El darrer plenari municipal ha donat llum verda a l’ampliació del termini per sol·licitar la continuïtat de les terrasses provisionals concedides durant la pandèmia. És una decisió encertada: els 3.600 restauradors afectats disposen, ara, d’un mes addicional per confeccionar la petició. La votació ha servit, a més, per actualitzar la posició dels diferents partits polítics en relació al ja famós “consens de les terrasses”. L’únic grup que ha votat en contra de l’ampliació ha estat Esquerra Republicana. El govern (Barcelona en Comú i el PSC), Ciutadans, Valents i el PP hi han votat a favor, mentre que Junts per Catalunya ha mantingut l’abstenció que ja va adoptar a finals de l’any passat quan es va modificar l’Ordenança – precisament, per deixar enrere la provisionalitat de la pandèmia. Costa entendre els arguments dels que no hi estan a favor. 

Els restauradors s’hi juguen molt amb aquest procés d’ampliació permanent de les terrasses, i la ciutat també. Encara que tots i totes frisem per deixar enrere la pandèmia, és difícil ser optimista, especialment si es tracta d’invertir i de posar en risc, en el cas dels emprenedors, els estalvis o el patrimoni familiar. El context internacional tampoc no ajuda. A mesura que es van presentant les peticions de consolidació (el termini es va obrir el passat 1 de gener), el sector conté l’alè a l’espera que els tècnics municipals dictin sentència. Ara bé, l’experiència de les últimes dècades obliga a mantenir-se prudent.

I és que la relació entre el restaurador barceloní i el seu consistori dista molt de ser l’adequada, cosa que ens hauria de preocupar. El sector, malauradament, no sempre veu en l’Ajuntament un espai amic, un actor còmplice, algú amb voluntat d’ajudar perquè tothom se’n surti –actituds de servei públic que, cal recordar-ho, són el seu deure–. És fàcil trobar exemples d’iniciatives municipals que, impulsades per un privat, haguessin ensopegat amb un mur de traves. És la llei de l’embut: ample per ells, estret pels altres. No podem resignar-nos a què el restaurador –o qualsevol emprenedor, qualsevol ciutadà– acabi percebent la municipalitat com un exèrcit de buròcrates que creuen, erròniament, que la seva feina consisteix a obstaculitzar l’activitat econòmica. Hi ha molts bons treballadors municipals, per descomptat, però també és cert que determinades dinàmiques internes, profundament arrelades entre els murs de la institució, comprometen el deure de servei que defineix la funció pública. 

Això ha de canviar. L’administració municipal té, amb ocasió de les terrasses covid, una magnífica oportunitat per corregir dècades i dècades de traves i per col·locar-se, amb la convicció d’estar servint, ara sí, a l’interès general, al costat de les empreses, grans o petites, que generen ocupació i riquesa. L’ampliació dels vetlladors ha estat una mesura àmpliament aplaudida, per haver sumat nous espais de socialització a l’aire lliure i per haver donat oxigen a un sector ofegat per les restriccions. S’ha d’evitar que una inèrcia administrativa esbiaixada frustri les legítimes expectatives dels restauradors. Hem de recuperar l’actitud que en altres moments ens ha permès assolir èxit, progrés i lideratge. En el moment en el que estem, prou falta ens fa.

.

Roger Pallarols és director del Gremi de Restauració de Barcelona

Nou comentari

Comparteix