Els contagis de Covid-19 no paren de créixer, a falta de saber encara l’impacte de les trobades de Nadal. El Govern ha anunciat aquest dilluns noves restriccions, que posen el comerç contra les cordes. Els locals grans i els centres comercials hauran de tancar 10 dies i els petits només podran obrir de dilluns a divendres. Adéu a la campanya de rebaixes.
Fem balanç de l’impacte d’aquestes mesures amb Salva Vendrell, president de la Fundació Barcelona Comerç, que agrupa tots els eixos comercials de la ciutat. També és vocal del Gremi de Restauració, sector que coneix molt bé com a gerent del mític bar Marcel del carrer Santaló. Veu la pandèmia com una travessa del desert: només se salvaran els negocis que aconsegueixin “aguantar” fins a la reactivació econòmica. El Nadal o les rebaixes són com cantimplores d’aigua en aquest desert: perdre-les és reduir dràsticament les possibilitats de supervivència.
El comerç torna a ser el sector econòmic al que s’apliquen ajustos quan es disparen els contagis.
Tornem a estigmatitzar el comerç! Al sector sencer, des de centres comercials fins a botiguetes de barri i tot tipus de bars i restaurants. Sempre som els culpables de tot, quan òbviament les culpes s’haurien de repartir molt. Per començar, la pròpia administració hauria de ser conscient que no fa bé les coses. Quan tu tens la situació més o menys sota control i pel Pont de la Puríssima li dius a la gent que aprofiti per marxar a la segona residència o a la muntanya, doncs et trobes que al cap de dos setmanes has de perimetrar el Ripollès i la Cerdanya. Quan canvies el confinament municipal pel comarcal, amplies el toc de queda fins la una i permets trobades de més gent, doncs òbviament pugen els contagis. I qui paga els plats trencats? El comerç i la restauració. Mentrestant si no posem gaires vacunes, no passa res, eh? I si hi ha una rave amb 300 persones, tampoc passa res!
La reunió telemàtica entre Govern i representants del comerç ha començat a les 13h, a la mateixa hora que dos altres consellers feien públiques les restriccions en roda de premsa.
Estem molt emprenyats. Aquestes mesures no s’entenen i a la reunió s’ha fet palesa la indignació i la decepció del sector. A banda hi ha la manca de sensibilitat de comunicar les coses així. Per exemple, les ajudes les han explicat només a la reunió virtual: 2.500 euros per cada botiga que hagi de tancar tota la setmana. Les botigues petites queden excloses dels ajuts. A la roda de premsa pública, però, no han detallat les ajudes i els comerciants que ho estaven mirant per televisió no han rebut aquesta informació.
El tancament total en cap de setmana no té el mateix impacte per barris ni per sectors.
Al comerç de proximitat l’afectarà menys que al centre i a les grans superfícies, perquè la compra del dia a dia no espera al cap de setmana. Però fer-nos perdre el primer cap de setmana de rebaixes és una bestiesa, sobretot per la moda. Encara que ja no comencin oficialment el dia 7 de gener, és un dels millors caps de setmana de l’any en facturació. Per a molts comerços s’esvaeixen les esperances de fer caixa i guanyar una mica més de temps de supervivència. Per tant aquests 10 dies de restriccions faran que hi hagi més tancaments. Ja havien de ser unes rebaixes amb descomptes molt més agressius que altres anys, per reduir estoc. Ara alguns comerços liquidaran tot el producte com puguin… simplement per tancar amb una mica de finiquito.
És suficient una ajuda única de 2.500 euros per compensar els 10 dies, tractant-se de botigues grans que en molts casos farien rebaixes?
Depèn, però en general no. Una de les persones que era a la reunió posava com a exemple que ella havia de facturar en 10 dies 216.00 euros per cobrir tots els costos: rebrà tot just un 1% del que necessita.
Alguns comerciants han expressat, a nivell personal, que la seva empresa no podria afrontar un tercer tancament. Quina és la situació de conjunt? Hi ha molts negocis a Barcelona en risc de fallida imminent?
La majoria ja hem fet fallida de forma encoberta. És impossible mantenir un negoci tancat i pagar les despeses de quan està obert. Si no tens ingressos, fas números vermells. Moltes botigues van aguantant perquè van demanar un crèdit i en el millor dels casos encara els queden una mica d’aquests diners. Però s’acabaran. I el més important: s’han de tornar!
