Els petits allotjaments familiars són una espècie en perill d’extinció a Barcelona. Els hostals i les pensions van proliferar durant el desarrollisme, quan cada dia arribaven a la ciutat milers de persones a la recerca d’un sostre provisional o per a estades de feina. Era un negoci assumible de muntar per a famílies modestes, que van anar modernitzant les instal·lacions i han vist evolucionar la clientela. La majoria han passat a mans dels fills, que ara es troben en un cul-de-sac.
No poden moure ni ampliar el negoci perquè el veto hoteler del govern Colau no distingeix entre grans hotels i pensions. La pandèmia els ha deixat sense estalvis. I reben una allau de trucades d’inversors estrangers que els volen comprar la llicència, probablement per ubicar-hi un altre establiment d’alt nivell. Un còctel que no augura un gran futur per aquests establiments que formen part de la història de la capital.
L’exili a la perifèria, inassumible pels petits
“Tot aquest pla d’usos tan restrictiu ha fet que perdin les pensions, perquè la normativa ha canviat constantment i és molt difícil adequar-se”, protesta l’Eva Peiró, propietària de l’Hostal Cèntric del carrer de Casanova 13. El Pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (PEUAT) no admet la implantació de nous allotjaments turístics ni l’ampliació dels ja existents al centre, on es concentra el 60% de l’oferta. En total, 559 establiments, més 139 a la corona del centre. Ara, quan tanca un allotjament, no pot obrir-ne un altre.
L’objectiu és, segons fonts municipals, “alleugerir aquelles àrees o zones de la ciutat amb forta pressió turística —com ara el Gòtic o la Dreta de l’Eixample—, i fomentar un creixement ordenat i equilibrat a les zones no saturades”, les contemplades a la “zona 3”: Sarrià, Ronda de Dalt, Vallcarca, Horta, el Guinardó, la Sagrera, Meridiana, Nou Barris, Gran Via i la Verneda. Així, els 65 establiments que hi ha en l’actualitat en aquesta àrea podran arribar a sumar fins a un màxim de 370.
Tanmateix, com assenyala la Noelia Fernández, apoderada de l’Hostal Lesseps (Carrer Gran de Gràcia, 239), “és una bogeria obrir un hostal a un lloc on no hi ha ningú”. Després d’una pandèmia que ha ofegat el sector turístic, la nova normativa ha propiciat un decreixement dels establiments de format més modest. Per aquests allotjaments, una bona ubicació a preu assequible és el ganxo principal. Si es traslladen a la perifèria perden tota la competitivitat. En canvi les grans cadenes mantenen una certa visibilitat encara que obrin en indrets poc cèntrics, per la seva marca i una oferta pròpia, com és el cas del gran resort que obrirà al Port Fòrum.
Pèrdues de llicència i rendes antigues
Des de fa més de quaranta anys, l’Eva Peiró i la seva parella tenien, a part de l’Hostal Cèntric, una pensió al barri Gòtic, però van haver de tancar a causa de la pandèmia. “Hem perdut aquesta llicència —explica— perquè no la podem recuperar ni traslladar”. Peiró és només una de tants empresaris que pensen que en l’aplicació de l’ordenança s’hauria de fer una distinció entre grans cadenes hoteleres i pimes. Actualment, segons confirma l’Ajuntament, “el PEUAT regula hotels, hostals i pensions sota el mateix criteri”.
La Noelia Hernández, de 36 anys, coincideix amb la seva companya de professió: “Soc jove i m’agradaria seguir amb el negoci familiar, però amb el veto municipal és difícil perquè no hi ha opció”. El seu contracte de renda antiga s’acabarà quan el seu pare mori o es vulgui jubilar, i tot i que ha valorat arribar a un acord amb els propietaris de l’immoble, sap que les condicions no serien tan favorables: “Portem aquí molts anys i imagino que ho voldran llogar a algú que els pagui molt més”. És així que va mirar de fer un trasllat de llicència. “En principi sobre el paper és possible —assegura—, però l’Ajuntament m’ha dit que no s’està portant a terme”.
Ambdues hostaleres adverteixen que el PEUAC, en lloc de perjudicar les grans cadenes hoteleres, està acabant amb els petits negocis de tota la vida. “Ens haurien de protegir perquè som una empresa d’aquí que cotitza aquí”, assevera Peiró. Recorden, així, l’impacte econòmic del sector turístic a la ciutat: aquest representa un 12% del PIB de Barcelona, i genera un 9% d’ocupació.
No obstant això, incideix l’empresària, “el govern ha criminalitzat al sector turístic”: “A força de penalitzar-nos a nosaltres, Ada Colau ha crescut”. Una sensació que comparteixen altres hostals que prefereixen quedar a l’anonimat: “Ens han culpabilitzat de molts dels mals d’aquesta ciutat i ens han donat una fama que no és certa”.
Els grans es mengen els petits
Els hòldings han aprofitat la conjuntura de crisis econòmica per comprar llicències de pensions que es trobaven a la corda fluixa, i així ampliar o obrir grans hotels o hostals backpacker al centre. Una tendència que va accelerar-se amb el veto municipal.
“Dubto que hi hagi cap hotel o hostal de Barcelona que no hagi rebut l’oferta de vendre el negoci”, assenyala la Mònica, propietària de l’Hostal Central Barcelona (Carrer de la Diputació, 346). “He rebut diverses propostes, fins i tot d’immobiliàries xineses o estrangeres, i no han estat ni una ni dues”, declara.
També la Silvia Blanco, de l’Hostal Ciudad Condal, va rebre una oferta d’Iran per comprar fa poc: “Portem aquí setanta anys i no ens ho plantegem, però no són els primers que truquen, ni seran els últims”.
Esperen un canvi de llei
El sector, com l’Eva, la Silvia, la Mònica i la Noelia anhela un canvi de llei, o bé, com diu aquesta última, “que sorgeixin noves fórmules”. “Hostals com el meu, de quinze habitacions, no són els que fan mal a la ciutat”, subratlla.
Per la seva banda, l’Eva Peiró aspira a poder ressuscitar en algun moment la Pensión Mariluz, l’hostal que va tancar. La web segueix en actiu perquè, comenta, així redireccionen els clients a l’Hostal Cèntric: “Estic esperant que canviï el govern de l’Ajuntament per poder obrir la pensió a un altre lloc”, diu sense embuts.
