És un dels metges de Barcelona que la pandèmia de Covid-19 ha popularitzat perquè, com la seva companya Magda Campins –cap d’epidemiologia del mateix hospital– i altres especialistes dels centres sanitaris de referència de la ciutat estan tenint la voluntat d’explicar en tot moment a la població el que passa. I el que diu en aquests moments Benito Almirante, cap de malalties infeccioses de Vall d’Hebron, és que no hi ha motiu per a l’alarma i que brots com el de Lleida estaven en el guió per a després del confinament. L’únic que cal fer, és controlar-lo, i ara el sistema està preparat, a diferència del que passava al febrer. Per això es mostra escèptic –i alhora respectuós– sobre la decisió de la Generalitat de fer obligatòria la mascareta també a l’aire lliure i encara que hi hagi distància de seguretat. I de l’increment de casos detectat la setmana passada a Barcelona no en vol dir ni repunt: assegura que es tracta d’una xifra “irrellevant” en una ciutat d’un milió i mig d’habitants.
La gent està inquieta perquè el discurs inicial del febrer també era de màxima tranquil·litat…
La situació del febrer no era la mateixa. Pràcticament no teníem capacitat de fer proves, teníem una capacitat de detecció menor mitjançant uns criteris que no són els que tenim ara. Durant dues o tres setmanes només eren casos sospitosos els de gent que venia primer de la Xina i després d’Itàlia. Això ha canviat molt. Ara qualsevol persona que té el mínim símptoma l’estudiem. Tenim proves suficients per fer a tothom i els resultats els tenim en poques hores. És molt diferent el coneixement que tenim de la situació. I el que està passant a Espanya és idèntic al que està passant a tot el món, a tot el món hi ha brots d’aquest tipus i això no implica que la situació estigui fora de control. Malgrat el que en algun moment pugui semblar, no és el mateix que al febrer. Si al febrer haguéssim fet el que estem fent ara no hi hauria hagut pandèmia.
És evident que els mecanismes que té ara en marxa el sistema sanitari són diferents, però la gent va rebre un missatge de tranquil·litat a mitjans de febrer que va resultar erroni i ara en desconfia.
Hi tenen el dret del món. És com els socis d’un club de futbol, que tenen dret a xiular si el seu equip no juga bé. Però des del punt de vista professional puc garantir que el que podem fer ara és molt, molt, molt diferent del que podíem fer al febrer pel grau de coneixement que tenim del problema i per les eines que tenim. Els sistema està més preparat i funcionant per abordar el problema.
Per tant, no ens estem acostant a una situació en què puguem trobar-nos que hem de fer un altre confinament?
A dia d’avui, no ho sembla, en general. Això no exclou que en un territori determinat es pugui fer. A Lleida podrien caldre mesures més enèrgiques per controlar el problema, perquè ara també sabem quin és el grau d’eficiència de cadascuna de les mesures i les podem aplicar de forma més organitzada. Però estem parlant d’un territori de pocs quilòmetres quadrats i relativament poca població. No li vull restar importància, perquè per als que hi viuen és important. Però la situació es dona en una part del territori petita i afecta un volum de persones petit. Era absolutament previsible que hi hagués brots d’aquest tipus. No ha de sorprendre ningú perquè en cap moment ningú ha dit que això s’hagi acabat ni que el virus no continuï circulant. Una altra cosa és que si comptem que en la fase més greu del problema, que a Espanya es diagnosticaven 10.000 casos cada dia només comptant els que anaven a l’hospital, vol dir que hi havia segurament 30.000 o 40.000 casos nous per dia, i ho comparem amb el que passa ara, que en diagnostiquem 200 o 300, la diferència és abismal.
A banda del brot de Lleida, que és clar, a Barcelona hi va haver la setmana passada un lleu repunt, es va passar de 90 casos a 150.
Això en una ciutat com Barcelona, amb una població amb un milió i mig de persones, és irrellevant. És anecdòtic. Seria important si passéssim de 90 a 150, de 150 a 300 i de 300 a 2.000. Un sol número no té cap valor. I també s’ha de tenir en compte el nombre de proves que s’han fet. Si s’ha augmentat per alguna raó, també surten més positius. Tot això és molt relatiu. Però tenir en una ciutat com Barcelona de 90 a 150 en una setmana és irrellevant. De fet, són xifres que indiquen un estar de gran salut, especialment si estan distribuïts per tota la ciutat, com és el cas. El que seria preocupant seria si els 150 estiguessin en un sol barri o en un bloc de pisos, o una empresa.
