L’espai públic a la ciutat de Barcelona és, des de fa un temps, un espai molt cotitzat. Per un cantó, hi ha la indiscutible necessitat de reconduir l’ús excessiu que d’aquest espai fa el vehicle privat, per motius de salut pública i per permetre i facilitar altres usos. Per altra banda, estan les propostes d’eixos verds i/o espais pacificats, que s’alineen amb les estratègies de millores urbanes sostenibles. I finalment, per la seva dimensió, considerem l’espai que ocupen les terrasses dels restauradors de la ciutat. Tot s’ha de fer encaixar, però l’espai –i a Barcelona, especialment– és finit i limitat. La convivència és complexa i cal prioritzar.
La finalitat dels dos primers grups d’actuacions és guanyar espai per a vianants, amb un entorn pacificat de cotxes, soroll i àmpliament verd. Les terrasses, a diferència d’aquestes, són el contrapunt, per molt que es vulguin vendre en sentit diferent, segons deia el gerent del gremi, com a “espais de socialització”. És evident que a més a més són espais privats, on solament hi pot accedir qui els pot pagar i on es fa negoci. Espais que deixen de ser públics i que generen, sovint, una alta quantitat de sorolls i d’altres molèsties. Durant la pandèmia, donades les restriccions dels aforaments, l’Ajuntament, amb encert, va flexibilitzar aquests espais, però sembla que el sector mai en té prou, i ara que ja no hi ha cap restricció vol ampliar sí o sí les dimensions dels seus establiments, ocupant en excés l’espai que és públic i per tant, de tothom.
El de la restauració és un dels sectors que ha patit moltes dificultats en els moments més restrictius de la pandèmia, però també és veritat que sortosament molts negocis s’han pogut recuperar gràcies a que durant molts mesos han gaudit d’una flexibilització en l’ocupació de l’espai públic que ha multiplicat el nombre de taules al carrer. Taules no sols a la calçada, també il·legals a la façana, o duplicant les permeses per llicència i un llarg etcètera d’incompliments que ara s’haurien de resoldre de forma efectiva, un cop és d’aplicació la nova ordenança aprovada al desembre.
Hi ha qui interessadament insisteix en que la nova ordenança només ve a consolidar les terrasses provisionals concedides durant la pandèmia, la qual cosa és absolutament falsa. Sí, fa això, però va molt més enllà, perquè permet a qualsevol restaurador demanar més taules a la calçada, tot i que durant la pandèmia no les hagués sol·licitat, permet compatibilitzar les taules a la vorera que ja tenien al 2019 amb les noves taules a la calçada, i flexibilitza molt els espais on aquests nous vetlladors podran instal·lar-se.
Al 2019 hi havia als carrers de la ciutat, o sigui en l’espai de tothom, aproximadament 25.000 taules. Unes 11.000 més es varen concedir de forma provisional. Encara és una incògnita quantes s’estan tramitant per fer-les ordinàries, segurament menys de les què el sector esperava i per això s’ha ampliat el termini fins al 31 de març. Sigui com sigui, en la línia de recuperar espai públic per a vianants que semblava portar el govern de la ciutat, les ampliacions dels negocis privats dels restauradors no encaixen. No és estrany que Ciutadans, PP i Valents hi votin a favor: és la seva proposta política, la liberalització màxima per fer negoci on es pugui. Sobta que Comuns i PSC també segueixin aquesta línia.
Barcelona va pel camí d’acabar sent la ciutat amb la ràtio de taules per habitant més alta de tot Espanya, mitjançat l’última modificació de l’ordenança. És veritat que a algunes zones de la ciutat hi ha marge per algunes ampliacions, però igualment és cert que al centre de la ciutat cal restringir qualsevol mesura que ampliï el nombre, i anar reduint-lo de forma progressiva en les moltes zones massificades. Els veïns i veïnes es mereixen un respecte als seus drets fonamentals al descans, a un medi ambient adequat i a un espai públic equilibrat.
.
Ana Menéndez, és presidenta de la FAVB
