La sensació d’esgotament constant, aquesta fatiga mental que ens acompanya fins i tot després de dies de descans, s’ha convertit en una de les epidèmies silencioses del nostre temps. Sembla que tothom al nostre voltant, incloses nosaltres mateixes, lluitem contra una pressió invisible per estar sempre al màxim, rendint al cent per cent. Però, i si aquesta lluita fos en realitat una trampa, un error de percepció que ens aboca directament a la depressió?
De vegades, les grans revelacions arriben de la mà dels pensadors menys convencionals. En un gir que ens farà reconsiderar tot el que crèiem saber sobre la salut mental, un filòsof sud-coreà ha posat el dit a la nafra, assenyalant una causa que poques vegades contemplem. La seva tesi és tan contundent que ha captivat l’atenció de milions de persones i podria ser la solució al malestar col·lectiu que patim.
Parlem de Byung-Chul Han, una de les veus més lúcides i crítiques de l’actualitat, que ja fa anys va advertir sobre un fenomen ocult en el seu cèlebre assaig «La societat del cansament». La seva afirmació és radical i ens interpel·la directament: «La depressió és la malaltia d’una societat que pateix d’excessiva positivitat». (Sí, nosaltres també vam al·lucinar amb la frase per la seva càrrega de veritat).
La trampa de l’autoexigència il·limitada
Aquesta visió trenca amb la narrativa dominant que ens convida a abraçar la positivitat a tota costa, sense filtres ni matisos. Per a Han, l’augment alarmant dels casos de depressió no és casual, sinó una conseqüència directa d’una cultura obsessiva amb el rendiment, la superació personal i el mantra de “sentir-se bé” permanentment. Ens exigeixen una millor versió de nosaltres mateixes cada dia, sense un final visible.
Si abans els límits ens venien de fora, de les autoritats o les estructures socials, ara la pressió s’ha desplaçat cap a l’individu. Som nosaltres mateixes qui ens imposem un llistó gairebé inassolible, alimentades per missatges motivacionals que prometen que “tot és possible” i que “tu pots” aconseguir qualsevol objectiu. Aquesta narrativa, lluny d’empoderar, pot acabar sent una font inesgotable d’ansietat i esgotament.
La veritable alarma és que, en una societat on res sembla impossible, el fracàs es converteix en un reprotxe directe cap a una mateixa. És una batalla interior que ens està passant una factura massa cara.
Quan aquestes expectatives no es compleixen, el fracàs ja no s’atribueix a factors externs o al context, sinó que es transforma en un retret intern, una crítica ferotge cap a la pròpia persona. Aquesta dinàmica genera una intensa batalla interior, una guerra de l’ésser contra si mateix, que segons Han, explica per què el cansament i la depressió ocupen un lloc tan central en la nostra vida moderna.
La crítica de Han situa la salut mental dins d’una reflexió molt més àmplia sobre la societat contemporània, aquella que venera la productivitat per damunt de tot. És aquesta obligació implacable de rendir, progressar i aconseguir fites de manera permanent la que ens empenta cap a un abisme d’autoexigència destructiva, fent-nos sentir que mai som prou bones. (I el nostre cervell ens ho fa notar amb esgotament).
L’imperatiu del “tu pots” i les seves conseqüències virals
El filòsof subratlla una paradoxa esfereïdora: «La queixa d’un individu depressiu, ‘res és possible’, només pot ocórrer en una societat que pensa que ‘res és impossible’». Aquest imperatiu del “tu pots” es converteix en la cara més perillosa d’una positivitat mal entesa. En eliminar els límits de la realitat, el sistema ens fa creure que qualsevol fracàs és una responsabilitat exclusivament individual.
Aquesta creença genera sentiments de culpa profunds, una ansietat constant per no complir amb els propis estàndards imposats i, finalment, la depressió. Han, nascut el 1959 a Corea del Sud, entén bé aquesta pressió, ja que el seu país d’origen, amb les seves dures exigències d’un capitalisme lligat al desenvolupament tecnològic, es troba entre els països amb les taxes de suïcidi més altes del món.
La seva biografia ja ens dóna una pista del seu pensament: va estudiar filosofia, literatura i teologia a les universitats alemanyes de Friburg i Munic, i avui és professor a la Universitat de les Arts de Berlín. Aquesta formació li permet oferir una mirada crítica i molt detallada sobre el present, plasmada en frases concises i simples que, tot i això, tenen un impacte definitiu en qui les llegeix.
Desmuntar la positivitat tòxica, el truc definitiu
La seva anàlisi ens ofereix una perspectiva imprescindible per entendre el que potser ja sentíem però no sabíem verbalitzar. Byung-Chul Han posa la lupa sobre aquesta “positivitat tòxica” que, amb la millor de les intencions, ens ha arrossegat cap a una cultura de l’autoexigència on no hi ha espai per al descans ni la vulnerabilitat. (I sí que n’hi hauria d’haver, i molt).
Entendre aquest fenomen és un primer pas vital per desmuntar les expectatives irreals que ens ofeguen. No és que la positivitat sigui dolenta en si mateixa, sinó que la seva versió extrema, l’imperatiu de ser “sempre feliç” i “sempre capaç”, és el que ens fa mal. La reflexió de Han és un truc per mirar més enllà de la superfície i comprendre les forces més profundes que modelen el nostre benestar.
En un món on les xarxes socials amplifiquen aquesta cultura del rendiment perfecte, la seva veu és un far que ens convida a la desacceleració i a la revaluació del nostre paper en aquesta societat. Aquesta perspectiva ens dóna el poder de qüestionar el que ens hem vist obligades a acceptar com a norma, i és una eina imprescindible per protegir la nostra salut mental. (Per a nosaltres, ha estat una revelació).
Així que, la pròxima vegada que sentis la pressió de ser la millor versió de tu mateixa, recorda les paraules de Han. Potser la solució no és esforçar-se més, sinó tot el contrari: permetre’s ser vulnerable, acceptar els límits i, simplement, ser. Què et sembla si comencem a desmuntar aquesta pressió avui mateix?
