Barcelona no és insegura. Ho repeteixen una vegada rere l’altra els màxims responsables de l’Ajuntament i els Mossos d’Esquadra i els experts se sumen a reivindicar la capital catalana com una ciutat segura. Admeten, això sí, un repunt en els fets delictius que les dades corroboren, ja que en el primer semestre de 2019 els robatoris amb violència van augmentar un 31%. El TOT Barcelona ha consultat tres acadèmics especialistes i la policia catalana per analitzar els factors que contribueixen al pic d’inseguretat d’aquest estiu. El diagnòstic compartit apunta a tres causes i dues conseqüències del repunt de fets delictius a Barcelona.
Tot i que és massa aviat per parlar de relacions de causa-efecte, indiquen, sí que hi ha elements sobre la taula que expliquen el moment actual, com per exemple el paper de la justícia o l’acció social al carrer. “Un criminòleg pot estar quatre o cinc mesos per fer una anàlisi completa de la inseguretat de Barcelona”, diu a tall d’exemple l’expert en valoració de risc, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i membre del Col·legi de Criminòlegs de Catalunya Roger Mancho. L’analista de seguretat Jofre Montoto coincideix que és aviat per copsar si la seguretat de la capital catalana s’està deteriorant però apunta que en les últimes setmanes hi ha hagut un augment dels robatoris amb violència i agressions amb arma blanca “que no és normal”.
[r:7]
En el que portem d’any hi ha hagut 100 agressions amb arma blanca, segons fonts dels Mossos d’Esquadra, que també destaquen que no s’han detectat més armes blanques al carrer. Montoto valora que, independentment de la xifra que s’assoleixi a finals d’any, la concentració d’agressions d’aquest estiu pot provocar una preocupant sensació d’inseguretat. El fundador de l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral de la UAB i catedràtic de Dret Administratiu, Manuel Ballbé, també assenyala que l’alarmisme reforça l’augment de la delinqüència, una “tendència” que “no s’ha d’exagerar però tampoc menystenir”.
1) La sensació d’impunitat
Una de les causes que apunten els tres experts és la sensació d’impunitat dels delinqüents. Fonts policials xifren en només el 10% els detinguts per robatoris amb violència que ingressen a presó de forma preventiva. La resta tornen al carrer en pocs dies. L’objectiu de la presó preventiva és protegir el procés judicial i evitar, per exemple, que l’acusat destrueixi proves, recorda Roger Mancho. També es dicta per impedir que l’encausat fugi del país o reincideixi. “Quan hi ha molts robatoris o agressions hi ha sensació d’impunitat”, corrobora Manuel Ballbé.
Preguntats per si la resposta al repunt de robatoris amb violència ha de ser l’enduriment de les penes, Ballbé i Mancho coincideixen que no és la solució òptima. “Acabaríem gastant més diners en presons que en escoles”, avisa Mancho. La despesa per mantenir presons, indica Ballbé, és elevada ja que cada reclús comporta un cost fix a l’erari públic.
2) Descoordinació entre policia i acció social
Ballbé i Mancho esmenten la falta de prevenció social com un altre dels motius que poden estar al darrere del repunt. “Es diu que fa més un bon mestre que un bon policia”, reivindica Mancho. “La policia no és la clau de la seguretat, perquè quan actuen és precisament perquè ja s’ha delinquit”, considera Ballbé. Tot i així, matisa que els agents porten a terme una tasca constant de dissuasió que també frena el delicte.
Ara bé, el fundador de l’Escola de Prevenció i Seguretat Integral alerta que l’augment de presència policial també pot ocasionar sense buscar-ho un increment de la sensació d’inseguretat dels veïns, perquè si hi ha més agents al carrer s’identificaran més delictes -la qual cosa no vol dir que hagin augmentat. L’analista de seguretat Jofre Montoto manifesta que “més policia no té perquè significar més seguretat, però ajuda”. “Els uniformes sempre han estat mal vistos des de certs col·lectius”, lamenta.
Joves migrants als jardins de Sant Pau del Camp / S.B.
De tota manera, critica que “fins a un cert punt hi ha una descoordinació entre la intervenció policial i la social”. Aquesta era precisament la queixa de la fundació Arrels fa uns dies, arran de la detenció de nou persones i la clausura dels jardins de Sant Pau del Camp. L’operatiu contra petits delinqüents, criticava l’entitat, va desterrar col·lateralment als sensesostre que dormien cada nit al parc, sense proporcionar-los una alternativa social adequada.
Fonts policials reconeixen com a causa d’origen social la dificultat de trobar feina entre certs col·lectius vulnerables, que si es perllonga pot portar algunes persones a delinquir. “És possible que una bona part de la delinqüència comuna vingui per la necessitat de guanyar-se la vida”, aprofundeix Roger Mancho. Les polítiques d’ocupació en segments clau poden exercir funcions dissuasives, si es coordinen correctament amb les polítiques de seguretat.
