A les 13.30h del 17 d’octubre de 1986, Barcelona es convertia en seu dels Jocs Olímpics de 1992. La ciutat tenia sis anys de coll per transformar radicalment, urbanísticament, però sobretot, a nivell d’equipaments esportius. “L’herència d’equipaments esportius que havíem rebut després de la represa democràtica era molt obsoleta i molt centralitzada. No ens servia i havíem de fer un pla per a noves construccions i rehabilitacions, i també determinar com es gestionarien els nous equipaments en un futur”, rememora en conversa amb el TOT Barcelona Enric Truñó, qui va ser regidor d’Esports de l’Ajuntament entre el 1979 i el 1998, essent el màxim responsable dels Jocs Olímpics al consistori.
El 65% de les instal·lacions esportives, reaprofitades
Barcelona 92 va destinar a l’esdeveniment 43 instal·lacions esportives, 15 de les quals de nova creació -8 a la capital i la 7 a les subseus olímpiques-, i 10 renovades. La resta, reaprofitades. Unes xifres que Truñó insisteix a titllar d’“austeres” si es comparen amb altres ciutats olímpiques que han construït autèntics monstres de ciment desvinculats de la vida quotidiana dels ciutadans. Aquesta partida va suposar el 9,1% del pressupost destinat a la cita olímpica.
Truñó explica que a l’hora de dissenyar el mapa d’equipaments olímpics l’Ajuntament va tenir en compte dos grans criteris: completar el mapa d’oferta esportiva i cohesionar el territori. “Necessitàvem un velòdrom en condicions, un port olímpic, un frontó, un nou camp d’hoquei, un de beisbol… en definitiva, havíem de construir un mapa ampli des del punt de vista de la diversitat esportiva, perquè a Barcelona hi havia molts buits en aquest sentit”. I pel que fa al territori, es van crear quatre àrees olímpiques “per apropar els equipaments a la ciutadania i als barris, facilitant-ne el seu ús l’endemà dels Jocs, i sobretot, arrossegar algunes zones que eren molt perifèriques i se sentien desconnectats”.
El model de Los Ángeles 84: aprofitar i cohesionar
“Ens vam inspirar en el model de Los Ángeles 84, que aprofitava molt el que tenia i cohesionava”, recorda. I és que qui fou regidor d’Esports aleshores creu que va ser un èxit apostar per “l’austeritat i no construir grans equipaments cars i difícils de mantenir que no tinguessin un ús ciutadà posterior. Només vam construir els que eren obligats per ser seu olímpica. De fet, vam pensar en la Barcelona 93 en tot moment”. De fet, un exemple molt gràfic són les piscines Bernat Picornell. La ciutat no va fer piscines cobertes per als Jocs en considerar que eren molt cares de mantenir, i va fer servir una instal·lació dels anys setanta que encara avui té molta vida amb abonats i clubs de natació que hi entrenen.
Un model de gestió particular a preservar
Una altra de les particularitats del model Barcelona 92 és la gestió dels equipaments municipals olímpics, com el CEM Vall d’Hebron, el Velòdrom, les piscines Picornell, el CEM Espanya Industrial, el pavelló de la Mar Bella i una llarga llista. De titularitat pública, a Barcelona es va implantar un model pel qual els equipaments serien gestionats per entitats esportives. Un model d’èxit que ha permès tenir equipaments més imbricats en la vida esportiva i social dels barris.
En aquest sentit, Enric Truñó suggereix introduir un nou element, que els clubs i federacions, “si generen recursos positius, el puguin abocar al sistema esportiu, a les seves disciplines i que facin créixer l’esport a la ciutat”. És a dir, proposa que “els beneficis repercuteixin en les instal·lacions i la promoció de la disciplina que sigui, perquè al capdavall, l’esport d’elit rep diners públics i publicitat, doncs l’esport base de la ciutat també ha de poder generar recursos propis”,
Alguns equipaments, poc usats i cuidats
De tots aquells equipaments olímpics, alguns han tingut una vida prou intensa, com el Palau Sant Jordi i l’estadi Lluís Companys, acollint tant esdeveniments esportius com culturals i socials, però altres han quedat en un segon pla i fins i tot se’n denuncia falta de manteniment.
El grup municipal de Junts per Baercelona va ser un llistat d’equipaments olímpics que considera que necessiten un pla urgent per salvar-los. En concret, parlen del camp municipal de Beisbol Carlos Pérez de Rozas, el CEM Pau Negre, el poliesportiu de la Vall d’Hebron, les piscines de salts de Montjuïc, el Velòdrom d’Horta, la Piscina Sant Jordi o els vestidors de l’antic camp de tir amb arc, que ara acull clubs de rugbi i de futbol.
La regidora de JxBCN Francina Vila considera que “aprofitant l’efemèride dels 30 anys és moment de moure recursos per remodelar i posar al dia aquestes instal·lacions esportives i ajudar a preservar el tresor que suposa que entitats sense ànim de lucre gestionin aquests equipaments”. La formació va fer “un treball de camp” parlant amb operadors, usuaris i gestors per determinar “quines necessitats té cada instal·lació”, i “comprovar in situ que algunes estan molt deteriorades”. Vila afegeix que cal una injecció de recursos per evitar que ”un fons voltor se n’apropiï i es perdi aquest capital”. De fet, Junts va presentar una proposta per apressar l’Ajuntament a elaborar un inventari per traçar un full de ruta per reformar espais emblemàtics olímpics. Tota l’oposició s’hi va suma però el bipartit es va abstenir.
