Els turistes formiguegen de nou entre la platja de la Malva-Rosa i la del Cabanyal, a València. A les portes de la Setmana Santa, la multitud desfila despreocupada de la Covid, però el restaurant del Tony resta buit a mitja tarda enmig de l’abarrotat passeig marítim. “Encara no ve tanta gent com abans, hauríem de ser 15 treballadors i en som 6”, remuga l’hostaler. És nascut al pis de dalt d’aquesta antiga casa marinera, que alberga un negoci familiar amb vista de postal: des d’aquí s’intueix la vora del mar que Joaquim Sorolla va pintar i, també, la franja costanera on uns velers portentosos es van batre dos cops per la Copa Amèrica, el trofeu degà de la nàutica que ha triat Barcelona com a pròxima seu el 2024. El Tony enyora aquells controvertits dies de lluentor. “Quan la Copa va venir a València, els bitllets de 500 euros circulaven com si res. Mai com aleshores n’he tingut tants a les mans. Mai”, jura.
Més d’una dècada després de disputar-se, la competició s’associa a una època d’opulència o de malbaratament a València, segons qui en faci balanç. En tot cas, resulta una etapa antagònica a l’actual, quan les administracions del País Valencià han sigut reticents a desembutxacar la despesa que els organitzadors reclamaven per repetir-hi les regates. A diferència dels dirigents valencians amb qui els uneix afinitat ideològica, les autoritats catalanes –també l’Ajuntament de Barcelona– han compromès amb entusiasme 70 milions d’euros pel campionat, inclosos els avals d’empresaris.
Amb més o menys dosi de crítica, figures de la política, la societat civil i el món acadèmic valencians consultats parlen de la disbauxa i la grandiloqüència que va impregnar les edicions llevantines de 2007 i 2010, les úniques en què la competició s’ha mudat al Mediterrani en 171 anys d’història. Amb aquesta primera entrega, el TOT Barcelona arrenca una sèrie d’articles per desgranar el precedent més proper de la Copa Amèrica a la capital catalana.
Luxe i butxaques alegres a València
El Tony desfulla la memòria mentre revisa la facturació del dia, magra en comparació amb un temps que pinta de dispendi i luxe sense fre. “Un dels equips podia venir un dia, fer una reserva per a 130 persones per a l’endemà, demanar-nos que preparéssim un menú de 70 euros i pagar-nos de seguida amb bitllets de 500 euros”, evoca el restaurador, que en diu de tots colors quan se li pregunta pel fet que els mandataris valencians no apostin ara per les regates: “És per llançar-los a les escombraries! Ens hagués servit de molt, perquè omplíem nit i dia. Els equips van estar-s’hi diversos anys i cada restaurant de la platja va fer-se amb els seus. Al nostre venien molt els 3 equips italians, que es movien més que cap altre. I quins cotxes duien! Aquí al costat van muntar un concessionari d’Aston Martin. I es van fer promocions i xalets que van comprar ells… Va ser brutal”.
L’ostentació que embolcalla un torneig tan elitista va fer que la ciutat s’atapeís de saraus, tan espatarrants com exclusius per a uns pocs. “Recordo preguntar-nos entre companys quina festa tocava aquell dia”, rememora el periodista Rodrigo Terrasa, que va cobrir la Copa Amèrica a València durant diversos anys. El duel esportiu li va brindar l’ocasió d’endinsar-se en el glamur amb què es decorava.
“Tenia una part de beneiteria i de nou ric tremenda -examina Terrasa-. Era com El show de Truman: tot es disfressava per ser una ciutat de luxe i tothom comentava les regates com si fos un gol del València i parlava de l’enveja que ens tenien a Barcelona. Anaves al restaurant que tenia menú de 9 euros amb arròs i pollastre rostit i, de sobte, costava 15 euros i servien tàrtar de tonyina, perquè havien fet un curs de l’agència de turisme per quan arribessin els regatistes, que eren un munt”.
