Ernest Maragall ha iniciat un procés per carregar-se de raons, per posar en evidència que si finalment no hi ha pacte amb els comuns no serà per culpa seva. Ha renunciat explícitament a pactar amb Junts per Catalunya en un acord a tres amb els d’Ada Colau –que era la seva primera opció– i aquest dilluns ha demanat a Jaume Collboni una trobada per parlar de la situació postelectoral, encara que en cap moment deixa espai per a un pacte.
El que ha aconseguit és que els comuns, per boca de la negociadora Janet Sanz, li hagin contestat que no se’l creuen, que pensen que ERC negocia d’amagat amb JxCat. Paral·lelament, ha obligat Collboni a mostrar obertament la seva negativa a, ni tan sols, reunir-se: com si l’independentisme es pogués encomanar, es nega a mantenir cap trobada amb el seu excompany de partit fins després de la investidura.
En la carta de resposta a la invitació, el socialista li fa saber que sí que hauran de trobar acords un cop constituït el nou equip de govern municipal. És a dir: Collboni pretén deixar el guanyador de les eleccions fora del govern i després fer-lo arribar a acords pel bé de la ciutat. El tripartit que somia Colau, doncs, és impossible perquè el PSC no vol ni tenir una conversa amb una de les formacions que l’hauria de formar.
Aquest panorama dibuixa una Barcelona en Comú i un PSC enrocats: no s’han mogut ni un mil·límetre de les seves exigències –que fan com a segona i tercera força del nou consistori, perquè la primera és ERC– , mentre que Maragall sí que ha fet esforços i concessions.
El mateix dia, el PSC i els comuns han fet oficials les seves converses, com un prometatge en tota regla després del flirteig discret de la setmana passada, reconegut aquest dilluns per Collboni. Laia Bonet –la seva número dos– ha sigut presentada com la negociadora per part del PSC en una compareixença en què el cap de llista s’ha mostrat somrient, satisfet i relaxat. Ha sigut una roda de premsa en què Collboni s’ha permès “agrair” obertament i respectuosa l’oferta de Manuel Valls, que tot i ser el quart en nombre de regidors està marcant les regles del joc: ell s’ofereix a votar “a canvi de res” un govern format per PSC i comuns, encara que Ada Colau n’hagi de ser l’alcaldessa.
Tensió entre Valls i Cs
El moviment de Valls, que va llançar la bomba dimecres de la setmana passada, està generant una ona expansiva també en el seu territori. A Ciutadans han considerat avui que calia fins a tres persones del partit en un dia per advertir l’ex primer ministre francès que està travessant les línies i s’està passant d’independent.
L’eurodiputat electe Jordi Cañas ha demanat que, si s’ha de votar Colau, almenys se li posi un preu mínim; Juan Carlos Girauta, responsable de l’àrea constitucional del partit, ha criticat l’opció Valls perquè triar entre Colau i Maragall és “un fals dilema com haver de triar entre la guillotina i la forca”; i el secretari general de la formació taronja, José Manuel Villegas, ha descartat des de Madrid que calgui decidir si el partit està disposat a seguir el que marca Valls –que podria donar la investidura a Colau només amb els tres regidors independents però ho vol fer amb els sis del grup municipal– perquè veu fet el pacte entre Maragall i Colau.
En canvi, la regidora electa de Junts per Catalunya Elsa Artadi, ha avisat Colau que “res és gratis a la vida” i que “ha de pensar què passa” si algú com Valls li ofereix el seu suport suposadament sense posar cap condició.
