Tres exalcaldes de Barcelona analitzen el making of dels Jocs Olímpics de Barcelona’92, el seu llegat i la candidatura no nata als Pirineus, en motiu dels 30 anys de l’efemèride a la capital. Entrevistats per Europa Press, Narcís Serra (alcalde de 1979 a 1982), Joan Clos (entre 1997 i 2006) i Jordi Hereu (2006-2011) rememoren la ciutat sense múscul financer que va aspirar a aquelles Olimpíades als anys 80 tot i que gairebé no podia pagar les nòmines del mes en curs. En la línia habitual a la política municipal, el relat triomfalista s’imposa i desterra tota autocrítica sobre els resultats col·laterals a mig i llarg termini que ha suposat la transformació olímpica.
Per a Serra, els Jocs van fer de Barcelona una capital gràcies a la construcció de les infraestructures que feia anys que necessitava, com les rondes, però admet que l’esforç “a estones va ser impossible” perquè el hòlding olímpic només el formaven l’Estat i l’Ajuntament i “la Generalitat no hi va voler participar”. “L’Ajuntament només tenia caixa per pagar la mensualitat del moment”, ha recordat.
Va haver de començar a viatjar a Madrid per poder pagar els salaris, ha reconegut. Tot i això, l’administració municipal que llavors liderava ho va tirar endavant amb el convenciment que era “la visió global” que calia i per a Serra el resultat va valdre la pena: van ser una “palanca transcendental” de transformació.
Sosté que quan Juan Antonio Samaranch el va visitar per comunicar-li la intenció de presentar-se a la presidència del Comitè Olímpic Internacional (COI) ja li va avançar que pretenia presentar una candidatura per a Barcelona si era escollit. “Em va dir: ‘Si no surto escollit, ni ens hem reunit”, ha rememorat. Aleshores el govern espanyol ja tenia decidit celebrar l’Exposició Universal a Sevilla i per aconseguir el favor de l’Estat va plantejar els Jocs directament a Joan Carles I en una visita que el monarca feia a Barcelona.
La complicitat dels arquitectes
Joan Clos va viure els Jocs com a regidor de Ciutat Vella (1987), des d’on va pilotar diverses reformes urbanístiques i va haver d’entomar “l’eclosió de l’heroïna”. Reconeix que la ciutat preolímpica estava en “fallida” econòmica però subratlla que això no li va impedir dissenyar un projecte estratègic per al futur. “Recordo que el primer mes Serra va haver d’agafar una maleta i anar a Madrid a buscar pessetes al Banc d’Espanya o al Banc de Crèdit Local per pagar la nòmina d’aquell mes, perquè teníem factures de 30 milions de pessetes i només n’hi havia 12 milions a la caixa”, ha relatat.
Clos posa en valor l’anticipació política en la reflexió sobre què li calia a la ciutat, sense la que crec que el llegat dels Jocs no seria el mateix. Segons ell, res del que van fer “estava fet fora de l’equació que era un element per transformar la ciutat”. També destaca la col·laboració amb el món de l’arquitectura: “Hi havia una trama de coneixement vinculant Barcelona d’una forma irrepetible, que no s’ha fet a cap altra ciutat, entre arquitectura progressista i govern progressista”.
Per a Jordi Hereu, els Jocs eren “un esdeveniment al servei d’un projecte de ciutat” i no a l’inrevés com en molts grans esdeveniments. “Va tenir aquest punt de genialitat. De Narcís Serra d’intuir-lo, de Pasqual Maragall d’implementar-lo d’una manera magistral i de fer una cosa que poques vegades s’ha vist, que és posar l’olimpisme al servei d’una ciutat”, ha assegurat. També fa al·lusió a un triangle meravellós entre polítics, arquitectes i societat que va permetre una transformació urbana referent al món: “Tot són coses que després han funcionat a la ciutat”, diu sense matisos crítics.
“Més val cada any un Mobile”
Sobre les opcions i conveniència d’organitzar uns nous Jocs, els tres examandataris no tenen una visió tan homogènia. Serra no creu que hagi estat un error impulsar la candidatura d’Hivern per als Pirineus 2030 però recomana que Barcelona lideri altres camps com la tecnologia o la investigació en comptes de prioritzar grans esdeveniments: “Més val cada any un Mobile que cada 25 anys uns Jocs Olímpics”. Per aconseguir que una altra candidatura tingui més suport social que aquesta, avisa sobre la desconfiança ciutadana cap als polítics: “Les propostes polítiques que són només de un partit o que divideixen en dos la societat no ens convenen”.
Tot i la valoració positiva, concedeix que hi ha hagut un “esgotament col·lectiu vinculat a l’èxit dels Jocs” del 92 que dificulta noves candidatures. Així mateix, creu que no es van explicar prou bé les ambicions i objectiu de la iniciativa pel 2030. També troba un impediment la capacitat tècnica de les administracions catalanes, que veu minvada: “Una de les coses que Catalunya hauria de liderar a Espanya és en qualitat de l’administració pública. Em sap greu dir que no em sembla que tinguem en aquests moments la millor administració pública de l’Estat”, ha assenyalat.
Jorid Hereu és el més contundent sobre el fracàs de la candidatura pirinenca: culpa el consistori d’Ada Colau d'”abandonar” el projecte pel qual ell va apostar el 2010. “És culpa de Barcelona, d’haver abandonat el lideratge del projecte, que era inqüestionable i inqüestionat”, ha afirmat. No obstant, admet que hi ha més causes: “No es donen les condicions, ni d’il·lusió, ni d’unanimitat, ni de força”. Pel que fa a les negociacions entre Catalunya i Aragó, creu que s’han interposat “nacionalismes identitaris d’un signe i un altre” i això ha invalidat una proposta de prosperitat, esperança, renovació i promoció dels Pirineus.
Colau hagués volgut més pisos públics
En una entrevista a l’ACN, l’actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha elogiat el llegat olímpic però ha manifestat que li agradaria que hagués deixat pisos públics per a la ciutat. “Quan es va fer la Vila Olímpica, era la gran oportunitat per fer un gran parc públic que ens hauria estalviat molts patiments i molta especulació immobiliària que tant de dolor ha causat a les generacions que han vingut després”, ha manifestat.
