La decisió de tenir fills és una de les més profundes i transformadores de la vida. Ens enfronta a l’alegria més pura i, alhora, a reptes que ni tan sols imaginàvem. Però, què passa quan la felicitat promesa s’entremescla amb un patiment silenciós, poc reconegut per la societat? Aquesta és la realitat que moltes famílies viuen avui, una veritat incòmoda que ara, finalment, posem sobre la taula.
Deixar enrere el mite de la paternitat idíl·lica és imprescindible per navegar el present. Però, què diu la filosofia sobre aquesta complexa balança entre la satisfacció i el sacrifici? I per què, de sobte, tothom n’està parlant?
Francesc Torralba, un dels filòsofs i teòlegs més reconeguts del nostre país, ha posat el dit a la llaga amb una declaració que ha fet molt de soroll. Segons Torralba, tal com va compartir al pòdcast “Gente sin límites” amb Josef Ajram, un fill pot ser tant un motiu de felicitat infinita com una font de patiment igualment inesgotable. (Sí, nosaltres també vam sentir un calfred).
La veritat oculta de la paternitat moderna
Viure en un món com el nostre, ple d’incerteses —des del canvi climàtic que ens angoixa, fins al descontrol de la intel·ligència artificial i uns líders polítics sovint narcisistes—, ens fa qüestionar-ho tot. Torralba assenyala aquest context com un escenari complex per portar al món una criatura innocent. Aquesta reflexió és clau per entendre per què cada vegada més parelles dubten.
Per al doctor Torralba, la paternitat és una “benedicció” i una forma de “donar la possibilitat a un altre perquè pugui gaudir d’aquesta vida”. És un acte de donació, cert, que permet al fill desenvolupar el seu projecte vital. Però ningú ens ha dit mai que aquest camí seria senzill o lliure d’angoixa. I aquí rau la nostra major por.
No es tracta de ser egoista per voler ser feliç, sinó d’entendre que la maternitat o paternitat pot exigir una entrega tan gran que, de vegades, és a fons perdut. I no està malament admetre-ho.
El filòsof admet sense embuts que, tot i que hi ha una felicitat immensa en veure créixer els nostres fills, l’exercici de la maternitat i la paternitat és també una font d’infelicitat per a molts. “Alguns se n’arrepentixen, però no ho diuen”, confessa. És un secret a veus que, per fi, comença a sortir a la llum, i que ens dona una perspectiva molt més real sobre el que ens espera.
L’error de voler ser amics dels nostres fills
Més enllà de les dificultats intrínseques, Torralba posa el focus en un altre error molt estès: la tendència dels pares a voler ser amics dels seus fills. Segons ell, és un plantejament fallit. La relació paternofilial no és asimètrica, no són dos iguals, sinó una relació de responsabilitat que implica corregir, premiar, posar límits i, sobretot, ser exemple.
Aquesta idea no és nova, però ara ressona amb una força especial. En un món on la línia entre amics i familiars es desdibuixa, és fàcil caure en la temptació de ser el “millor amic” del nostre fill. Però, què passa amb la disciplina? Què passa amb els límits que ens protegeixen dels perills que ells encara no veuen?
El psicòleg Javier de Haro, en la mateixa línia, ha reforçat aquest punt a les seves xarxes socials. Els pares han de ser referents i guies, no un amic més. Entén el desig de tenir una bona relació i que els fills confiïn en nosaltres, però insisteix: cal posar límits encara que no els agradi. Protegim la seva salut i felicitat, sovint, per davant de la nostra.
La solució: responsabilitat i realisme sense culpes
El que ens està dient Torralba és definitiu: l’ideal de la paternitat s’ha de revisar amb urgència. Cal abraçar la realitat completa, amb les seves llums i ombres, sense culpes ni estigmes. Entendre que és un acte de donació que ens omple de felicitat, però que també pot generar un patiment profund, és el primer pas per afrontar-ho de manera sana.
Deixar de fingir que tot és meravellós és la solució. Així, podrem preparar-nos millor per les “contrarietats i dificultats” que, com ell mateix diu, hi haurà. La nostra generació té el poder de trencar amb expectatives irreals i construir una paternitat més autèntica, més connectada amb el que realment significa tenir cura d’una vida nova.
El debat sobre la paternitat i la maternitat ha deixat de ser una conversa privada per convertir-se en un diàleg social urgent. No podem permetre que més persones es sentin soles en la seva angoixa o en els seus arrepentiments. Aquest és el moment de redefinir què significa ser pares en el segle XXI, amb tots els seus desafiaments.
Entendre la complexitat d’aquesta experiència vital, amb les seves felicitats infinites i els seus patiments ocults, és ara més que mai un coneixement imprescindible. Després de tot, no és millor anar preparades per la tempesta, que esperar un dia radiant que potser mai arribarà?
