“Que quedi clar, nosaltres unirem els tramvies per la Diagonal”. No ha pogut ser més contundent Jaume Collboni (PSC) sobre el polèmic projecte que impulsa Ada Colau i que compta amb el rebuig inequívoc de Xavier Trias, que ja va fer servir el Tramvia com a impuls per aconseguir l’alcaldia l’any 2011. L’alcalde d’aquell moment, Jordi Hereu, es proposava convertir la Diagonal en el “carrer Major” de l’àrea metropolitana, amb espais verds i un tramvia que unís diferents ciutats metropolitanes. Una proposta de consens –inicialment, només el PP la rebutjava– que amb el pas dels dies es va anar complicant fins a acabar sembrant el final del llegat socialista a l’Ajuntament de Barcelona.
El projecte va començar a prendre forma durant la campanya del 2007. ICV volia unir el Tramvia, Trias proposava rutes alternatives, com ara una baixada per la rambla de Catalunya, i el PSC no les tenia totes amb el projecte. Era època de tripartit a Catalunya, amb els socialistes governant amb ERC i ICV. També l’inici d’una crisi econòmica que ja començava a fer acte de presència. I amb aquest context, l’Ajuntament va anar estudiant diferents propostes de tramvia amb la Generalitat, administració que havia de donar el sí definitiu.
Les reunions van acabar el 18 de març de 2010, quan el govern municipal va presentar una consulta ciutadana amb tres opcions. La idea inicial era decidir sí (A) transformar la Diagonal en un bulevard o (B) en una rambla. La transformació de la Diagonal estava decidida i només faltava saber quina forma prendria. Però la insistència dels grups de l’oposició a afegir una tercera opció que anul·lés les dues anteriors va provocar que Hereu acabés cedint. Així, a la consulta final hi apareix també l’opció C: no tocar res.
Un fracàs sense precedents
A més, per primer cop 1,42 milions de barcelonins havien de votar a través d’internet, en un procés que el mateix alcalde va criticar a posteriori per haver tingut “més errors dels permesos”. El projecte inicialment només comptava amb la desaprovació dels veïns de la Diagonal, a qui el fet de tenir obres davant de casa no els convencia. Finalment, però, el fracàs va ser absolut. Només un 12,17% de participació i un rebuig general del 80% dels votants, que es van decantar majoritàriament per la tercera opció.
Els resultats van obrir una crisi pràcticament sense precedents a l’Ajuntament. Malgrat que la participació va ser baixa i que l’argument principal dels crítics reposava en el cost elevat del projecte (en temps de crisi), la ciutadania va ser massa contundent perquè no volessin caps. “He llegit amb claredat el resultat dels barcelonins”, va dir un Hereu que també va demanar públicament el cessament del primer tinent d’alcalde, el socialista Carles Martí. Martí va ser el primer a caure, però no l’últim. Pilar Conesa, gerent de sistemes d’informació, va renunciar al càrrec pels erros tècnics durant la consulta.
El ‘sorpasso’ de Trias
Els grups aliats d’Hereu van voler destacar el tarannà dialogant de l’executiu i la seva aposta per escoltar i fer partícips els ciutadans de les decisions de govern. Però el cop va ser massa dur. L’oposició, liderada llavors per Xavier Trias (CiU) i Alberto Fernández (PP), va sortir en massa a demanar la dimissió d’Hereu. L’alcalde no va caure, però va aplanar el camí cap a la futura victòria de Trias, que el 2011 es va convertir en el primer alcalde convergent de la ciutat. Dotze anys més tard, Barcelona no ha tornat a tenir un alcalde socialista.
