El ‘payo Chac’: de les barraques de Barcelona a l’Olimp de la fotografia

Són mirades que esquincen la pantalla, el paper, el negatiu. Com la de la Chito, joveníssima i sorneguera, desafiant la càmera dins d’una barraca. O la de la Lorenza, tombant el cap coronat de flors per clissar el fotògraf el dia de la seva boda amb el Chele, abstreta per un instant de la família que formigueja al voltant, amb Barcelona deixant-se intuir darrere de la roba estesa. O la de la Fona, posant serena i ferma sobre rostolls mentre, al fons, les xemeneies de les fàbriques escupen fum.

Són imatges absorbents, sense igual, de quan hi havia barraques a Montjuïc, al Somorrostro i a Can Tunis. Hi ha una de maravellosa -una de tantes- d’una mare, la Siones, gratant la ronya de la cara del seu fill: sembla una Pietat sobre un carrer sense asfaltar. Copsen la bellesa en la pobresa i despullen la intimitat del poble gitano a la Barcelona del franquisme, la dels suburbis d’infrahabitatges, una vida extremadament humil i desproveïda de subministraments i de comoditats que qui els habitaven s’entestaven a capgirar ballant, cantant i omplint la intempèrie de goig i de família.

La Siones, a Montjuïc, a la dècada dels 50 / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard
La Siones, a Montjuïc, a la dècada dels cinquanta / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard

Si a la desmemòria han sobreviscut proves documentals que testimonien qui vivia i com ho feia a la més menystinguda de les perifèries de Barcelona és en part gràcies a Jacques Léonard, que va immortalitzar la ciutat que habitava els marges amb una profusió i una tendresa colpidores. Més de dues dècades després de morir, aquelles fotografies de la Barcelona gitana –mai no publicades en vida del seu autor– triomfen ara a les xarxes socials i a exposicions arreu del món: fins fa poques setmanes s’han exhibit al Canadà, hi ha una petita mostra en cartell a Pals i es prepara una de ben grossa a França, el país natal del fotògraf.     

Yago Léonard viu a la Mina. Allà van anar a parar el seus parents quan les barraques de Montjuïc van enderrocar-se. Ensenya unes quantes fotos fetes per l’avi que corren per casa: una d’un nen compungit i despentinat abraçat a un gat en un carrer atrotinat, un retrat d’infantesa del seu pare i del seu oncle i un altre de la seva àvia, Rosario Amaya.

La Chito, a una barraca de Montjuïc, a la dècada dels seixanta / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard
La Chito, a una barraca de Montjuïc, a la dècada dels seixanta / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard

Ella va ser la musa que va canviar la vida a Jacques Léonard. Gitana i model de pintors, va captivar un francès amb vàries vides fascinants amagades sota un posat introvertit: fill d’una família benestant francesa, viatger arreu del món d’entreguerres fent de muntador de cinema, membre d’una xarxa clandestina que evacuava jueus i altres perseguits del nazisme de la França ocupada… Tot allò va quedar enrere quan la Rosario va creuar-se en el seu camí a Barcelona, mentre feia de reporter per a La Vanguardia i altres publicacions. Van formar una família mentre ell es submergia com cap altre en una multitud vital, menyspreada i desvalguda.

L’amor i la feina

“A banda que es va enamorar d’ella perquè era maquíssima, li fascinava des de jovenet el món gitano. I li va sortir bé la jugada, perquè va conèixer una dona que el va fer entrar-hi de ple. No hagués pogut fer totes aquelles fotos si no hagués tingut l’àvia al seu costat”, explica el Yago, autor d’un deliciós documental amb què es retroba i desxifra la història del seu avi, a qui va conèixer quan ja era molt gran.

Així va ser com Léonard va arribar a ser el payo Chac, tal com l’anomenaven a les barraques: professional de la premsa i de la publicitat que freqüentava l’alta societat barcelonina durant la setmana, aficionat a fer anar la càmera a les barriades quan visitava els parents de la dona i dels fills els dies de festa. “Són les fotos de la família. Eren fotos esporàdiques que prenia com les que nosaltres podem prendre al Nadal a casa”, compara el Yago, que ensuma l’entusiasme del seu avi per “la llibertat, la forma de viure i el no estar lligat a res” dels pobladors dels assentaments en les seves instantànies: “Em transmeten alegria i naturalitat. No són gens paternalistes i no hi ha pena, són transparents i molt sinceres. Tota la forma de viure dels gitanos està representada en aquestes fotografies”.

Casament a Montjuïc, a la dècada del 50 / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard
Casament a Montjuïc, a la dècada dels cinquanta / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard

Després de conservar-lo amb cura a les golfes de casa, els fills de Léonard van lliurar el fons a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona fa una dècada. Són uns 18.000 negatius, tot i que molts altres els haurien extraviat uns operaris en una antiga mudança. El que ha quedat acredita l’ull privilegiat d’un “home amb una mirada respectuosa, pulcra, fina i elegant”, descriu Sílvia Omedes, directora de Photographic Social Vision. La fundació vetlla i difon el llegat de Léonard, també a través d’una web i, en especial, d’un compte a Instagram que, amb centenars de visualitzacions i d’elogis, ha contribuït decisivament des de l’esclat de la pandèmia a rescatar de l’oblit l’autor i, també, tots aquells que van passar per davant del seu objectiu.