Aquest dimarts s’ha anunciat que a Catalunya es vol fer obligatòria la mascareta al carrer i encara que hi hagi distància de seguretat.
Les decisions de les autoritats sanitàries són com un semàfor o com un estop. Mentre es discuteix la seva conveniència totes les valoracions són adequades. Però en el moment en què sigui obligatori per un decret s’haurà de complir. La probabilitat de transmissió més important és als espais tancats, però si la consellera diu que això s’ha de fer també als espais oberts i ho aproven amb un decret s’haurà de complir. Aquesta decisió a part d’un component sanitari té un component polític, és una decisió política. És una decisió d’extremar la prudència, d’anar a totes. Però que no la prenem els sanitaris. En tot cas, la consellera deu tenir l’assessoria sanitària que necessiti i potser aquesta assessoria li ha recomanat això. Però en el fons acaba sent una decisió política. L’obligatorietat dels comportaments humans són decisions polítiques. El confinament no va ser una decisió sanitària.
Però la devien prendre seguint criteris i consells dels tècnics…
Sí, però una cosa és el consell i l’altra la posada en pràctica. En el gabinet que assessori la consellera estic absolutament segur que no hi ha uniformitat. Deu haver sis persones que opinen una cosa, dues que n’opinen una altra i tres que opinen una tercera cosa. I la consellera acaba prenent la decisió que li sembla més oportuna en funció del que li diu aquest gabinet. Però no es atribuir als sanitaris la decisió de fer la mascareta obligatòria o no. Cada sanitari potser té una opinió diferent.
I la seva quina és?
La meva opinió és que la mascareta és un instrument molt important en espais tancats amb gent. Als espais oberts pot caldre si hi ha una aglomeració de persones properes i que s’hi estiguin una estona. Però, com la fem servir a les terrasses dels restaurants o de les cafeteries? Es pot posar l’obligatorietat que es vulgui, però després hi ha unes situacions en què no es pot fer servir. La norma ho ha d’especificar molt bé. I a més a més, si ho apliquen a tot Catalunya en aquest moment no està basat en res, perquè la situació del Segrià no té res a veure amb la de Girona o de la Ribera d’Ebre. Però jo no desautoritzaré la consellera. Mentre la norma no estigui vigent, les discussions periodístiques i socials són permissibles. Un cop la norma estigui posada, s’ha de complir i jo seré el primer a complir-la. Ara, si em pregunta la meva opinió, jo continuo dient, i no és que ho digui avui, que la mascareta en els espais tancats és un instrument de protecció important i en els espais oberts només és important quan un grup de persones estan a prop durant més de 10 minuts i parlant entre ells, és a dir, quan la distància física no és l’adequada i a més a més hi siguis més de 10 minuts.
Per tant, creuar-se al carrer, caminant, amb una persona que no porta mascareta no implica risc de contagi?
No. O com a mínim no està demostrat que sigui així. Si això comportés risc, jo crec que a la humanitat li quedarien només mil milions de persones, els altres 6.000 ja s’haurien mort. Pensi en la Índia i en determinats països del Planeta on pràcticament viuen amuntegats al carrer. El virus es transmet amb facilitat però no tanta. Una altra cosa és que es posi una norma una mica més intensa del que està indicat des del punt de vista científic. Això és una responsabilitat política. És com el que li deia dels semàfors. Vostè creu que és necessari un semàfor en una cruïlla? Si tothom es parés i mirés cap a les dues bandes i donés preferència a qui ve per la dreta, no caldrien els semàfors. Però, com que tothom no complirà això, posem semàfors, que només són necessaris per algunes persones.
Si els espais de més risc de transmissió del virus són els tancats, els espais on hi ha aire condicionat i les finestres estan sempre tancades són un problema?
