Encara m’estic recuperant de l’eufòria esperpèntica amb la què les autoritats catalanes van anunciar la seu de la Copa Amèrica 2024, com si fossin unes segones Olimpíades. Competició per qui fa pública abans la notícia, abraçades al trofeu de plata, 900 milions d’euros d’impacte estimat, neozelandesos a la Galeria Gòtica i foto de família despentinada pel vendaval al World Trade Center. Només faltava el Cobi.
La vigília, el conseller Roger Torrent i l’alcaldessa Ada Colau fins i tot s’havien avançat a la signatura del conveni: tenien tanta pressa per capitalitzar la candidatura barcelonina que van celebrar els fets –la seu 2024– abans que es produïssin –la firma–. Uns fets que, tot sigui dit de pas, havia liderat la patronal Barcelona Global de la mà del PSC. Però Jaume Collboni una mica més i es queda sense fer-se la foto, perquè eren tantes les ànsies de la resta d’autoritats que inicialment no l’havien ni convidat a la roda de premsa conjunta.
No obstant, mica en mica s’ha fet evident la dimensió real de l’esdeveniment: pocs ingressos directes –uns 2.500 assistents el 2024 i un miler de nous expats durant un any– i poca inversió pública –40 milions d’euros, és a dir, un terç de la unió del tramvia– perquè no cal fer noves infraestructures. I l’ombra allargada de males experiències prèvies, sobretot a València. Això sí, promesa de molts minuts de televisió internacional per a una destinació turística ja molt consolidada. La Copa Amèrica està bé com a propineta, però no és un punt d’inflexió per a Barcelona. Ni resol cap de les necessitats que té la ciutat, ni engresca de nou la ciutadania.
Jo no comparteixo l’anomenada política de grans esdeveniments que ha caracteritzat la ‘marca Barcelona’ des dels 90: organitzar un bon sarau internacional –esportiu, multicultural… de fet, tant és el tema– per aconseguir la inversió privada i de l’Estat que altrament no som capaços d’obtenir. Em sembla una política injusta per a la ciutadania i covarda per part dels qui l’impulsen. Però és que la Copa Amèrica ni tan sols és un gran esdeveniment. No servirà d’excusa per acabar el passeig Marítim: tant presumir de “l’obertura al mar” del 92 i tenim tot el tram de Sant Martí encara sense urbanitzar com tocaria. La competició tampoc desencallarà el terreny guanyat al mar per al frustrat zoo marí de Jordi Portabella, avui un solar inhòspit arran d’aigua. I si no dóna per aquestes petites obres, ja ni somiar amb grans-inversions-de-veritat com l’aeroport o les rondes.
La Copa Amèrica fa evident l’esgotament del model urbà de la Barcelona dels anys 90. Vivim una intensa crisi dels 40, després de quatre dècades de democràcia i escassa renovació d’idees al consistori. Fer girar la maneta per fer més del mateix, no només no satisfà l’electorat, sinó que ja no és el que era. Encara reforça més la comparació amb la mitificada Barcelona olímpica, quan els grans esdeveniments almenys eren grans de veritat.
1 
1 