“Un dels seus fills, el Santi, és la memòria del seu pare i es recorda del nom de familiars i de quin any poden ser les fotos. Sobre altres persones, que eren veïns de la família i no coneixíem, la comunitat gitana ens dona pistes. Rebem contínuament missatges de persones que reconeixen per primer cop la seva àvia en una fotografia. Ens fa sentir-nos orgulloses, més quan ha estat una comunitat invisibilitzada”, admet Omedes.

Àlbum familiar i documental

La divulgació d’un patrimoni gràfic ocult fins no fa gaire ha ressituat el fotoperiodista en el club dels grans noms de la fotografia del segle XX a Catalunya. “La comunitat gitana de Montjuïc i del Somorrostro també va ser documentada per Colita, per Francesc Català Roca i per Xavier Miserachs, però no amb aquesta profunditat. És un cas únic”, analitza Omedes, que sosté que la proximitat que Léonard va forjar amb els veïns dels suburbis va ser tan estreta que el fan artífex d’un dels treballs documentals “més a fons que hi ha hagut mai de la comunitat gitana”: “Gairebé ningú més té imatges d’aquest estil. Va gaudir d’una confiança i d’un accés il·limitat on tothom s’hi sentia còmode. Hi ha fotografies de bodes de familiars, de rituals com el de l’ajuntadora i el mocador o de l’enterrament del seu sogre, que són molt impactants i són tan íntimes que tenim prudència per no difondre moments de molt dolor. En el seu cas, es barreja l’àlbum familiar i el treball documental”.

Cultiu de musclos al Port de Barcelona, a la dècada dels 50 / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard
Cultiu de musclos al Port de Barcelona, a la dècada dels cinquanta / Jacques Léonard. Arxiu Família Jacques Léonard

La singular obra sobre el poble gitano -que també va retratar al sud d’Espanya i de França- han escampat arreu el nom de Léonard però, alhora, ha eclipsat la resta de la seva vasta producció, una visió àmplia de la societat de postguerra i sota la dictadura, en especial a Barcelona. “Són les fotos que encara no ha sortit gaire a la llum, les que parlen del treball de l’home que marxava de casa seva a pencar, les imatges de publicitat, les de l’arquitectura, les de famílies burgeses, les de Dalí, les de la vida de Barcelona i moltes que no coneixíem”, enumera el Yago, que vol rodar un segon documental per donar a conèixer l’altra cara de la feina de l’avi.

“Encara estem descobrint coses noves d’ell”, afirma Omedes, immersa en els preparatius d’una exposició antològica sobre Léonard que es programa per a 2023 al Museu Réattu d’Arles, a França, on importants col·leccionistes han adquirit en els últims anys obra del fotògraf, desconegut al seu país fins no fa res. Encara no se sap si la retrospectiva amb què a França es consagrarà Léonard en el seu particular panteó artístic es veurà algun dia a Barcelona. “Volem treballar perquè vingui aquí, i també a Madrid, a París i altres llocs”, respon Omedes.

Fotografies que resumeixen la vida de Jacques Léonard: els seus fills, la seva dona i musa Rosario, un nen de les barraques i ell mateix / Jordi Play
Fotografies que resumeixen la vida de Jacques Léonard: els seus fills, la seva dona i musa Rosario, un nen de les barraques i ell mateix / Jordi Play

Al país veí també hi ha interès a publicar un manuscrit inèdit de Léonard en francès, una autobiografia que és alhora un tractat sobre el poble gitano. Quan era petit, el Yago veia el seu avi capficat en aquelles memòries, “sempre fumant i escrivint el llibre a màquina”, recorda el nét, satisfet perquè es coneguin i s’admirin les instantànies del payo Chac. “Però em fascina encara més la seva vida. Si m’he de quedar amb una foto, és una que no és seva en què el meu avi i la meva àvia estan junts, mirant-se. Venien de mons completament diferents, però és allà on més els reconec”, diu el Yago, mentre un retrat del seu avi l’observa atentament sobre la taula.

Nou comentari

Més notícies
Troballa de rails de tren de l'any 1855 a les obres de l'avinguda Meridiana / Meridiana en transformació

Al descobert rails de tren de l’any 1855 a les obres de la Meridiana

La troballa, que mostra una part de la línia de ferrocarrils que anava de la capital a Manresa, es conservarà al Museu d'Història de Barcelona
Becorp té quatre blocs d'habitatges de luxe on fa només tres anys hi havia les barraques del camí de la cadena  BECORP

On hi havia barraques ara hi ha pisos de luxe: 3.390 euros al mes

Becorp té quatre blocs d'habitatges de luxe on fa només tres anys hi havia les barraques del camí de la cadena