Almenys a Barcelona, l’obra pública torna a estar en entredit. Per l’esvoranc de l’L9, a Sant Gervasi, i l’esfondrament succeït durant el soterrament de les vies de Rodalies, a Vallbona i Montcada i Reixac. Tots dos episodis s’han registrat aquest juliol, igual que una fuita i explosió de gas durant l’execució de millores d’accessibilitat a l’estació de la plaça de Sants, que va deixar vuit ferits.
L’accident més conegut a Catalunya ocorregut al metro és l’esfondrament del Carmel, durant les obres de perllongació de l’L5, el gener del 2025. Però abans, la construcció de les línies de metro a la ciutat ja havia provocat sinistres molt greus, alguns dels quals són poc coneguts. Aquest és el cas, per exemple, l’afectació de més de 200 cases, amb alguns morts, a Sant Andreu l’agost del 1966. Aquest mes fa seixanta anys d’aquells fets, silenciats per l’alcalde José María de Porcioles i el règim franquista. D’aquests, hi ha poca informació, amb algunes referències a La Vanguardia de l’època, un article de l’Avui de febrer del 2005 i investigacions com la que va publicar el 2014 l’historiador de Sant Andreu Jordi Petit. Una de les persones que ho va viure en primera persona la nit del 28 d’agost del 1966 va ser la M. del Carme Conejero Corbera. “Va ser una nit inesborrable. No ho he superat”
En conversa amb el TOT Barcelona, Petit explica que en moltes cases van aparèixer esquerdes durant la construcció de l’L1. En un primer moment, es va atribuir als bombardejos de la Guerra Civil, igual que de les fissures de la cúpula de l’església de Sant Andreu, relata l’historiador. El fet que hi hagués tantes cases afectades va fer, finalment, que el Ministeri d’Obres Públiques del règim franquista acceptés la culpa i Fomento de Obras y Construcciones va indemnitzar les famílies desallotjades i expropiar les cases, que es van enderrocar, deia Petit en una publicació del 10 de març del 2014 sobre l’arribada del metro a Sant Andreu. Segons va explicar La Vanguardia el 28 d’agost del 1966, un dia abans va caure una forta tempesta sobre Sant Andreu, la qual cosa va comportar que es desallotgessin “algunas casas por temor a derrumbamientos”. Els habitatges estaven situats a tocar d’on es construïa la línia 1. El mitjà detallava que algunes cases estaven “muy resquebrajadas ya por la perforación del túnel” i “amenazaban con derrumbarse”.
Esfondrament i enderroc de cases
El 28 de maig, cap a les 22.00 hores, “un fort soroll va alertar als veïns del carrer Coroleu”, va escriure Petit. Una finca es va esfondrar i altres dos edificis es van evacuar. Eren els números 59, 61 i 63 de Coroleu. Dies abans s’havien produït uns fets semblants en una casa situada entre els carrers de Riera de Sant Andreu i Ignasi Iglesias. L’11 d’agost, La Vanguardia informava que tres obrers havien mort sepultats durant un despreniment de terres a les obres de l’L1. I el 16 d’octubre, un altre operari va perdre la vida ofegat al túnel del metro, després d’un temporal de pluja que va causar una inundació de cinc metres d’altura. Les cròniques de l’època parlen de quatre morts a Sant Andreu per les obres de l’L1, però alguns testimonis creuen que en van ser onze. Així, s’esmentava en un article del diari Avui de febrer del 2005.
“Va ser una nit inesborrable”
Una de les persones afectades per l’esfondrament del carrer Coroleu va ser la M. del Carme Conejero Corbera. Cap a les deu de la nit, ella, que llavors tenia catorze anys, era a casa amb la seva família veient Los Intocables a la televisió. “Vam sentir un fort soroll. Es va enfonsar part de la casa del costat, la de la senyora Cirera”. A casa seva feia temps que tenien esquerdes i anaven posant “testimonis”. La casa, a la primera planta del número 61 de Coroleu, no es va enfonsar, “però va quedar molt afectada”. Els bombers els van desallotjar i mai més va tornar a entrar a casa seva. Sí que ho van poder fer els seus pares per recuperar algunes pertinences, però la major part del que tenien va quedar dins de l’habitatge. “Va ser una nit inesborrable. No ho he superat”. La primera nit la van passar a casa d’uns veïns del davant, “sense cap auxili oficial”. Durant uns mesos, la M. del Carme i els seus pares van viure a casa de la seva àvia fins que es van poder comprar un habitatge. Al carrer de Coroleu, la família Conejero hi vivia de lloguer. La casa va ser expropiada i ells, com a llogaters, només van rebre una “petita indemnització que no va donar ni per l’entrada del pis”. Segons Conejero, els edificis que van enderrocar-se “eren modernistes, de tres plantes”.
Tot i que Cèsar de la Cruz no es va veure afectat, ja que vivia a la part alta del carrer de Rubén Darío, recorda perfectament la tragèdia de finals d’agost del 1966. Com la M. del Carme, en Cèsar tenia catorze anys. “Era un dia gris, plujós i hi havia molt fang”. Amb els seus amics es va apropar fins a la plaça d’Orfila, un dels llocs on es va produir l’esfondrament i van veure com es recuperaven alguns cossos de persones mortes. El veí critica que aquelles obres van ser un desastre. “El túnel es va construir molt a prop de la superfície. Visc al carrer d’Ignasi Iglésias i als matins, quan hi ha silenci, sento el metro”. Les cases enderrocades eren per on es va construir el túnel. Eren cases antigues, sense fonaments, que estaven sostingudes unes amb les altres, esmenta. “A carrers com els de Coroleu, Montsec, Riera de Sant Andreu, la plaça de la Pomera, Ignasi Iglesias es van produir esfondraments”. En Cèsar recorda l’afectació concreta del bar-granja Rabasseda, a la Riera de Sant Andreu amb el carrer de Sant Adrià. “Era un establiment molt conegut. Va quedar molt malmès i es va haver d’enderrocar”.
El metro va arribar a Sant Andreu el març del 1968
El 14 de març del 1968, es van inaugurar les estacions de Torras i Bages i Sant Andreu, aquesta segona a la plaça d’Orfila. Segons Petit, a Sant Andreu no hi ha un bon record de l’arribada del metro. Quan va fer cinquanta anys, “no es va fer cap celebració”. Al Centre Ignasi Iglesias, una associació sense ànim de lucre que té com a objectius la investigació i divulgació del passat de l’antic poble de Sant Andreu de Palomar, els ànims estaven prou caldejats, ja que hi havia persones a les quals els van tirar la casa. “Hi va haver molta ocultació”, denuncia l’historiador.
A més dels esfondraments de Sant Andreu, la història de la construcció del metro a Barcelona està marcada per una altra tragèdia, la mort d’onze treballadors el 12 d’abril del 1924, després de l’esfondrament d’un tram del túnel que estaven construint entre la Bordeta i la plaça de Catalunya. L’accident va tenir lloc a la Gran Via de les Corts Catalanes, entre els carrers de Villarroel i Casanova. Altres nou persones van resultar ferides. Com en el cas de Sant Andreu, quaranta-dos anys abans, aquests fets també es van voler silenciar i ara els casos pràcticament han desaparegut de la memòria col·lectiva. Es construïa la línia Transversal del Metropolitano, precursora de l’L1.
