Res del carrer li era aliè a Rafael Perona, el gran activista pels drets del gitanos, sempre disposat a acudir on fos que el cridessin, a Barcelona i molt més enllà. No parava quiet i se’l veia arreu, mai rendit als obstacles, ni els que li imposava anar en cadira de rodes des que va contreure la poliomelitis amb només dos anys ni els que s’aboquen contra tot un poble per prejudicis i per racisme. Sempre accessible, va posar la cara, la veu i molta tenacitat per reivindicar una vida digna per a la seva gent, en especial pel que fa a l’habitatge, una de les causes que més el va ocupar abans de morir amb tan sols 55 anys, a finals de 2020. Quinze mesos després d’anar-se’n massa d’hora, el nom de Rafael Perona torna per fer-se immortal a la Mina, el seu barri.   

En record del lluitador, aquest migdia es descobrirà la placa amb què un tram de carrer passarà a batejar-se Rafael Perona Cortés. La data escollida és una de ben assenyalada, el 8 d’abril, dia internacional del poble gitano, que sempre es commemora a la Mina i els seus voltants, en el límit entre Sant Adrià de Besòs i Barcelona.

Un petit tros de l’antiga carretera que travessava el barri retrà homenatge al’activista i president durant molts anys del Centre Cultural Gitano de la Mina, una entitat clau en la zona i en els intents per dignificar-la. Al Rafael li escau fer cantonada amb l’avinguda de Manuel Fernández Márquez, obrer de la construcció de la central de les Tres Xemeneies, assassinat el 1973 d’un tret de bala al cap que la policia franquista li va disparar, mentre els treballadors de la tèrmica es manifestaven per reclamar condicions laborals decents.  

Perona tampoc no dubtava a sortir a protestar, ja fos sostenint el megàfon per fer-se escoltar o picant la porta d’altes instàncies per advertir de tot allò que coïa a la perifèria. Alguns dirigents polítics que van estrènyer relació amb l’activista han confirmat la seva assistència a l’acte d’aquest divendres, en què s’espera que s’aplegui una representació nodrida de la comunitat gitana d’arreu de Catalunya i d’altres punts de l’Estat.  

“Va mantenir sempre els vincles que creava, fos amb un polític d’alt nivell o amb una persona del carrer”, explica Basilio Perona, germà del Rafael i qui ha aconseguit que l’Ajuntament de Sant Adrià li assigni un carrer perquè perduri el seu nom. “Tenia molt bona oratòria, et cautivava -continua el Basilio-. Era una persona que arribava a algú amb un problema i li feia veure a qui li exposava com si fos una cosa seva, personal, a vegades d’una forma romàntica, d’altres més reivindicativa si calia donar un cop sobre la taula. Però sempre deixava una escletxa per fer-se amb tothom i arribava al centre de l’ànima dels polítics”.

Rèplica de la placa del carrer de Rafael Perona que s'instal·la a la Mina / Cedida
Rèplica de la placa del carrer de Rafael Perona que s’instal·la a la Mina / Cedida

Condol de Colau i Puigdemont

La mort de Perona va provocar de seguida missatges de condol de tot l’arc polític, del constitucionalisme a l’independentisme, a esquerra i dreta. L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va comentar que el va conèixer “en la lluita contra els desnonaments” i el va definir com “un home compromès” que “no va quedar-se quiet davant les injústicies”. “També va escriure Puigdemont des de l’exili”, destaca Basilio Perona. “Descansi en pau en Rafael Perona, amb l’agraïment per la feina feta i sobretot per la lluita pels drets del poble gitano”, va fer constar el president en el seu compte de Twitter.

“No esperàvem rebre tant de suport. Fins i tot vam rebre missatges de gent de Vigo, que havia contactat amb ell per resoldre problemes. Em cremava l’orella de tanta gent que em va trucar a mi i a la família!”, reconeix el Basilio, que subratlla que el seu germà va ser hereu de les primeres passes del moviment gitano barceloní sorgit als barris de barraques. Allò va ser abans que fossin ensorrats per amuntegar la població en blocs com els de la Mina.

