Els desnonaments amb data oberta i la manca crònica de pisos d’emergència social degraden les condicions dels reallotjaments a Barcelona. Els serveis socials disposen de menys recursos i marges més curts de temps per reubicar a les famílies vulnerables que es troben sobtadament sense cap sostre, sigui per un desnonament o per una altra causa. Les solucions ofertes són cada cop més precàries i provisionals i generen extrems com encadenar cinc habitacions en dos mesos o encabir 5 persones i una cadira de rodes en una habitació de 20 metres quadrats.
Són dos dels casos que ha donat a conèixer avui la tancada de la PAH a l’Ajuntament de Barcelona. La protesta ha forçat una reunió de l’entitat amb consistori, Generalitat i Subdelegació del Govern per dilluns, amb l’objectiu d’articular “un gabinet de crisi” sobre la dignitat dels reallotjaments temporals. Dues de les participants a l’acció, la Karin i la Pampa, han explicat al TOT Barcelona la seva experiència com a reallotjades i mares de menors d’edat.
El viacrucis de la Karin i els seus dos fills adolescents –16 i 14 anys– els ha portat per dos hostals i tres residències d’estudiants des del 13 de maig. Aquesta família d’origen peruà vivia a Selva de Mar, modestament però amb estabilitat gràcies al sou de dependenta de la mare. Compartien pis amb un amistat d’ella, que els va fer fora quan es va quedar sense feina.
“No tenim mobles i tampoc maletes, ens anem emportant les pertinences en bosses del Bonpreu”, explica la Karin
Han passat per allotjaments a Lesseps, Badalona o el recinte Mundet, mentre els menors seguien com podien el curs escolar a Selva de Mar. Les condicions d’alguns dels allotjaments no eren adequades i per exemple denuncia que en un, situat al barri de Gorg, guardaven els aliments a les prestatgeries d’un lavabo on hi havia escarabats. Ara estan en una residència millor, però el 23 d’agost n’hauran de marxar perquè comença el curs universitari i no saben on aniran a viure. “No tenim mobles i tampoc maletes, ens anem emportant les pertinences en bosses del Bonpreu”, explica avergonyida des d’un raconet del vestíbul municipal.
Durant aquestes setmanes de peripècies, la Karin ha trobat feina de nou. És un contracte de només 15 hores a la setmana però l’ha acceptat sense pensar-s’ho. El salari és molt baix –350 euros al mes– i no li dóna per pagar un lloguer de mercat. “Als Serveis Socials em diuen que busqui jo un pis pel meu compte i ja em cobriran la fiança, però com pago tota la mensualitat i qui me’n llogarà un si presento una nòmina tan baixa?”, exposa. Ha provat de llogar una habitació, però diu que “ningú vol adolescents”.
“Estava desbordada i deprimida pel que estic fent passar els meus fills, però a la PAH he trobat en tot moment consell i suport”, diu la Karin
No té parents ni gaires amics a Catalunya, excepte els companys de la PAH, on diu entre llàgrimes que ha trobat per fi “una veritable família”. “Estava desbordada i deprimida pel que estic fent passar els meus fills, però a la PAH he trobat en tot moment consell i suport, m’han fet sentir que no ho faig tot malament ni és tot culpa meva”, relata.
Té un tercer fill, de 23 anys, que es va quedar al Perú i que recentment ha tingut un accident de cotxe. No l’ha pogut anar a visitar, per descomptat, ni veu com podrà fer-lo venir a Barcelona algun dia per viure els 4 junts. Reconeix que ha rumiat tornar al seu país però la frena que allà els seus fills “no hi tenen un futur” com podrien tenir a Europa. Una coneguda li ha recomanat mudar-se a Alacant a la cerca de pisos més barats, però els nois no volen ni sentir-ne a parlar perquè ja han arrelat a l’escola i a la ciutat.
Cinc persones, una cadira de rodes i un divorci inviable
La història de la Pampa, que també ha participat a l’acampada de la PAH, té molts punts en comú. Té tres fills: el petit aviat farà els dos anys, el mitjà en té sis i el gran n’ha fet 14 i va en cadira de rodes. S’acaba de divorciar, però segueix vivint amb l’exmarit perquè prou feina tenen per aconseguir un sostre com per buscar-ne dos.
La Pampa i el seu fill Leo, de quasi dos anys, a la tancada de la PAH / Meritxell M. Pauné
Els cinc han passat per diferents sostres provisionals els darrers dos mesos, des que va ser desnonats. Ara viuen en una habitació d’una residència estudiantil a Lesseps, uns 20 metres quadrats on quasi no poden moure’s: “Hem posat els quatre llits juntets perquè pugui passar la cadira de rodes”. El 23 d’agost n’hauran de marxar. “No ens diuen on anirem ni si ens podrem quedar a Barcelona”, lamenta.
La PAH ha explicat als mitjans de comunicació que actualment hi ha 600 persones reallotjades a Barcelona en pensions, hostals, residències i altres opcions temporals. La majoria són desnonades, tot i que també hi ha refugiats o dones que fugen de maltractaments. La mesa d’emergència de la ciutat té 550 famílies pendents de rebre un pis social, cent més que fa només quatre mesos, i la llista d’espera ronda els dos anys.
1 
