Tanquin els ulls i surtin de la parada de metro de Diagonal al passeig de Gràcia. Apareixeran al damunt de la vorera, però no es confiïn. És compartida amb un carril de servei per a vehicles. Sense veure-hi, corren el risc de no detectar la presència de vehicles i de ser atropellats. Per no parlar dels patinets. En aquest punt no hi ha elements físics que ajudin una persona cega o amb baixa visió a detectar amb el seu bastó per on ha de passar amb seguretat. Tampoc un gos guia està entrenat per entendre el concepte urbanístic de plataforma única d’ús mixt de vianants i vehicles que el govern d’Ada Colau ha exportat a les superilles de la ciutat, però que no és nou a Barcelona.
El 2014, sota el mandat de Xavier Trias, es posava en marxa una reforma del passeig de Gràcia amb l’objectiu d’endreçar aquesta avinguda, però es va convertir en una trampa més per a les persones cegues i també per a altres col·lectius, com va denunciar aleshores l’Associació Catalana per a la Integració del Cec (ACIC), que va reclamar, sense èxit, que s’incorporessin elements que els ajudessin a detectar el perill.
Dues dècades d'”urbanisme estètic” a Barcelona
“Aquest model de ciutat no és un invent d’Ada Colau, ve de lluny, del PSC de fa vint anys. I tots els que han vingut després han replicat matemàticament un model d’urbanisme basat en l’estètica i el màrqueting, però que en cap cas no garanteix l’accessibilitat universal”, alerta en conversa amb el TOT Barcelona en Joan Heras, portaveu de l’ACIC. Tot passejant pel carrer, constata que aquest urbanisme està pensat i dissenyat “només tenint en compte que les persones que es mouen per la ciutat tenen capacitats suficients per detectar els perills”. Per tant, conclou que és un urbanisme que exclou les persones cegues o amb baixa visió, però també persones amb mobilitat reduïda o molt grans.
“Inseguretat i desorientació”
Però per què una plataforma única d’ús mixt és perillosa per a una persona sense visió, quan, sobre el paper, és un element de pacificació urbana? “No hi ha diferència física entre l’espai per al vianant i per al vehicle, perquè se suprimeix la vorera, les rampes o els graons, i tot està al mateix nivell. Perdem tota referència, nosaltres i un gos guia”, detalla en Joan, que també lamenta que si bé en alguns punts s’ha fet una línia en relleu d’avís de perill -vegeu imatge inferior-, que hauria de substituir la funció del final de la vorera o zona segura, “no es nota prou i no ens serveix”. Deixa clar que l’ACIC comparteix “totalment” el repte de reduir el trànsit a la ciutat, però l’experiència quotidiana els ha demostrat que en carrers tan grans de zones on s’implanten les superilles, com l’Eixample, el Poblenou o Sant Antoni, “baixa el trànsit, però aquest model de superilla estètica acaba essent un cau d’inseguretat i desorientació per a les persones cegues o amb baixa visió”.
Tot plegat, amb l’afegit que remarca en Joan: “Proliferen els cotxes elèctrics, i perdem la pista del soroll, encara hi ha carrils bici que van per la vorera, com en alguns trams de la Diagonal o de Marina, i els patinets elèctrics proliferen. Tot plegat ens fa tenir por en uns carrers que definitivament ens han exclòs com a col·lectiu”.
Justament, aquesta concepció de la mobilitat a la ciutat, que l’ACIC reconeix que a hores d’ara és molt difícil de revertir, fa que el col·lectiu de persones cegues o amb baixa visió se sentin no només en perill, sinó cada vegada més allunyats del dret a viure a la ciutat. “Les superilles perpetuen un model de ciutat que ve de lluny i que posa tota la responsabilitat en els usuaris de vehicles i del vianant, que ha d’anar sempre en compte. No és un urbanisme d’accés universal, sinó que fia la seguretat de les persones en la seva capacitat individual per percebre el perill. I en el cas dels cecs o persones de baixa visió és evident que no tenim prou elements si ja no hi ha ni voreres, ni rampes ni graons. Però tampoc persones amb determinades condicions físiques o de molta edat, que potser ja no tenen els reflexos necessaris per detectar el perill i reaccionar a l’instant”, denuncia en Joan Heras en nom de l’ACIC.
I encara hi ha un altre punt conflictiu per a les persones cegues. El passeig per excel·lència de Barcelona, la Rambla, ja està immersa en una remodelació profunda que també la convertirà en una plataforma única d’ús mixt. “Serà una plataforma única per on hi passaran autobusos. Entenem que han de passar-hi perquè és una artèria vertebradora de la ciutat, però una plataforma única converteix la Rambla en un altre punt vermell per al col·lectiu. De manera que les persones cegues, sobretot si no són de Barcelona, evitarem passejar-hi per la nostra seguretat. Una llàstima”, lamenta en Joan.
Processos participatius “estètics
L’ACIC ha celebrat aquest dissabte una trobada amb entitats i experts per debatre sobre aquest urbanisme i les possibles solucions que garantir una mobilitat universal que no exclogui col·lectius. Però més enllà del debat i les consideracions tècniques, l’ACIC lamenta que els processos participatius que han promogut els successius governs municipals en matèria d’urbanisme han estat “més estètics que reals”, perquè “ja hi havia un projecte predeterminat i com a molt s’ha introduït algun matís, però el resultat final ha estat un urbanisme de façana que no recull les necessitats de tots els col·lectius”. Ara bé, no hi ha una recepta fàcil per convertir la ciutat en totalment accessible. En Joan apunta a la potenciació del transport públic, zones exclusives per a vianants i millora de l’accessibilitat en carrers de barris, però reconeix que “no tenim un model on emmirallar-nos, perquè no és que només Barcelona ho faci malament, l’urbanisme estètic és a tot arreu “.
En Joan, professor de filosofia en un institut de la ciutat, acaba el passeig i recorda que les reivindicacions d’un urbanisme universal no són només per al col·lectiu de cecs, sinó per a tothom qui, per alguna raó, no té el control 100% de la seva seguretat al carrer. “S’està generant una ciutat que ens genera molta por, inseguretat i desorientació. Jo conec el meu itinerari habitual, però què passa si surto de la meva ruta de confort? No sé si estic creuant per un lloc per on passaran cotxes o vehicles de servei, patinets, bicis.. Si em vull moure de forma autònoma, tot són impediments. I ara imagineu algú que ha perdut la vista i inicia el seu procés de rehabilitació per recuperar autonomia…”, conclou en Joan Heras.
3 
1 