Un cinturó de barris populars circumda la marina de València, l’escenari dissenyat per emmarcar la grandiloqüent Copa Amèrica disputada a la ciutat fa més d’una dècada. Una calçada ampla i un extens descampat separen el passeig costaner construït per albergar la competició nàutica i els poblats marítims, força més humils. El contrast i la desconnexió que s’intueix entre el turístic bulevard i els habitatges més propers deixen entreveure que l’opulència que envoltava els duels entre velers va passar de llarg dels veïnats que custodien la tradició marinera de la ciutat, on el teixit associatiu es mostra fred amb el campionat, quan no crític, tal com expressa en aquesta tercera entrega del cicle d’articles sobre el precedent llevantí del trofeu de vela que es disputarà a Barcelona el 2024.
La melodia que una orquestra assaja en algun lloc proper fa escolar-se unes notes de tipisme valencià a la marina, una obra d’avantguarda on els visitants tornen a abundar. La banda es prepara per a la Setmana Santa marinera, molt lligada al Cabanyal. Castís i pintoresc, el veïnat s’ha guanyat ser un exemple de tenacitat per als moviments veïnals d’arreu, a força d’haver resistit durant dues dècades la temptativa d’enderrocar més de 1.600 casetes que confereixen identitat al barri, declarat patrimoni històric.
“La Copa Amèrica no era per a nosaltres. Era un projecte paral·lel en què es feien obres i era tot luxe mentre la destrucció del barri continuava”, comenta Daniel Adell, membre de l’Associació de Veïns i Veïnes del Cabanyal-Canyamelar. L’alcaldessa Rita Barberá es va entestar en pretendre perforar el barri pel mig per allargar una avinguda fins al mar, però va topar amb la plataforma Salvem el Cabanyal, també durant els anys d’auge del campionat: l’entitat va desplaçar-se algun cop a l’estranger per anar allà on Barberá proclamés la bonanova de la Copa Amèrica a València i esguerrar-li el triomfalisme, tot exhibint pancartes per avisar-la que no se li acudís instrumentalitzar les regates per encobrir l’enderroc de les característiques llars de modernisme popular.
La polèmica operació urbanística va ser enterrada quan el PP va haver de cedir l’alcaldia el 2015, però les cicatrius queden encara als carrers que havien de desaparèixer sota la piconadora: un grapat de solars malcarats, domicilis buits, tapiats, ruïnosos i ocupats i caus de misèria i de tràfic de droga, concentrats en la coneguda com a zona zero del Cabanyal. És l’antítesi de l’apoteosi de la Copa Amèrica.
“Necessitem que el barri torni a ser habitable, que és més important que pagar una Copa Amèrica amb diners públics. Si els empresaris volien espectacle, hotels i apartaments plens i luxe, que ho haguessin pagat ells”, oposa Adell. Sosté que la competició no fa ni fred ni calor en una zona que ara sent l’amenaça de la gentrificació: “Ens preocupa que al barri estiguin entrant fons d’inversió per quedar-se amb cases. D’alguna se n’han fet apartaments. Els preus s’estan encarint i els fills del Cabanyal no poden pagar-los. Potser Barcelona necessita un revulsiu i un turisme un poc més elitista, però aquí la Copa Amèrica només importa als empresaris turístics”.
Col·lapse en dies de regates
Les reticències de les autoritats valencianes a escurar-se les butxaques un altre cop per complaure els organitzadors de la competició han empès els velers a Barcelona. El moviment veïnal de València es va declarar en contra del retorn del torneig si comportava un nou dispendi de fons públics. El jutjava sobrer enmig de les necessitats atiades per la crisi.
“Déiem que, sempre que redundés en benefici de la ciutat sense cap despesa pública, ens ho pensaríem, però això no va així. Ens vam posicionar en contra perquè les edicions de 2007 i 2010 no van crear més llocs de treball fixos, sinó que van crear deutes”, contraposa la presidenta de la Federació d’Associacions Veïnals de València, María José Broseta. El balanç que en fa és més bé negatiu. “Hi va haver problemes per connectar els barris de la ciutat amb la zona marítima els dies de competició. Els accessos estaven força col·lapsats”, recorda.
Les particularitats dels poblats marítims fa que el veïnat en parli com si València no els hagués absorbit. “La gent que va venir a treballar o a fer turisme per la Copa Amèrica passava de llarg del Cabanyal i se n’anava a València, tot i que algunes persones van descobrir el barri i s’hi van quedar”, evoca Adell. Assegura que les regates no van tenir gens de ganxo al Cabanyal: “Allò no és futbol, no t’enteres de res. Era popular pels neozelandesos, que són bona gent, molt simpàtica, ve de viatge i s’emborratxa, però la gent d’aquí no hi trobava interès”.
