Maria Assumpció Vilà plega aquest estiu com a Síndica de Barcelona, als 76 anys i després d’una dècada en el càrrec. És la segona defensora dels barcelonins que ha tingut la ciutat, després de l’etapa fundacional pilotada per Pilar Malla. El passat dilluns va tancar el termini de presentació de candidatures per succeir-la. La sindicatura té constància d’almenys 6 aspirants: l’acadèmic David Bondia, l’exregidor Ramon Nicolau, l’activista Jordi Giró, l’advocat Ricardo de la Rosa, l’educador social Rafel López i la professora Rosa Cañadell.
Fem balanç amb Vilà sobre la consolidació de la institució, les queixes de la ciutadania durant la pandèmia i quines característiques creu que hauria de tenir la persona que la succeeixi.
Cinc candidatures i un mesos per votar-les, tot i que no és una elecció vinculant. Té por que la campanya quedi una mica tapada per la pandèmia?
Del 19 d’abril al 19 de maig la ciutadania podrà votar als candidats. Ja ho va poder fer a l’última convocatòria, el 2016, però es va fer poca difusió i era molt complicat votar a través de la web habilitada. Sembla que això últim s’ha millorat amb la plataforma Decidim Barcelona. Després l’alcaldessa haurà de proposar un candidat i posar-se d’acord amb la resta de partits per sumar dos terços del ple, o sigui, si 28 dels 41 regidors i regidores. Està previst que la designació es faci al plenari de juliol i la presa de possessió cap al setembre.
Cinc de les sis candidatures són d’homes. Li agradaria que es mantingués la continuïtat femenina a la sindicatura de Barcelona?
M’agradaria, des d’un punt de vista feminista. Però seria molt delicat que jo donés suport a una candidatura concreta, crec que no ho he de fer.
Sense entrar a valorar noms concrets, veuria adequat que fos síndic un expolític?
Això s’ha discutit molt en l’àmbit dels síndics! D’entrada no ho veig invalidant, ara bé, si arriba a la Sindicatura haurà de tenir una independència política absoluta. Naturalment tothom té les seves idees polítiques, jo també és clar, però per poder defensar els drets fonamentals i les llibertats públiques de la ciutadania s’han de deixar de banda les pròpies preferències ideològiques. També cal que sigui una persona de gran sensibilitat social, això és més important per al càrrec que tenir un gran coneixement de la ciutat. Com va l’Ajuntament ja s’aprèn després, i a més comptes amb un equip de persones que la majoria són funcionàries i t’ho ensenyen.
Pilar Malla va fer néixer la Sindicatura, però només hi va ser 4 anys. Qui l’ha criat és vostè, al llarg de 10 anys. Dona per consolidada la institució? L’Ajuntament ha fet seu al 100% aquest mecanisme d’apel·lació ciutadana?
Sí que està consolidada, tot i que encara som poc coneguts. Hem fet campanyes de divulgació del servei que oferim, a través d’entitats socials, esportives i veïnals i dels mitjans. I anem pels barris a mirar in situ els problemes que hi ha. Però jo diria que el boca-orella ha estat decisiu, un percentatge molt alt de persones que atenem ens diuen que els ho ha recomanat un altre usuari nostre.
Quan un barceloní té un problema amb l’administració, sovint va primer al Síndic de Greuges de Catalunya.
Sí, el Síndic és una institució que té molts més anys i a més pot supervisar ajuntaments també. Nosaltres en canvi a la Generalitat no la podem supervisar, només tenim competència per a afers de l’Ajuntament de Barcelona. Val a dir, però, que sovint el ciutadà no té clar si el tema que vol denunciar pertoca a una administració o a una altra. Per això tenim un conveni amb el Síndic i li podem derivar queixes mal adreçades perquè aquella persona no hagi de fer més gestions. Amb el Defensor del Pueblo no tenim cap conveni però la col·laboració ha funcionat.
La pandèmia ha generat queixes singulars, diferents?
Hem notat un augment de la pobresa desorbitat. Els dos primers mesos, moltes persones ens trucaven dient que havien acabat els estalvis, no havien cobrat del SEPE, no sabien ni on eren els Serveis Socials… A sobre les administracions no els podien atendre personalment, tenien personal de baixa, s’havia de formar primer als informadors, el 010 estava col·lapsat… Aquesta falta d’atenció immediata ha afectat els drets fonamentals. També vam tenir moltes queixes punyents al març sobre el tràmit de registrar les criatures recent nascudes. Van tancar els registres civils i hi havia moltes dificultats. Ens sentíem impotents total i vam anar directament al Defensor del Pueblo per demanar-li que s’hi mirés seriosament. I s’ho van prendre amb molt d’interès, tot s’ha de dir. De seguida ja els van obrir i es va poder arreglar el problema.
Al seu balanç sobre 2020 ressalta el malestar amb la mobilitat.
Han ressorgit les queixes sobre la Zona de Baixes Emissions: gent que té un vehicle vell i no se’l pot canviar però el necessita per anar a treballar o a visites mèdiques. S’han anat establint exempcions i permisos.
