“És com si ens haguessin agafat el sou i ens haguessin tret la meitat”, compara la Helen, que fa de professora d’anglès per 1.300 euros.
Fa cinc anys, ella i el seu company -també mestre- van optar per guanyar-se uns ingressos extra convivint amb turistes sota el mateix sostre, llogant-los el dormitori que els sobra al seu pis de Barcelona. “Amb els nostres sous no arribàvem a final de mes”, s’explica. L’últim cop que van obrir casa seva a gent de pas va ser a l’agost, just quan va esgotar-se el termini per regular l’arrendament d’habitacions per curtes estades en domicilis habitats. A diferència d’altres ciutats de la rodalia, que sí que s’han adaptat al decret de la Generalitat que autoritza les anomenades llars compartides, l’Ajuntament ha deixat expirar el marge sense aprovar cap reglament sobre les habitacions turístiques. L’efecte és que, ara per ara, han quedat prohibides de facto a la capital.
La Helen ja ha hagut de dir a possibles hostes que no podia acollir-los per pocs dies. S’han esvaït per complet els guanys que obtenia -“per comprar menjar, per pagar l’escola dels fills…”- i que fluctuaven entre “500 o 600 euros al mes en temporada baixa” i “1.000 euros en temporada alta”. “Des que no podem llogar l’habitació, la meva parella i jo hem hagut de demanar ajuda als pares”, assegura.
El debat sobre les llars compartides, recurrent a l’Ajuntament, s’ha abordat un cop més aquesta setmana. El va reprendre Barcelona pel Canvi, amb una proposició a la comissió d’Urbanisme d’aquest dimarts, en què instava el govern de Barcelona en Comú i el PSC a permetre arrendaments per breus pernoctacions en habitatges on viuen els propietaris. No va ser cap sorpresa que el suggeriment no s’aprovés, perquè les posicions de cada grup estan fixades des de fa temps i res no s’ha mogut els últims mesos per assolir un acord que delimiti quins requisits han de complir les habitacions turístiques: mentre que Junts, Cs i PP van fer costat a Barcelona pel Canvi, comuns i ERC van tenir prou amb els seus vots i l’abstenció dels socialistes perquè la proposta no prosperés.
Alhora que portes endins es constataven de nou les divergències que suscita una pràctica en què es barregen dos assumptes sensibles a Barcelona com el turisme i l’habitatge, una cinquantena de veïns protestaven davant del Consistori. Exigien que el govern municipal no demori més la modificació definitiva del Pla Especial Urbanístic d’Allotjament Turístic (PEUAT), pendent d’implantar-se per desgranar les condicions perquè arrendadors i viatgers cohabitin en un mateix pis. A falta de concreció, els manifestants reclamaven que la norma els deixi ofertar de nou dormitoris a plataformes com Airbnb.
Mentre esperen una ordenança de la qual l’Ajuntament no preveu presentar una proposta fins a una data inconcreta dels pròxims mesos, els concentrats confessaven que han hagut d’ajustar-se el cinturó des que impera el veto a les habitacions turístiques. És el cas del Leo, que comenta que els seus ingressos depenien per complet d’anunciar una habitació a internet.
“Va ser la solució per tirar endavant. La mitjana que cobrava eren uns 1.300 euros al mes, uns 600 en altres. Abans havia perdut la feina i vaig tenir un negoci que vaig haver de tancar el 2019. No trobo res de feina. A més, els 54 anys que tinc i les malalties no em permeten fer qualsevol cosa. Encara puc pagar el lloguer de casa perquè tinc estalvis, però no podré estar així més d’un any”, calcula el Leo. Ara ofereix compartir casa seva per un mínim de 32 dies, l’allotjament que l’Ajuntament sí que tolera de moment. “He tingut dues reserves, però els diners que aconsegueixo són la meitat que abans. Amb el que guanyo amb l’arrendament mensual no arribo a final de mes ni és suficient per pagar el lloguer”, afirma.