En tot cas, sí que pensa que l’esdeveniment va tenir aspectes positius: “El millor va ser que es va tombar el mur que ens separava del port, que era una barrera física i espiritual. Era una zona degradada i la marina es va recuperar per a la ciutadania, tot i que s’ha turistificat una mica. Ha estat una ocupació pacífica del territori portuari, com va passar a Barcelona el 1992, però ha quedat en el bloc de les polítiques d’artifici i de lluentor del PP més corrupte de la història. La gent veu la Copa Amèrica com una de tantes. Estem escarmentats i ja no ens fiem. Tenim un passat prou decebedor”.
L’aposta de Mercadona
Al cantó sud de la marina de València s’enclaven Natzaret i el Grau. Allà, el col·lectiu veïnal sent que les obres encetades amb la Copa Amèrica van menystenir els barris.
La remodelació de la façana marítima va sepultar un tram del riu Túria i la desembocadura a Natzaret. A més, el portaveu de l’associació de veïns, Julio Moltó, es queixa que es torni a barrar el pas des de l’estiu passat a part de la zona on s’acumula un grapat de les bases on els equips van instal·lar-se. Ja es va impedir l’accés durant la competició, quan les esquadres es van revestir de secretisme per no oferir pistes als contricants. El president del Port de Barcelona, Damià Calvet, va afirmar que els edificis existents al Port Vell on s’establiran els conjunts -formats per unes 200 persones cadascun- podran obrir al públic, tot i que els antecedents donen a entendre que és poc factible que passi.
“És una zona pública on abans es podia passejar. Les bases havien de ser efímeres, però s’han ampliat les concessions i es fan obres, tot i que estan fora d’ordenació. Reclamem que s’obri el pas, perquè si és públic no es pot privatitzar”, insta Moltó.
Des que els fasts van acabar, la marina de València ha trigat a donar sortida als immobles alçats per a la Copa Amèrica. Han estat buits durant anys, deteriorats en algun cas, mentre s’arrossegava un deute milionari, condonat per l’Estat en bona mesura el 2021.
L’edifici emblemàtic Veles e Vents -va costar 36 milions d’euros- va reobrir el 2016, després d’anys sense ús; ara allotja un restaurant i les plantes romanen desertes mentre no es lloguen per a esdeveniments. A l’enorme base dels guanyadors de 2007, els suïssos de l’Alinghi, es va assentar el 2019 una institució de nom pompós, el Centre Mundial de València per a l’Alimentació Urbana Sostenible. Els veïns no hi veuen gaire moviment, al marge d’alguna exposició puntual.
A la vora es desplega el complex amb què el propietari de Mercadona, Juan Roig, va fer-se el 2015 amb tres bases per emplaçar la central d’startups Lanzadera, l’escola de negocis EDEM i la societat d’inversió Angels. Roig va comprometre 15 milions per reformar les instal·lacions i 350.000 euros de cànon anual a canvi d’adjudicar-se els espais durant 50 anys.
“Menys Eivissa”
Les autoritats valencianes defensen que, després d’anys en desús, a les construccions de la Copa Amèrica s’articula un pols d’empreses innovadores. Altres, com l’Estació Marítima o l’antic Varador, continuen a pany i forrellat. El teixit veïnal troba a faltar que els espais s’aprofitin per a equipaments públics i que s’obrin més a la ciutadania. “És una zona d’esbargiment, però hauria de ser menys Eivissa del que és ara”, sintetitza Adell, de forma gràfica.
“Ho reclamem des de fa anys. Al nostre barri tenim mancança d’espais culturals, esportius i d’ús civil”, desgrana el portaveu de la plataforma El Litoral Per Al Poble i vicepresident de l’Associació de Veïns i Veïnes Grau-Port, Sento Martínez. A més, lamenta que la “transformació radical” de la dàrsena històrica de València per encabir les embarcacions de la Copa Amèrica n’hagi dissipat la “personalitat vintage” i l’“aire mariner”. Barcelona ha negat que calguin grans obres públiques a la ciutat per acollir el torneig nàutic.
Martínez al·ludeix a l’altre gran xou que va ocupar l’entorn marítim de València, més invasiu pel veïnat que la Copa Amèrica: les curses de la Fórmula 1 dins de la ciutat, que es van repetir cinc cops entre 2008 i 2012. El soroll era tan estrident que alguns veïns se n’anaven; altres quedaven pràcticament aïllats de la resta de la ciutat mentre els bòlids corrien. Un antic anunci esvaït sobre l’asfalt deixa entreveure el recorregut automobilístic que s’endinsava a la marina, on els cotxes penetraven per una entrada ampul·losa, un pont giratori que ja ni es mou ni connecta res.
“És una hipoteca d’un altre esdeveniment megalòman que interfereix greument i que caldrà afrontar de forma decidida”, apunta Martínez. No gaire lluny es troben les restes del circuit urbà de Fórmula 1, un escenari ara somort on les autoritats locals de l’època es delien per servir encara més plans espectaculars de València al món. Ara s’hi alcen algunes barraques.
.
La sèrie sobre la Copa Amèrica valenciana conclou aquest dijous a la nit amb un quart i últim article, dedicat al llegat real de l’esdeveniment en la petita economia local.