3) El turisme, un altre condicionant
Les mateixes fonts dels Mossos indiquen que l’èxit de Barcelona com a destí turístic i les aglomeracions en temporada alta estival també poden ser una causa de l’augment dels fets delictius. “Una part important dels delictes els pateixen els turistes”, assegura l’expert en valoració de risc Roger Mancho. Per a Manuel Ballbé el turisme “atrau la delinqüència”, així que l’augment de visitants ha de suposar un increment dels “efectius policials” als principals atractius.
Mancho raona que els turistes són visitants amb un poder adquisitiu “més alt”, en general: “Millors cotxes, objectes cars, diners en efectiu…”, esmenta per justificar l’atracció que provoquen als delinqüents. En alguns casos, a més, si han de marxar en poques hores i els elements sostrets no són molt valuosos és fàcil que renunciïn a presentar denúncia i el delicte quedi impune judicialment i invisible per a les estadístiques.
A) La percepció i l’alarmisme
En el capítol de conseqüències, els tres experts consultats per aquest diari insisteixen que l’alarmisme d’aquest agost alimenta la percepció d’inseguretat. “Tot el que passa ho tenim al mòbil al cap d’un segon”, diu Jofre Montoto, amb referència a la denúncia contínua de suposats fets delictius a les xarxes i mitjans de comunicació. També posa la situació actual en perspectiva i narra com, entre els seus amics, a gairebé tots els van atracar en sortir de l’escola als anys 80. “Abans potser et robaven la cartera i ni posaves denúncia”, reforça Roger Mancho.
Tant Mancho com Montoto reclamen perspectiva a l’hora de valorar la situació i no caure en sensacionalismes. En aquest sentit, fonts policials recorden que, a aquestes alçades d’any, al 2012 s’havien comès més del doble de robatoris amb violència que enguany. El director dels Mossos d’Esquadra, Andreu Martínez, recordava que la capital catalana havia registrat 11.265 robatoris amb violència fa set anys, mentre que ara en suma 5.331. El que sí admeten fonts de la policia catalana és que la violència amb què actuen els lladres és cada cop major i això dispara la viralitat dels casos que transcendeixen.
Els veïns del Besòs i el Maresme, al mig de la rambla de Prim, aquesta nit. / D.C.
Montoto comprèn l’organització ciutadana mitjançant plataformes i comptes de Twitter i defensa que “informar del que passa a la ciutat està bé”. No obstant, igual que la policia catalana, demana posar les xifres en context: “Si estirem la sèrie temporal, les dades no espanten tant”. Sobre la concentració d’apunyalaments a l’estiu, en especial a l’agost, Mancho posa de relleu que en aquesta època de l’any “la gent està al carrer”, cosa que pot ocasionar més topades i baralles en públic.
En relació amb la percepció ciutadana, Ballbé destaca que als països més segurs del món la sensació d’inseguretat s’instal·la de seguida que hi ha petits repunts de fetes delictius. “Mirant les xarxes i els mitjans sembla que estem molt pitjor del que estem”, es queixa l’expert en valoració de risc Roger Mancho. El també professor de Teories Criminològiques a la UAB és crític amb els mitjans de comunicació i amb la forma d’informar sobre robatoris o apunyalaments: “Barcelona es mou en estàndards més que correctes pel que fa a seguretat, una altra cosa és la concepció dels mitjans i les notícies amb major rellevància”.
B) Patrulles ciutadanes i estigma
Roger Mancho i Jofre Montoto avisen dels perills concrets de generar alarmisme. “Està portant a la creació de patrulles ciutadanes”, alerta Mancho. Lamenta que, tot i ser persones que actuen “de bona fe”, no tenen formació per detectar delictes ni intervenir-hi. “Un policia sap com utilitzar la força sense posar en perill la vida de la persona en cas que sigui necessari”, exemplifica. El director dels Mossos, Andreu Martínez, ja va desaconsellar les patrulles ciutadanes en una entrevista amb el TOT Barcelona perquè “poden posar en risc fins i tot les persones que les integren”. L’analista de seguretat Jofre Montoto es mostra més comprensiu amb aquest fenomen i vincula la seva creació a la sensació que les “administracions no fan la seva feina”.
El cartell de la campanya ‘Vigila’ impulsada per comerciantes de Sant Antoni per millorar la seguretat de la zona /
Montoto i Mancho es mostren preocupats per l’estigmatització que poden estar patint col·lectius i minories a causa d’aquest patrullatge espontani. “Entenc que la gent estigui cremada, però s’ha d’anar en compte de no assenyalar determinats col·lectius”, sol·licita Montoto. L’estigmatització pot desembocar en exclusió social, que de fet és un dels factors de risc de delinqüència.
A tall d’exemple, l’analista de seguretat recorda que “als 80 també hi havia menors que delinquien, però venien de les barraques i no del Marroc”. Mancho fa referència a l’atribució del repunt violent als MENA, malgrat que el 82% dels joves migrants registrats mai han entrat en contacte amb el món delinqüencial. En els casos concrets en què s’hagi demostrat l’autoria, expressa, “cal ser conscients de les causes de la delinqüència en aquests menors” per evitar marcar públicament al col·lectiu sencer.