“Ell va néixer a Jaén, però va arribar amb un mes de vida al Camp de la Bota, on va viure la seva infantesa. Va estudiar, però va haver de deixar-ho i ell, com molts joves de la nostra família, va créixer dins de l’associacionisme”, relata el Basilio. “La llavor la van plantar els nostres pares, en temps de la dictadura, quan els cures progres del Camp de la Bota, com el pare Botey, van impulsar el moviment veïnal. Van ser els que van fer que el veïnat tingués ganes de dur la seva pròpia lluita. Els meus pares i els meus oncles van començar amb el moviment del Centre Cultural Gitano, que va ser la primera entitat gitana registrada a Espanya”, rememora.

Esgotat el franquisme i ja afincat a la Mina, Rafael Perona va seguir el camí iniciat pels seus progenitors. Va promoure el destacat festival de flamenc de la Mina -es convoca des de fa més de tres dècades- i va significar-se des de bon inici en demanar millores socials per un barri aclaparat per les necessitats. La malaltia va anar apartant-lo de la mobilització social en els seus dos últims anys de vida, tot i que va treure forces per no deslligar-se del tot.

“Encara va participar en alguna que altra reunió sobre el bloc del carrer Venus, mantenia contactes per telèfon i al consell gitano d’ancians no paraven -recorda el Basilio-. A vegades, el trucaven i deia que havia d’anar no sé on, li havíem de dir que havia de parar, però ell seguia atent. De la Mina, li va preocupar fins al final l’atur dels joves, el tema de l’habitatge i la poca comunicació amb l’administració. També li emprenyava que els gitanos tinguem una esperança de vida fins a 15 anys per sota de la mitjana espanyola i que amb l’educació també ens trobem per sota”. Ara, Rafael Perona vetllarà ja per sempre pel seu barri des d’on més ho feia, des del carrer.

Més notícies
Yago Léonard sosté un retrat de la seva àvia, Rosario Amaya, obra del seu avi, el fotògraf Jacques Léonard / Jordi Play

El ‘payo Chac’: de les barraques de Barcelona a l’Olimp de la fotografia

Notícia: El ‘payo Chac’: de les barraques de Barcelona a l’Olimp de la fotografia
Comparteix
Exposicions internacionals i les xarxes socials aclamen Jacques Léonard, el fascinant retratista de la vida íntima del poble gitano
Notícia: El ‘payo Chac’: de les barraques de Barcelona a l’Olimp de la fotografia - Mobile
A l'esquerra, el bloc de la Mina on es projectava el grafit sobre el flamenc / Germán Rigol

Un gran grafit de dues icones gitanes, aturat a la Mina per desacords

Notícia: Un gran grafit de dues icones gitanes, aturat a la Mina per desacords
Comparteix
Les discrepàncies amb part dels habitants de l'edifici on es pintava encalla un mural que ha d'homenatjar Camarón i Carmen Amaya
Notícia: Un gran grafit de dues icones gitanes, aturat a la Mina per desacords - Mobile
Sam García, al futur museu gitano del Carrer de la Cera, a Barcelona / Jordi Play

La memòria salvada dels gitanos del carrer de la Cera, el rovell de l’ou de la rumba catalana

Notícia: La memòria salvada dels gitanos del carrer de la Cera, el rovell de l’ou de la rumba catalana
Comparteix
Al novembre obrirà el primer museu gitano de Barcelona, que condensa les vivències de la comunitat al Raval
Notícia: La memòria salvada dels gitanos del carrer de la Cera, el rovell de l’ou de la rumba catalana - Mobile
El Nuno, que viu en una nau amb la seva dona i dos fills, fotografiat a Glòries / JR

Tota una vida refugiat en naus buides de Barcelona: “No ens ofereixen res”

Notícia: Tota una vida refugiat en naus buides de Barcelona: “No ens ofereixen res”
Comparteix
El Nuno posa cara a l'infrahabitatge que persisteix a Barcelona: va arribar fa 26 anys i mai no ha disposat d'un pis estable
Notícia: Tota una vida refugiat en naus buides de Barcelona: “No ens ofereixen res” - Mobile

Nou comentari

Comparteix