El feminisme no és nou d’avui, fa molts anys que les dones avancem cap a la igualtat i en l’eradicació de les discriminacions quotidianes. Hem fet ja un bon nombre de conquestes, que no hem d’amagar per por a l’autocomplaença. Ens han d’esperonar a fer veure que aquesta lluita la guanyarem sí o sí. Les darreres setmanes hem conegut diversos escàndols d’assetjament que, a primer cop d’ull, podrien fer-nos pensar que estem pitjor del que crèiem: dècades d’abús de poder impune per part de professors a l’Institut del Teatre, mobbing sexista claríssim a una vigilant del metro de Securitas i l’assetjament de dues treballadores de Parcs i Jardins contra un cap condemnat que a sobre ha acabat ascendit per l’Ajuntament….
No ens han de desanimar, aquests escàndols. Tot el contrari. Esclaten perquè ja estem picant la pedra del fons, la roca dura, aquella a la que no hauríem arribat fa 20 anys. Ja no ens alimenten les molles d’un feminisme de power point, que posa paraules boniques sobre igualtat a la web de l’empresa mentre un cap li pot dir a una treballadora “ensenya’m les calces” sense conseqüències. Ara aquest cap sexista l’asseiem a tribunals i el polític que el justifica ha de donar explicacions als plenaris i es troba protestes a la porta del consistori. Enviem a l’ostracisme –com a mínim– al director teatral consagrat que, begut, li baveja l’orella a una jove alumna. I fem caure la cúpula de l’Institut del Teatre que havia fet la vista grossa i deixem la institució abocada a una refundació.
Comencem a sortir de l’etapa de conquerir l’accés a llocs, oficis, càrrecs. I un cop dins d’aquests espais de facto vedats resulta que trobem coses lletges, com tots aquests escàndols. Aixequem catifes i vés per on, resulta que hi ha molta neteja per fer. Aquestes troballes sorpresa ens erosionen la moral però són victòries, perquè sota la catifa ja hi era tota aquesta brutícia i senzillament es quedaven sense airejar. Les conquestes no són mai homogènies i hi ha àmbits que s’han resistit més que altres, per exemple entorns tan masculinitzats com brigades de jardineria, vigilants de seguretat i entorns intel·lectuals. Aquí hi ha roca dura i d’aquí sortiran molts més grans escàndols. Potser la següent etapa que ens toca ara és aquesta, la del feminisme d’escàndol rere escàndol. I, per tant, la de la fortalesa mental per mantenir-nos alegres i combatives, ballant sota la pluja.
1 
