Participació i transparència són dues paraules que s’han tornat imprescindibles en la política municipal de Barcelona. N’ha fet especial bandera l’actual equip de govern, d’Ada Colau. Però altres grups polítics fan i han fet gestos i esforços, en aquesta direcció. A banda del cas més obvi, l’assembleària CUP, també utilitza aquests conceptes Ferran Mascarell, que s’acaba d’incorporar a la candidatura de Joaquim Forn i Elsa Artadi i abans s’ha passat mesos reunint-se amb professionals de diversos àmbits i barris per construir una proposta que espera que trobi sortida amb els seus nous socis. Però si hi ha una candidatura per al 26-M que té la participació com a element fonamental de la seva projecció és la llista de Jordi Graupera, Barcelona és Capital.
Sense partit, Graupera explota d’una banda el seu perfil mediàtic i, de l’altra, tot el que comporta l’aposta que va fer, amb l’ANC i Demòcrates de Catalunya, per unes primàries obertes per configurar la llista. I això vol dir construir el programa electoral amb un procés a la vista que va evolucionant a la seva web, on es van penjant esborranys sobre cada àrea del programa sobre els quals tothom que ho vulgui pot afegir-hi idees: només cal donar les dades personals bàsiques.
900 voluntaris
Però el procés arrenca off line. És el que Graupera i el seu equip anomenen Taules Obertes. Consisteix a desembarcar una tarda o un matí en un centre cívic de la ciutat amb un o dos centenars de persones que s’hi han apuntat i debatre tres àmbits del programa per anar introduint idees que després seran “refinades” pels grups de voluntaris “estables”, penjades a la web, contrastades amb altres aportacions i finalment introduïdes en una llista en què es podrà votar per definir l’ordre de prioritats del programa definitiu. Així ho anuncia Graupera als participants en cada sessió, en què també els demana que es facin voluntaris: ja en tenen 900, però necessiten “molt múscul” per anar a fer campanya porta a porta, treballar en l’estratègia de xarxes i muntar parades al carrer.
Graupera admet la influència americana del seu mètode –després d’anys vivint i fent classe als Estats Units durant l’era de Barack Obama– però assegura que de fet ell beu de la tradició del voluntariat català, de l’Incavol, i del moviment ecologista. “Agafo coses dels àmbits en què m’he mogut, inclosa l’experiència de les nostres primàries”, argumenta al TOT Barcelona al final d’una tarda de Taules Obertes al Convent de Sant Agustí, un centre cívic per a barcelonins al costat del parc temàtic del turisme en què s’ha convertit el Born.
El cap de llista passa una estona en cadascuna de les tres taules convocades: Medi Ambient, Participació i Mobilitat-Urbanisme. També hi ha altres membres de la candidatura: la seva número dos, Maria Vila, i el número quatre, Adrià Alsina, que té la peculiaritat d’haver encapçalat una candidatura rival en les primàries. Ara, Graupera i Alsina estan condemnats a entendre’s, cosa que per ara no sembla que els costi.
Part dels participants en les ‘Taules Obertes’ de Barcelona és Capital, al final de la sessió al Convent de Sant Agustí / S.B.
Cada taula té assignada una sala, separada de les altres per una porta corredora que al final serà apartada per posar en comú les propostes de cada àrea. En una sala hi cap còmodament una vintena de persones, però en totes hi ha més gent i la de Mobilitat i Urbanisme és la que ho peta. S’omple des del principi i després s’hi va afegint gent i la calor es fa densa. Però a ningú li fa res: està tothom completament bolcat en un debat de nivell entre barcelonins que tenen al cap, amb una precisió aclaparadora, dades sobre la llei que deixa en mans de l’Estat el litoral barceloní, quins són els problemes tècnics de la línia 9 del metro i el park & ride (altrament dits, aparcaments dissuasius als afores de les grans ciutats).
Bojos per (i contra) la L9
L’equip de la candidatura apostava per parlar de com pressionar l’Estat perquè l’Ajuntament pugui administrar l’espai de domini públic del litoral –“les competències no són municipals però hem de decidir en què invertim el nostre capital polític”, argumenta Graupera– i sobre què s’hauria de fer amb l’entorn de les rondes. Però la taula mobilitat i urbanisme acaba sent de mobilitat. I es podria haver convertit en un monogràfic sobre la L9: és oficial, una línia de metro a mig fer aixeca passions. En aquest punt es pot lluir Adrià Alsina, que ha trobat un racó per seure i domina el tema. El diagnòstic és unànime: la L9 és un desastre, costa diners tenir-la aturada i no se sap quan es podrà continuar, que encara costa més diners. No hi ha tant acord sobre quina ha de ser la solució: acabar-la o segellar els accessos a l’obra i deixar-ho córrer?
Després de recordar un parell de vegades que l’Ajuntament no hi té competències –contradient el seu argument sobre decidir en què invertir el teu capital polític–, Graupera proposa crear un grup de treball específic sobre la L9: una proposta que és ben rebuda i activa el vell mecanisme de passar-se un paper de mà en mà per als que hi vulguin apuntar el seu nom.
Pagar per entrar a Barcelona amb cotxe privat?
Aleshores s’obre una altra capsa de Pandora: els peatges de congestió, que vol dir fer pagar una taxa als vehicles privats que entren a Barcelona. A Graupera li encanten. A Alsina, no. “El Jordi ja ho sap, però també li he dit que estic disposat a deixar-me convèncer”. admet. Una participant en el debat que treballa a la Generalitat s’apunta als peatges de congestió: “Funcionen molt bé en les ciutats del món on els han posat i es poden fer servir per afavorir el cotxe elèctric, que pot estar-ne exempt”. La qüestió és: sobren cotxes en general o només els de combustió? La discussió torna a ser educadament apassionada: tothom s’expressa amb vehemència però escolta els altres.
Al final, la densitat del debat s’alleugereix quan una senyora que no ha obert la boca aconsegueix introduir la polèmica sobre els patinets i les bicicletes i assegura que “la gent gran té por de sortir al carrer perquè et passen per totes bandes a tota velocitat i tens la sensació que et tiraran a terra”. “Fa poc vaig estar a punt de clavar un cop de bolso a un ciclista”, diu, i arrenca una riallada general.
Han passat dues hores volant i ara els que potser no riuran seran els “voluntaris estables” que han de recollir el que s’ha dit i convertir-ho en propostes. La sala s’ha d’anar buidant però costa: és divendres al vespre i tot i així molts dels participants en les Taules Obertes encara es queden a la porta del Convent de Sant Agustí donant voltes a la mobilitat, l’urbanisme i el medi ambient. I no s’ha vist ningú mirant el mòbil en tota l’estona.