El periodista se’n riu de sí mateix quan es recorda viatjant a Castelló per llogar un esmoquin: era per entrar a una de les moltes gales que van poblar València, on els vestits d’alta costura s’esgotaven ràpid. “Hi havia la festa de Louis Vuitton, la de Prada, un altre dia l’equip Alinghi ens convidava a una barbacoa i un altre muntaven una festa hawaiana no sé on -enumera-. Prada va llogar un cop el Mercat Central de València, que és com la Boqueria a Barcelona. Va buidar les parades i les va omplir de bosses, sabates, joies i luxes de la seva marca per a una macrofesta ultraprivada. Hi eren Demi Moore, Ashton Kutcher, actrius de Hollywood, empresaris… També hi érem els periodistes. Després te n’adones que, mentre érem a la festa, se saquejava la depuradora de València, es desviaven contractes i la Gürtel finançava irregularment el PP”.
L’esplendor al voltant del camp de regates va coincidir amb els anys de l’esperpent i l’abús de poder per la gran corrupció al País Valencià, que Terrasa retrata en el llibre La ciudad de la euforia (Libros del K.O.). En l’imaginari local, la Copa Amèrica ha quedat integrada en el rerefons d’un paisatge enfangat pels escàndols amb què el PP va dilapidar el poder que va acaparar.
“Ha de ser dels pocs esdeveniments a València en què no existeix un cas de corrupció, però va contribuir com cap altre a un clima d’eufòria i de catarsi col·lectiva que va encegar la societat. És molt difícil veure el que t’envolta quan tot el dia tens llums de neó, focs d’artifici i la boca plena de canapès”, censura Terrasa, que pensa que València sí que va sortir guanyant amb la remodelació de la franja costanera propiciada per la Copa Amèrica, tot i la “paranoia absoluta” per la política de projectes megalòmans que es va apoderar dels governants llevantins. “Al final, era com una falla: molt aparent, molt cridanera i molt espectacular, però tota buida al darrere”, equipara.
Posar València al mapa
Ancorar la Copa Amèrica a València durant 6 anys per organitzar dos campionats i escometre les obres de la nova marina de la ciutat van costar més de 1.300 milions d’euros a la Generalitat i l’Ajuntament, segons dades de l’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques. La competició sadollava l’ànsia de l’exalcaldessa Rita Barberá i de l’expresident Francisco Camps pels grans fasts, igual que la visita del Papa per la Trobada Mundial de les Famílies de 2006 i les curses de la Fórmula 1 en el polèmic circuit urbà de València.
El Partit Socialista del País Valencià i Compromís han emfatitzat que el retorn de l’espectacle esportiu s’ha frustrat pels deutes que encara cuegen per les construccions lligades al torneig nàutic –uns 60 milions d’euros, després que l’Estat en condonés 370 milions l’any passat– i la manca d’acord amb l’empresariat perquè sufragués un major import aquest cop. En tot cas, no amaguen gaire que, a diferència dels seus homòlegs catalans, els incomodava repescar un esdeveniment que ha quedat massa identificat amb la gestió esquitxada del PP, que va saber capitalitzar-lo com una mostra de prosperitat.
“El problema ha sigut que, aquí, penses en la Copa Amèrica i penses en el PP i la corrupció. A Barcelona, com no tenen aquest record, no han tingut problema”, opina l’escriptor Ferran Torrent, que ha destil·lat la realitat grotesca i tèrbola de les últimes dècades al País Valencià per fabular sobre els anys de lladrocini en les seves novel·les. Creu que rebutjar ara la competició ha sigut un “prejudici” de l’esquerra valenciana. “La Copa Amèrica ha entrat en el pack de la corrupció i la mala gestió del PP, però la corrupció no ha d’anar implícita si es fa una bona gestió i transparent. Aquest és un país en què el PP es va dedicar a fer esdeveniments i jo soc partidari de fer indústria. Per això aplaudeixo que vingui la fàbrica de Wolkswagen i creï 3.000 llocs de feina. Però no veig contradictori que també hagués vingut la Copa Amèrica si es fa amb bona gestió”, distingeix.
