressió que neix a Barcelona

L’origen barceloní de l’expressió “sucar el melindro”

Notícia: L’origen barceloní de l’expressió “sucar el melindro”
Comparteix
La coneguda expressió pot significar sucar un biscuit en la beguda de cacau o introduir el membre viril per practicar sexe. Aquest doble significat neix al carrer del Petritxol
Notícia: L’origen barceloní de l’expressió “sucar el melindro” - Mobile

Malestar veïnal pel nou projecte del Clínic en un edifici històric de l’Eixample

Notícia: Malestar veïnal pel nou projecte del Clínic en un edifici històric de l’Eixample
Comparteix
Critiquen la despatrimonialització del barri i reclamen que l’antiga seu de la Unió Cooperatista Barcelonesa torni a tenir un ús comunitari i cooperatiu
Notícia: Malestar veïnal pel nou projecte del Clínic en un edifici històric de l’Eixample - Mobile
El Revolt de les Monges / Twitter

El lloc més fred de Barcelona on fa fins a nou graus menys de temperatura

Notícia: El lloc més fred de Barcelona on fa fins a nou graus menys de temperatura
Comparteix
El Revolt de les Monges, un paratge frondós dins de Collserola, registra temperatures força més baixes que a la resta de la ciutat
Notícia: El lloc més fred de Barcelona on fa fins a nou graus menys de temperatura - Mobile

Nou comentari

Comparteix