“Això no és un negoci, és una necessitat”, distingeix la Gabriela. Viu a prop del Fòrum i, durant uns quatre anys, ha ofert dues habitacions de casa seva per llogar-les per uns quants dies a turistes i gent de pas per Barcelona. Primer ho va fer perquè li costava trobar feines temporals que l’ajudessin a augmentar els ingressos d’una feina de mitja jornada amb què carregar sola amb una hipoteca de 550 euros al mes en un pis amb dos fills. Poc després, però, li va sobrevenir un càncer. Aleshores, es va veure empesa a complementar una pensió per invalidesa absoluta de 700 euros, que ingressa des que la malaltia la sotmet a alts i baixos. Per guanyar-se uns diners extra, acceptava conviure amb un màxim de quatre persones més: a l’estiu, cobrava 30 euros per dia al primer hoste i fins a 25 euros a la resta; el preu baixava a 20 euros a l’hivern.
“Ningú s’enriqueix llogant habitacions a casa seva”, pretén desenganyar la Gabriela. “Qui pensaria en fer-se ric ficant gent desconeguda en l’únic lloc on es té privacitat? Si pogués guanyar diners d’una altra forma, no ficaria ningú a casa. Però m’ha ajudat moltíssim per tirar endavant. Ara no sé com m’ho faré”, s’inquieta.
Alhora que el decret de la Generalitat que autoritza les anomenades llars compartides a Catalunya ha entrat en vigor, l’Ajuntament de Barcelona rebutja per ara les habitacions turístiques que s’arrendin per menys de 32 dies. El govern local va suspendre la concessió de permisos quan el Govern va cursar la normativa fa un any enrere, que habilitava els municipis a regular l’activitat. La moratòria va expirar divendres passat i, com les places existents estaven a l’espera de la norma per aconseguir llicències i no s’han pogut crear de noves, impera ara un veto total a la capital. Barcelona no ha dictat cap reglament propi i, a més, l’Ajuntament ha reiterat que, ara per ara, aquest tipus de lloguer es prohibeix a la ciutat. Almenys serà així fins que s’actualitzi el Pla Especial Urbanístic d’Allotjaments Turístics (PEUAT), tot i que la versió aprovada inicialment no admet les llars compartides.
Els comuns de l’alcaldessa Ada Colau sostenen que transigir amb les llars compartides comporta riscos, com fomentar una “especulació” que alteri els preus del mercat immobiliari i atiar una “saturació d’habitacions turístiques” que causin “problemes de convivència”. L’Ajuntament calculava que 7.600 estances s’anunciaven a internet per brindar-se com a lloguer turístic el gener passat.
De l’altra banda, l’Associació d’Amfitrions de Llars Compartides de Catalunya (Amficat) rebat el consistori, a qui acusa d’afavorir el sector hoteler negant-se a regularitzar places ja existents de lloguers breus. “No entenem que un govern que hauria de defensar els drets dels més pobres estigui afavorint les grans elits”, retreu la presidenta d’Amficat, Conxa Vilaplana. A més, l’entitat nega que els domicilis on conviuen visitants i residents siguin focus de molèsties, tot recalcant que els hostes han de cohabitar amb famílies que dicten les regles a complir, i marca distàncies amb els pisos turístics, on no hi viu ningú que exerceixi control.
Majors de 45 anys i 900 euros d’hipoteca
A partir d’una enquesta elaborada entre el març i l’abril, Amficat traça el perfil majoritari de qui arrendava estances a viatgers a Barcelona fins fa poc: llars amb un o dos habitants, majors de 45 anys i sense fills a càrrec, que ingressen al voltant de 1.200 euros al mes i destinen uns 900 a hipoteca i subministraments. A més, percebien uns 800 euros bruts al mes cedint habitacions entre 15 i 20 jornades al mes abans de la pandèmia, que va fer caure l’ocupació a només dos dies de mitjana mensual el 2020, amb la consegüent davallada de guanys.