Els crèdits de l’Estat, els famosos “ICO”, donen dos anys de marge.
Això va de si som capaços d’aguantar fins llavors. Quan arribi l’hora de retornar els diners, hem d’haver recuperat una certa facturació que ens permeti pagar les despeses habituals i anar eixugant el deute acumulat. La majoria de comerciants hem anat acumulant molts deutes aquests mesos. Quan t’acabes l’ICO, has de començar a posar diners de la teva butxaca. Hi ha gent que ja ha arribat a vendre’s patrimoni personal per mantenir viu el negoci un temps més. Altres quan arriben a aquest punt, tiren la tovallola i tanquen del tot.
Fa mesos que s’albira una forta onada de tancaments, però no acaba d’esclatar.
Fins ara tots hem aguantat fent-nos trampes al solitari, a veure fins on ens permetia arribar el Nadal. Quan acabin les festes veurem el drama. Al setembre la Fundació Barcelona Comerç vam fer un estudi i ja hi havia prop d’un 6% de botigues tancades. Després ha vingut el tancament encobert d’octubre i novembre: restauració i centres comercials pràcticament no han pogut treballar en 2 mesos. Hem aguantat fins Nadal per la inèrcia, però aquest 6% segur que al gener superarà el 10%. I el que ens preocupa és que no s’acabi acostant al 20%. Qui patirà més tancaments serà la restauració. Les dades del Gremi apunten que ja hi ha prop d’un 30% d’empresaris que tenen previst plegar després de festes.
La campanya de Nadal municipal posava l’èmfasi en tornar a portar compradors al centre de la ciutat. Ho ha aconseguit?
El centre de la ciutat és un desert, un solar. Puntualment sí que la gent s’ha desplaçat al centre, però no la quantitat habitual. Ni tampoc cada dia. Els divendres a la tarda i dissabtes hem tingut pics de feina, massa i tot perquè s’ha generat aglomeració. El comerç de barri ha resistit millor, en comparació. La crida als veïns perquè fossin solidaris amb els comerciants del seu barri va tenir una resposta brutal. I els confinaments municipals i el tancament de grans superfícies han ajudat a que la gent fes més despesa de proximitat.
Durant tota la tardor la consigna política va ser que calia salvar el Nadal per salvar el comerç. Ha donat prou oxigen, la campanya nadalenca?
Hem obert però les restriccions no han permès que tinguem una campanya bona. Ha sigut un Nadal trist. Els nostres clients entraven, miraven, tocaven, preguntaven… Tot això s’ha perdut. Ara s’informen a casa i venen a fer una despesa molt concreta. Van a comprar, no van de compres. La compra impulsiva l’hem perdut. I els aforaments del 30% obliguen a fer cua al carrer: no ve de gaire de gust esperar 15 o 20 minuts de peu, amb fred i en molts casos sense poder complir les distàncies de seguretat.
Barcelona té estacat el debat dels horaris comercials. Aquest diumenge era el primer festiu que es podia obrir i els centres comercials ho van aprofitar però el petit comerç no gaire.
És un clàssic… La tradició és no obrir en diumenges i per tant costa molt. A certs barris sí que se sol obrir el diumenge al matí, però la tarda en general és un drama i quasi ningú obre. La majoria de botigues que representa la fundació estan regentades per famílies i autònoms, que els diumenges intenten fer una mica de conciliació. I més quan portes molts dies obrint al migdia per aprofitar al màxim les vendes, moltes setmanes seguides d’esforç per salvar el Nadal… Et satures d’estar 15 hores rere el mostrador!
La liberalització horària topa amb un empat tècnic sociològic. La pandèmia forçarà un desempat?
Amb els horaris, a tots ens agrada molt ser demagogs. A Europa s’obre en diumenge, sí, però entre setmana les botigues tanquen a les sis de la tarda! Aquí ho volem tot, volem obrir de nou a nou i també els diumenges. El pacte per la reforma horària proposa que el 2025 tanquem a les 19h, però el comerç no podem ser els primers en canviar horaris, hem d’esperar a que altres facin el pas també.