Precisament, el president Ximo Puig ha contraposat la gigafàbrica de bateries elèctriques que la marca alemanya instal·larà a Sagunt a les crítiques de la dreta perquè els organitzadors de la competició hagin enfilat rumb a Catalunya. “València acostumava a apostar pels grans esdeveniments i Barcelona es duia les inversions productives. Ara s’han canviat els papers. És una mica xocant”, es sorprèn el periodista Xavier Borràs, observador privilegiat de la realitat valenciana.
Alhora que matisa que “és més important la Wolkswagen que la Copa Amèrica”, Borràs defensa el llegat del campionat i destaca que va ser capaç d’atreure valencians a seguir-lo. Creu que reduir-lo només a la pompa que l’envoltava és simplista. “A Puig i a l’alcalde Joan Ribó els interessa passar pàgina i tirar terra per damunt de l’herència, que té una part condemnable i ha tingut les seves conseqüències als jutjats, però amb la Copa Amèrica es va construir tota una infraestructura que es va gaudir i que segueix sent interessant pel futur. Ha costat molts diners, però igual que la transformació de la Barcelona olímpica”, compara.
“En aquests espectacles, els beneficis poden existir però van sempre als empresaris vinculats a la construcció. Quin va ser el benefici per a la comunitat? Aquí no hi va haver cap entusiasme ciutadà”, replica el professor universitari Joan Olmos, que va ser el primer director general d’Urbanisme de la Generalitat valenciana després de constituir-se. Pensa que el torneig no va servir per gaire més que “per fer relacions públiques i polítiques”. “A ningú no li interessava ni ningú no sabia qui guanyava ni qui anava al davant o al darrera. Era una cosa kafkiana, era impossible veure res si un no es pujava a un helicòpter!”, deixa anar.
On és el Túria?
El record de la Copa Amèrica no és llampant arreu de València. “Per a nosaltres, no va tenir cap benefici”, afirma Julio Moltó, portaveu de l’Associació de Veïns i Veïnes de Natzaret, el més humil dels barris populars que circumden el litoral de València i proper a les bases que van alçar-se per allotjar les embarcacions dels competidors.
“Es pensava que allò duria molt de turisme i molta història, però pràcticament no en va tenir al barri”, evalua Moltó. “N’hi havia que van penjar anuncis al club nàutic per oferir una habitació o un pis, però no va donar resultat. Els de la drogueria del barri deien que pensaven que els dels barcos vindrien a comprar aquí. Al final, només un va anar-hi un cop a comprar quatre graneres [escombres, en valencià]”, se somriu. Les autoritats catalanes prometen ara que del torneig de vela rajaran 900 milions d’euros en guanys, sense especificar d’on brotaran els diners ni qui els ingressarà.
Natzaret és un barri mariner dissortat. Va perdre la platja els anys 80 del segle passat, engolida per una ampliació del port –la que es planifica ara manté mobilitzats en contra a diversos col·lectius de València–. Després es va quedar sense riu amb el conjunt de construccions que van reconfigurar la façana marítima per acollir la Copa Amèrica. Part del llit del Túria es va sepultar i la desembocadura va quedar coberta.
“Resulta que, a la capital del Túria, el riu acaba a baix d’una rotonda infame i indigna, canalitzat per tres canonades, com si fos un vulgar clavegueram”, es queixa Moltó. A l’associació de veïns reclamen que es recuperi l’“eixida” natural del riu, invisible per unes obres de desviament a les que sempre han culpat d’unes inundacions ocorregudes el setembre de 2004. Van afectar més de 100 famílies i van negar escoles i el centre de salut del barri. Gent de Natzaret va sortir a protestar davant de la tanca que tallava el pas cap a les bases dels tripulants de la Copa Amèrica. El lema era “La copa dels rics la paga el nostre barri”. No van trobar gaires aliats en una València captivada per la desmesura. “Vam estar sols manifestant-nos”, fa notar Moltó.
.
La sèrie sobre la Copa Amèrica valenciana continua aquest dimarts a la nit amb un segon article, dedicat a la lectura que fa la política llevantina de la seu 2024 a Barcelona.
1 
