Sam García engega la jukebox que posa música de fons al primer museu gitano que obrirà a Barcelona i ja tota l’entrevista queda amarada d’uns acords alegres, vertiginosos, engendrats al ventre de la ciutat per escampar-se pel món. “Es pot escollir entre 50 temes rumberos! La rumba catalana ha sigut l’aportació més gran que hem fet a Barcelona. Per mi, l’himne de Barcelona és Gitana hechicera. Allò de Barcelona tiene poder… I també hem aportat els grans rumberos: Los Amaya, el Chacho, el duo Chipén… I El Pescaílla, que també és un pare de la rumba catalana”, desgrana García. Això sí, per sobre de tots, esmenta Peret, omnipresent i idolatrat en aquests baixos del Raval que ultimen l’obertura pel novembre. Una tele no para d’emetre escenes de les pel·lícules del rei de la rumba, que llueix joveníssim en un collage de fotos carregades d’anys i de vivències dels gitanos del barri, de qui el futur Ecomuseu Urbà Gitano de Barcelona vol retenir-ne la memòria, just allà on l’essència lliure i vital d’un poble es va destil·lar en un ritme inconfusible.
“Tenim moltes fotos del Peret, també de la seva primera actuació, quan va venir l’Eva Perón a Barcelona. Ell tenia 12 o 13 anys i va ser al Cine Padró, just en aquest mateix carrer on som, el carrer de la Cera, el rovell de l’ou de la rumba catalana”, defineix. Allà, en una artèria que s’estreny a mesura que s’allargassa i que uns murals amb els retrats del sancta sanctorum de la rumba custodien en un extrem i en un altre, es concentraven els punts de trobada pels gitanos d’Hostafrancs, de Gràcia, d’arreu. “Hi havia unió, s’ajudaven molt entre ells. El d’un barri cantava i es picava amb un altre d’aquí, però amb un arte per fer gaudir la gent. I venia molt la Lola Flores! Era un barri molt alegre”, rememora García, també músic d’un estil que li corre per la sang: “Vivim per rumbes, mengem per rumbes, despertem per rumbes… Les portem dins nostre. A banda del Peret i alguns altres que també han sigut molt poderosos en la rumba, els gitanos hem estat sempre mig comerciants i mig artistes. No es prenien ni ens prenem cantar com una actuació. Si ens reunim en un bar i algú treu la guitarra i cantem per rumbes és perquè és part de la vida”.
Els gitanos catalans van bressolar la rumba al carrer de la Cera, igual que els descendents dels esclaus ho van fer amb el jazz als suburbis afroamericans de Nova Orleans. Hi eren el bar Salchichón, el bar del Tonis, el Can Lluís, el pati del Gall… “No n’ha quedat cap”, lamenta García. El museu ve ara a reparar una enyorança de la comunitat gitana de Barcelona, dispersa per diferents barris després de desfer-se el pinyol que el Raval va ser quan li deien el Xino. “Ara estem a Sant Antoni, al Poble-sec, a molts llocs, però ens considerem gitanos del carrer de la Cera. Vivim allà, però quan toca ens convoquem aquí i vivim aquí. Per a la comunitat, és una il·lusió tenir un espai per trobar-nos just aquí i que estiguem recuperant allò que s’ha perdut”, enfatitza l’impulsor.
Fer perdurar la memòria
Encara que la música resulti indefugible, el museu és més que rumba. Amb l’obertura cristal·litzarà el projecte de l’associació Carabutsí, que ha recopilat uns 7.000 arxius entre fotografies, gravacions i documents que condensen “la memòria oral i visual dels gitanos catalans”, ressalta García. Coincidint amb la inauguració del museu, s’estrenarà una web on es podran consultar uns 1.700 documents, també gravacions d’entrevistes a una vintena d’homes i dones grans que van viure al Raval. “Hi ha històries que et queden marcades per com de malament ho passaven i quina persecució patien, com una que em va explicar l’oncle Panxet, d’uns parents seus, tots dos germans -narra García-. Els van agafar per anar a la guerra, cadascun a un bàndol, i els van ficar al front a disparar. Un dels germans no va voler i es va fer un tret a la cama. Però és que l’altre germà va fer el mateix! Cadascun va pensar que si disparava a l’altra banda mataria el seu germà”.
En el propòsit de conservar els records dels avantpassats dels gitanos de Barcelona s’han involucrat un grup de dones joves gitanes i també el Consell Superior d’Investigacions Científiques. També han aplegat un munt de fotos, collint-les casa per casa. Unes quantes s’exhibeixen al local. N’hi ha de gresca al carrer i d’actuacions dalt de l’escenari, però també algunes que traspuen penúries. “Hem descobert moltes històries, com les de les dones que s’anaven a fer les Amèriques. S’anaven a vendre roba a Argentina o a Brasil un any, i ho deixaven tot, la família, els fills… Era dur. És la tradició itinerant que hem tingut”, associa García, que afegeix que encara rep imatges de famílies que volen aportar el seu gra de sorra al museu.
“Era necessari fer-lo perquè és preservar la nostra cultura. El fons és bastant ampli, però hem destapat només una mica, encara queda molt”, intueix. Creu que la tasca està servint per salvaguardar “tota la història dels gitanos catalans”: “Hem aportat molt a la música, però també als oficis i a l’idioma, amb paraules en caló que la gent del país ha adoptat i se les han fetes seves. La pèrdua del nostre idioma ha estat duríssima. Mantenim algunes paraules, però jo ja no em puc comunicar amb un gitano de Romania, per exemple. Les persones que hem entrevistat han mantingut el caló, però ja el deixaven de parlar. Venim de persecucions, de racisme…”, comenta.
En aquest sentit, el museu ret un homenatge que García pensa que encara es deu al col·lectiu gitano per rescabalar-lo de segles d’estigmatitzacions i discriminacions. “És un deute que té Barcelona, però també Espanya i tot el món. No estem reconeguts com els jueus, quan també hem patit persecucions”, pensa.
L’espai és petit, però aspira a ser un estímul per atreure un altre tipus de turisme al Raval quan la pandèmia escampi. Tenen pensat organitzar rutes i escape rooms sobre la rumba i sobre el poble gitano. L’Ajuntament hi contribueix cedint el local, que no tenia cap ús, i es vol que el projecte reverteixi creant ocupació per a persones de la comunitat, que mira de refer-se de les estretors patides durant el confinament, quan Carabutsí va arribar a repartir menjar entre 60 famílies, tant gitanes com paies.
Ara la meta que García es fixa és que la història que han rescatat es difongui: “Els propis gitanos no la sabem tota. Es diu que és una sort que els gitanos no tinguem memòria perquè, si en tinguéssim, moriríem d’angoixa. Hem treballat pel reconeixement de les institucions i de la gent en general, però ho fem també per a nosaltres mateixos. Si n’hi ha alguna cosa escrita, són decrets i lleis contra nosaltres. De bo, n’hi ha poc escrit. Toca que la història l’expliquem nosaltres”.