“Hi havia llars que depenien al 100% d’això”, afirma Vilaplana, que recrimina al gabinet municipal que s’escudi en la defensa del dret a l’habitatge per no permetre els arrendaments de curta durada. “Nosaltres no traiem l’habitatge a ningú. Oferim un servei a la ciutat que ens ajuda a sobreviure i a arribar a final de mes. La majoria tenim hipoteca i molts de nosaltres vam perdre negocis i feina en la crisi de 2008. Hem sigut emprenedors i vam veure una oportunitat per no perdre la llar”, branda Vilaplana, que exposa el seu propi cas: “Vaig haver de tancar l’empresa amb més de 50 anys. Pensava que ho tindria tot de cara al mercat laboral amb la meva experiència, però vaig ser totalment invisible. Si trobava alguna cosa, el sou no donava per cobrir la hipoteca. Amb una filla petita i en una llar monoparental, calia trobar una sortida perquè l’alternativa era perdre el pis”.
Amficat alerta de la situació crítica a què poden abocar-se domicilis que se sostenien en els ingressos que obtenien dels visitants. La Gabriela té sort dels diners que li presta la seva filla, que viu a Bèlgica amb el seu marit. “Si no fos per ells, m’hauria d’haver malvenut la casa. Ara depenc absolutament d’ells per pagar hipoteca, llum, aigua i despeses del meu fill, que començarà a estudiar a la universitat. No m’ho diuen, però ells dos renuncien a altres coses per fer-me les transferències. És molt gros per a una mare”, confessa.
Multes dissuasives
L’amenaça de multes de 6.000 euros busca dissuadir qui pretengui seguir allotjant turistes de forma clandestina. No quedarà una altra que cancel·lar els lloguers contractats amb antel·lació pels pròxims mesos, apunta l’Amficat. Força abans del veto ara vigent, a la Gabriela li van arribar dues reserves d’Estats Units i d’Itàlia per albergar-se al seu domicili l’any que ve, en unes dates que coincideixen amb els concerts del Primavera Sound.
Ella té clar que no vol arriscar-se a cap sanció i ha modificat les condicions amb què anuncia el seu habitatge a la plataforma Airbnb per admetre només estades superiors a un mes, l’opció que l’Ajuntament sí que permet. En tot cas, la Gabriela no la veu adient donades les seves circumstàncies: “M’anava millor que fossin pocs dies perquè, si no em trobava bé o rebia quimioteràpia, llavors no llogava res a ningú i podia venir la meva filla per estar-se amb mi més d’un mes”.
“Estem trepitjant una línia vermella, que és la desesperació de la gent. És inhumà prohibir que un mateix, amb els seus recursos, pugui guanyar-se el pa de cada dia”, carrega Vilaplana, que esgrimeix que aquest mena de lloguers “no fan mal a ningú i donen activitat econòmica als barris”. “I no és turisme de baixa qualitat. Molts són estudiants, metges que venen a congressos i a fer-hi estades i gent educada que decideix ajudar una família i dedicar els diners a una altra forma per conèixer la ciutat”, emfatitza.
Per contra, col·lectius que advoquen per fer decréixer el turisme a Barcelona reclamen una ordenança “altament restrictiva” sobre les llars compartides, adduint que cal variar de model turístic i prioritzar els lloguers a llarg termini. A les antípodes, el Gremi d’Hotels de Barcelona també ha alertat de possibles afectacions a la qualitat del turisme i en l’entorn on proliferin habitacions turístiques en cas d’una “liberalització excessiva”. Per la seva part, l’Ajuntament s’ha referit també a possibles perjudicis al comerç de proximitat per recelar de les llars compartides.
“Són excuses, com quan parlen d’incivisme. Que es pensen que deixaria algú muntar-se una festa amb el meu fill al davant? El primer que ho fes el faria fora”, replica la Gabriela, que recorda que rebia un flux “constant” d’allotjats des de ben bé Setmana Santa i fins acabat l’agost. Eren sobretot joves, però també parelles amb nens i viatgers que fregaven la seixantena. “La pandèmia va tallar l’aixeta, però la prohibició m’ha acabat d’enfonsar. Tenia la tranquil·litat de llogar sense dependre de ningú i quan em vingués bé, perquè no sempre estic bé de salut. Ara és un escanyament absolut. No sé si s’adonen que hi ha persones que passem per dificultats”, rondina.