L’aire s’ha de renovar. Per tant, si el sistema d’aire condicionat no és dels que el renova, s’han d’obrir les finestres diverses vegades al dia per no tenir sempre el mateix aire recirculant. Per exemple, als hospitals i als avions, els sistemes d’aire condicionat tenen sempre entrada i sortida d’aire. Als avions, cada tres o quatre minuts es renova tot l’aire de la cabina, és com un quiròfan. Però a les cases on no és així, o restaurants o altres espais públics, s’han d’obrir les finestres diverses vegades al dia.
Per tant els avions són un lloc segur des del punt de vista de la pandèmia…
Si el sistema de renovació de l’aire funciona com ha de funcionar per llei i tothom va amb mascareta no hi ha d’haver cap problema.
En les últimes setmanes hi ha hagut opinions mèdiques crítiques amb el relaxament dels joves en relació a les mesures de protecció, per falta de distància física i de l’ús de mascareta. El president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós, és un dels que s’ha pronunciat en aquest sentit.
Això s’ha de quantificar. Jo alguna vegada m’he posat a observar el meu carrer, a Barcelona. I el nombre de persones joves i grans que porten mascareta està equilibrat. Exactament, a què es refereixen? Que de tant en tant hi ha un grup de joves que fa una festa? Estem criminalitzat certs col·lectius basant-nos en suposicions. Com si els joves tinguessin la responsabilitat de certes coses que realment ningú ha quantificat. La pandèmia no pot significar convertir els habitants de la Terra en ermitans. Hi ha d’haver vida social. Si no, que no s’aixequi mai el confinament. I és molt més perillós que 80 persones de més de 60 o 70 anys estiguin en una reunió que no pas que ho facin 1.500 de 20 anys. La gent gran és tan transmissora com la gent jove, i a més a més és de risc. És fàcil acusar els joves, però que jo sàpiga cap brot dels últims 50 que hi ha hagut a Espanya ha sigut perquè els joves hagin fet les coses malament. Posats a acusar, acusem les empreses hortofructícoles, que són un element clau a brot de Lleida. És lògic, perquè són empreses on treballa molta gent i estan molt a prop l’un de l’altre, però en tot cas el brot ha començat aquí i no pas en una reunió de joves.
L’entrada de turistes que es comença a permetre implica algun risc extra?
A Espanya només poden venir turistes de l’espai Schengen i cinc o sis països més de tot el món, i són països amb condicions molt similars a les nostres. I la probabilitat que entri una persona amb Covid és la mateixa que nosaltres hi anem i la portem.
És útil prendre la temperatura a tothom que arriba a l’aeroport?
No té gaire valor. Perquè la febre no és el principal símptoma en molts afectats de Covid, si el que té febre es pren un antitèrmic deixa de tenir-ne durant unes hores i es pot tenir febre per moltes altres raons. Per tant, és poc útil, el que passa és que suposo que fan això perquè alguna cosa s’ha de fer. Però és millor la declaració d’autoresponsabilitat.
De cara a la tardor, amb l’evolució que hi ha ara de la pandèmia, hi haurà un rebrot que ens faci tornar al confinament?
No es pot descartar, però si hi ha un brot a la tardor o a l’hivern, amb totes les mesures que estem prenent ara el virus haurà de ser molt llest per fer gaire mal. Quan va venir el primer brot, no fèiem res del que s’està fent ara a nivell global. El més esperable és que hi hagi brots com el de Lleida i potser se n’acumulin més, però no és esperable que el rebrot tingui la magnitud que va tenir el primer. Estem molt protegits. A Barcelona, en contrast amb els 90 o 150 casos de les últimes setmanes hi ha un milió i mig de persones que es posen mascareta. Tanmateix, parlar abans que passin les coses és arriscat. Si encertes és un geni i si no encertes, l’espifies molt.
L’hi pregunto perquè vostè va ser el primer que ens va dir, en una entrevista abans de l’estat d’alarma, que estaríem confinats fins després de Setmana Santa, i va encertar de ple.
Doncs ara dic que a Lleida difícilment estaran amb restriccions menys de 4 o 6 setmanes. És molt difícil que en dues setmanes això se solucioni. Seria extraordinari que en dues setmanes es pogués tornar a la situació anterior al brot. En canvi, no hi ha cap indici que digui que podem tenir un gran brot de la malaltia en els pròxims dos o tres mesos.
56 
3 