Tornar a la rutina després de les vacances o enfrontar-nos a tasques que s’acumulen pot semblar una muntanya insuperable. Sentim una manca de motivació que ens frena, ja sigui per anar al gimnàs, menjar millor o, senzillament, per engegar aquell projecte pendent. Però, què passa realment dins el nostre cap quan ens diem “no tinc ganes”?
La resposta la té la doctora en neurociència Ana Asensio, i és més alarmant del que sembla. La nostra ment no és pas mandrosa per naturalesa; simplement està fent un càlcul costosíssim. Quan el cervell percep una tasca amb molt de cost i poca recompensa immediata, la tendència a ajornar-ho tot augmenta de forma dramàtica.
Asensio, psicòloga i experta en aquests complexos mecanismes cerebrals, ens revela un patró que compartim la majoria. Abans que siguem conscients, el nostre cervell ja ha valorat l’esforç, la recompensa, el temps que trigarà a arribar i fins i tot l’emoció que anticipa. I aquí rau el problema: solem prioritzar allò que ens aporta un benefici immediat.
Per què ens costa tant arrencar?
Si el cervell detecta un cost molt alt, una recompensa minsa, incertesa o por a equivocar-se, directament activa el mode “aplaçament”. (Sí, aquesta és la crua realitat). Les àrees prefrontals, encarregades de la planificació i el manteniment de metes, s’encenen, juntament amb els circuits de recompensa on la dopamina juga un paper fonamental.
Però, atenció, la dopamina no és només “la molècula de la motivació” com moltes vegades se la coneix simplistament. La doctora Asensio aclareix que el seu funcionament és molt més complex, participant en l’aprenentatge i en la valoració de si l’esforç que hem de fer val la pena. No apareix només amb l’alegria, és un jugador clau en la nostra decisió d’actuar.
A més d’aquests circuits cerebrals, hi ha altres factors que minen la nostra voluntat. Dormir malament, viure sota estrès constant, la sobrecàrrega de decisions diàries, un dol, ansietat o depressió, o fins i tot associar una tasca a la crítica, poden ser detonants. (Veus? No és només “mandra”, el nostre cervell està gestionant una informació brutal).
El que moltes vegades anomenem mandra, en realitat, pot ser esgotament, por al fracàs o perfeccionisme. Abans d’exigir-nos més, hem de preguntar-nos quin pes té aquesta tasca per a nosaltres i què estem anticipant.
És viral pensar que la ment sempre busca l’estalvi d’energia. Però anomenar-ho simplement “mandra” és injust i poc útil. Influeixen els hàbits, el cansament real i el nostre estat emocional. Si estem esgotades, el cervell busca la recompensa immediata: el mòbil, una sèrie, qualsevol cosa que ens doni plaer amb poc esforç. (Ens entén perfectament).
El truc ocult per activar-te
Aquí arriba la revelació que ens canviarà la vida: la clau no és esperar la motivació per començar. (Sorpresa, oi?). Moltes vegades, és exactament al revés: l’inici de l’acció és el que facilita que apareguin les ganes. La tasca deixa de ser una idea gegant i aterradora al nostre cap i es converteix en quelcom concret, manejable, en moviment.
Quan fem aquest primer petit pas, rebem informació real. Comprovem que potser no era tan difícil, percebem un cert avanç i això augmenta les nostres ganes de continuar. És com quan ens posem les sabatilles per sortir a caminar sense ganes, i deu minuts després sentim que podríem seguir una mica més. Aquest és el secret definitiu per guanyar la batalla al nostre cervell.
Per tant, esperar a tenir ganes pot deixar-nos en una espera infinita. Donar un primer pas, per petit que sigui, permet que la motivació ens atrapi pel camí. Això no vol dir obligar-nos si estem realment esgotades, sinó comprendre que la motivació no és sempre el punt de partida. (Una veritat incòmoda però alliberadora).
Petits passos per a grans canvis
La psicòloga ens ofereix uns trucs imprescindibles per activar-nos. El primer: deixar de mirar la tasca completa i decidir només quin és el primer moviment. En lloc de pensar en estudiar un tema sencer, podem dir-nos: “a les cinc obriré el llibre i llegiré dues pàgines”. Així, el sistema rep “petits pagaments” d’èxit que mantenen el motor en marxa.
Quantes vegades diem “he de posar-me en forma” i no fem res? La frase en si és pesada. Però, si preparem la roba i ens proposem caminar deu minuts, la cosa canvia. Asensio subratlla la importància de concretar: quan, on i com començarem, preparar el que necessitem amb antelació, reduir les distraccions i fixar un temps limitat. Això ens permetrà entrar en la tasca sense sentir-nos atrapades hores.
Un altre error que ens frena és la recerca de la perfecció. Moltes persones ajornen no per falta de capacitat, sinó perquè creuen que des del primer minut han de fer-ho “molt bé”. Permetre’ns començar de manera imperfecta és un alliberament. A més, cuidar el son, fer pauses i no sobrecarregar-nos diàriament és vital, ja que no podem demanar claredat a una ment exhausta.
Si sabem que hem de fer alguna cosa i ens perdem el temps mirant el mòbil, acabarem més saturades i amb una sensació de culpa més gran. El truc per alimentar la motivació és precisament aquest: posar-se a la feina amb allò que hem de fer, començant amb un petit pas, sense pressions innecessàries i fixant una meta petita que ens animarà a continuar. (És el nostre estalvi de benestar).
Ara que coneixes aquests mecanismes del teu propi cervell, què faràs amb aquesta informació de valor? Comença avui mateix el teu primer petit pas?