Un informe recent de la Sindicatura ha fet enfadar força als ciclistes, que consideren que se’ls culpabilitza dels accidents que pateixen.
Els he ofert que quedem un dia si s’han sentit ofesos. Vam encarregar al RACC l’estudi de camp de l’informe, perquè la sindicatura no tenia prou recursos per fer-ho directament. Es van fer entrevistes a 100 vianants, 100 ciclistes i 100 conductors… i alguns dels ciclistes entrevistats reconeixien que no estaven prou atents a les normes viàries. I als ciclistes els sembla que el RACC defensa massa els cotxes, però l’informe no deixa pas malament la bicicleta. Ni molt menys, precisament diem que molts carrils bici són inadequats i que hi ha problemes en els girs.
El gran projecte d’Ada Colau per a impulsar la participació ciutadana eren les consultes. Però el Tribunal Suprem ha avalat la sentència que tombava les multiconsultes. Veu inviable desbloquejar-ho aquest mandat?
No deu ser inviable, però sí difícil. A més quan anem als barris sovint rebem queixes sobre participació, en el sentit que els assistents opinaven una cosa i després l’Ajuntament ha fet la contrària, perquè no són processos vinculants. No sé si es podrà aconseguir gaire més del que ja hi ha.
Al llarg d’aquests 10 anys ha conegut 3 alcaldies diferents: Jordi Hereu, Xavier Trias i Ada Colau. Qui ha estat més col·laboratiu i qui menys?
Tots tres ho han estat. La relació ha sigut bona amb tots tres. A Hereu ja el coneixia, perquè jo venia de la Taula del Tercer Sector i havia fet molts actes conjunts. La relació va passar a ser diferent però el tracte va seguir essent bo. A Trias també el coneixia molt de quan ell havia sigut conseller de Salut, per tant tampoc van venir-nos de nou. A Colau no la coneixia i de seguida vam tenir entrevistes, cada una es va explicar… i la relació ha estat bona. Ara, amb cada canvi d’alcaldia hi ha uns mesos de transició en què tot costa i l’Ajuntament respon més lent a les nostres peticions. De fet, la lentitud és una lluita permanent que tinc, al marge de qui governi.
Quina és la mitjana actualment?
Ara està en uns tres mesos. Depèn molt dels districtes i dels departaments. N’hi ha que estan saturats i tenen poc poca gent per atendre’ns. Cada any al ple ho dic, en presentar l’informe anual: “Està molt bé que tots m’escolteu avui, però agilitzeu les respostes”.
A banda de la lentitud crònica, l’Ajuntament realment rectifica quan la sindicatura li fa notar que no fa bé les coses?
Hi ha hagut èpoques de tot. A grosso modo sí, hi ha hagut temes que hem treballat molt i que s’han resolt, com per exemple que el 010 fos gratuït o ampliar la T-Jove dels 14 als 16 anys. Després hi ha queixes de tipus particular, com algú a qui no l’hi han donat un habitatge públic, que han acabat a tribunals i el jutge ha tingut molt en compte el nostre informe favorable.
I assignatures pendents o frustracions?
M’hagués agradat avançar en la modificació de l’ordenança de civisme. És una demanda històrica nostra, perquè ja quan va estrenar-se les entitats de la ciutat estaven en contra de moltes coses que inclou. Però no s’ha pogut debatre ni modificar. A banda, va ser una bogeria l’onada de desnonaments per impagament d’hipoteques el 2016 i 2017. Va ser una època de veritat molt dolenta. L’AVV de Ciutat Meridiana ens va demanar rebre unes famílies i escoltar els seus casos i vaig sortir molt preocupada i molt trista. Sobre lloguers també han arribat queixes, per exemple sobre fons voltor que han comprat edificis sencers i han tret de mala manera a les persones que vivien allà des de feia anys. Hem intervingut però és molt complicat ajudar-los, perquè els desnonaments vénen per ordre judicial.
Quina és la queixa estrella de la dècada?
Van per èpoques, és curiós. Durant uns anys hi havia moltes queixes per multes de trànsit. En temps de crisi, sobre els Serveis Socials: sobretot pel retard en donar hora o per no rebre’n una ajuda esperada. Els temes de convivència a l’espai públic també evolucionen: els primers anys de popularització la bicicleta van ser molt durs, ara el tema són els patinets. El sensellarisme té poc volum d’expedients, però és un dels temes que més ens ha preocupat i ens preocupa. Vam aconseguir que no se’ls multés per dormir al carrer, durant el mandat de Xavier Trias. Va venir-nos un sense sostre que tenia més de 300 multes! Però cada vegada hi ha més gent dormint al carrer, perquè han vingut moltes persones de fora del país i també de ciutats properes a Barcelona. Venen perquè aquí, malgrat tot, tenen uns serveis d’higiene i menjadors socials. Tots els governs municipals han tingut interès en solucionar-ho però se’ls hi ha desbordat.