“Ara tinc estudiants a casa, però no poden pagar el mateix que els turistes. La tarifa l’he baixat a una quarta part. Si abans podia guanyar uns 2.000 euros al mes, ara en guanyo 600”, detalla la Dolors, que rep una pensió de 1.100 euros i paga hipoteca. Lloga una habitació triple –“em vaig gastar diners per posar-la com m’agradaria trobar-la si jo anés a una llar compartida”- i que atreia unes sis reserves al mes de promig.
El sotrac de la pandèmia va fer que no rebés cap visitant durant més d’un any. “Gairebé ploro quan vaig tenir la primera reserva després de 15 mesos”, recorda la Dolors, que ha conviscut amb viatgers des de 2016: “Tenia un mínim de tres dies d’estança, però molts estaven una semana. Soc família monoparental i necessitava ingressos. També era una forma de conèixer gent i de ser al món. Estaven contents de sentir-se acollits com si fossin a casa seva. He fet molts amics i sabien que podien tornar a casa meva”.
Visions confrontades
La Carme també s’emociona pensant en turistes amb qui ara manté contacte a distància. Admet que enyora compartir la seva llar, com feia des de 2015, primer per pagar la carrera d’un fill i després per completar un sou de 1.200 euros. “Ara ho gaudiria, perquè m’he quedat sola a casa, i també em serviria per fer millores i amortitzar hipoteca, que he de seguir pagant fins al 2028”, precisa la veïna, que viu a prop del Camp Nou, un pols d’atracció que feia que anés sempre plena de reserves.
La Carme no creu que l’activitat que troba a faltar encareixi el cost de l’habitatge a Barcelona: “No traiem el lloguer a ningú, lloguem casa nostra i això s’ha fet tota la vida. Tampoc és cert que hi hagi incivisme. Amb els meus hostes no n’hi ha hagut mai. Visc a una escala amb vuit veïns, són com una família i els dos primers anys no sabien que feia lloguer”.
L’Ajuntament té pendent resoldre al·legacions a la reforma del PEUAT. Plataformes pel dret a l’habitatge i entitats veïnals reclamen un pla restrictiu amb les habitacions turístiques. “En una finca amb 18 pisos i una quarantena de persones et pots trobar amb el doble de persones si hi ha llars compartides. Hi ha problemes amb espais comuns, les escales, els llums o el pany de la porta”, advertia la presidenta de l’Associació de Veïns de la Barceloneta, Carme Piera, en declaracions a l’ACN. El Gremi d’Hotels de Barcelona també és crític amb les habitacions turístiques.
“Tota regulació restrictiva serà una prohibició. No ho entenem, som l’única ciutat europea que ho prohibeix”, assenyala la presidenta de l’associació d’amfitrions de llars compartides Amficat, Conxa Vilaplana. “Ens trobem amb un perfil habitual de gent major de 50 anys que ha perdut la feina, molts d’ells autònoms, que no tenen dret a l’atur, no troben feina i, en algun cas, han hagut d’abandonar casa seva per llogar un altre pis o una habitació per sortir d’aquest forat”, afegeix.
A l’Ajuntament, el PSC advoca per tolerar les llars compartides a canvi de determinar en quins llocs de Barcelona poden ser-hi, quant poden durar els arrendaments de curta estada i quines han de ser les condicions socioeconòmiques de les persones que es prestin a allotjar turistes. Més reticents es mostren a ERC, que associen que Barcelona sigui una de les ciutats més cares per compartir pis -amb preus al voltant de 400 euros al mes- amb el fet que “la demanda principal i la més rentable sigui la d’ús turístic”, apunta la regidora Eva Baró.
Els republicans també fan èmfasi en la necessitat d’establir un sistema efectiu d’inspeccions per impedir que sota l’aparença de llars compartides es camuflin apartaments turístics il·legals, un punt en què els comuns coincideixen. “Regular és poder controlar. És fonamental. Parlem amb Àmsterdam, París, Londres, San Francisco… Ens diuen que no ho controlen, que no saben com fer-ho. Analitzem el que passa a altres ciutats i no tenim cap proposta que ens serveixi”, sosté la tinent d’alcalde d’Urbanisme, Janet Sanz.
