Tots hem sentit alguna vegada l’expressió “sucar el melindro” en un sentit literal i figurat de l’expressió. Introduir un biscuit en la coneguda beguda de cacau és, sense cap mena de dubte, una pràctica deliciosa. I per suposat hi ha qui també es pren l’expressió d’una manera més metafòrica, com en Lopes i en David en el capítol Tinc una ciberamiga’ de la mítica sitcom Plats bruts. Sucar el melindro, en definitiva, significa practicar el coit, des d’una visió bastant fal·locèntrica. Sigui com sigui, aquesta expressió té un origen barceloní que molt poca gent coneix. I existeixen dues teories al respecte.

D’on prové l’expressió? Dues versions

Per entendre aquesta dita cal saber per què el cacau era una cosa tan especial a casa nostra. El cacau va arribar a Europa durant el segle XVI i van ser els frares cistercencs del monestir de Pedra, a l’Aragó, els primers a moldre el gra i fer-ne una beguda dolça i espessa, barrejant-la amb mel, vainilla i canyella. De fet aquests mateixos religiosos van ser els primers que es van interessar per consumir xocolata, ja que la prenien com a complement alimentari durant la quaresma. A més a més, aquest beuratge també era apreciat pels nobles més golafres que podian pagar-la, perquè era un producte caríssim que venia d’ultramar.

L‘afició a la xocolata es va estendre  per la ciutat de Barcelona i ho va fer a principis del segle XVII. Segons explica l’autor del llibre La història de Barcelona en 10 passejades: Des dels romans fins a l’actualitat, Jaume Grau, el primer molí de xocolata de Barcelona el va instal·lar l’any 1656 el gremi d’adroguers de la ciutat al carrer arc de Sant Silvestre, desaparegut després de l’obertura de la Via Laietana. I altres famílies poderoses van seguir aquest camí.

L’any 1835 la família Juncosa aixecava la seva fàbrica de xocolata on ara hi ha la Casa Fuster, al capdamunt dels Jardinets de Gràcia. La família Garriga tenien també una fàbrica al carrer del Carme número 3, on ara mateix hi ha la botiga de xocolates Chök. Els Amatller van obrir el seu obrador al carrer de Manresa, al barri del Born, l’any 1796. Aquesta família des de la coneguda casa reformada per Cadafalch van revolucionar el negoci de la xocolata instal·lant una fàbrica a Sant Martí de Provençals, innovant en el màrqueting i la distribució. Avui dia aquesta casa és visitada per milers de turistes cada dia, com a testimoni de la importància del cacau a casa nostra i de la riquesa que va significar.

Sense cap mena de dubte el gust per la xocolata dels barcelonins era remarcable. I precisament les xocolateries son, encara avui, establiments molt visitats. Sempre ho han estat, però a voltes no per motius gastronòmics. I aquí és on neix la coneguda expressió.

Teoria 1: policies corruptes extorquint xocolateries

La primera teoria és la que explica Grau, Jeroni Tarrés, un delinqüent de baixa estofa va ser reclutat l’any 1848 pel comissari Ramon Serra i Monclús per formar part de la seva policia. Ramon Serra i Monclús fou el cap de policia més poderós, conegut i temut a Barcelona durant els anys centrals del XIX. Sembla que la corrupció de la policia a l’època era flagrant i el cos es dedicava a extorquir i controlar negocis per al seu benefici. Així, el reconvertit policia i la seva tropa de macarres, a  més d’extorquir ciutadans i fer desaparèixer opositors polítics o sindicals, van arribar a controlar i transformar tota una sèrie de negocis honrats i lucratius: les xocolateries. Diversos locals van passar de ser establiments on prendre xocolata desfeta a esdevenir prostíbuls camuflats a la rebotiga o el magatzem. Aquesta tapadora va comptar amb visites masculines incondicionals que, efectivament, anaven a sucar el melindro, una expressió que ha durat fins els nostres dies.

Teoria 2: xocolateries com a regal a les amants

La segona és molt semblant. Segons explica Enric Calpena al llibre Barcelona, una biografia, les xocolateries i pastisseries, situades al carrer Princesa i plaça de l’Àngel constituïen botigues que, en el seu origen, sovint havien estat regals d’homes rics a les amants que despatxaven. Calpena suposa que l’eufemisme “sucar el melindro” amb el qual els catalans ens referim a l’acte sexual s’explica per causa de la doble funció de les referides botigues. I fins i tot afegeix que l’expressió “casa de barrets”, com a sinònim de prostíbul, també es deu originar en el fet que alguns negocis d’aquesta mena deurien complir la mateixa missió. Barrets i melindros.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anselm Llorenç Zarzalejos a juny 11, 2022 | 16:19
    Anselm Llorenç Zarzalejos juny 11, 2022 | 16:19
    L'expressió és purament dialectal. Com a mínim, al sud de Catalunya no l'he sentida mai.

Nou comentari

Comparteix