Tot Barcelona | Notícies i Informació d'actualitat a Barcelona
Les ferides d’Hipercor, 35 anys després: “L’Estat no ens ha ajudat mai”

“Si dic el que penso seria massa fort. Però sento desil·lusió i desengany amb tots els polítics. No n’hi ha cap que es salvi”. Enrique Vicente es mossega poc la llengua mentre parla de les seqüeles que li han quedat per a tota la vida degut a l’absència dels seus dos fills menors d’edat, assassinats per ETA en l’atemptat a l’Hipercor de Barcelona. Aquest diumenge es compleixen 35 anys de la major matança perpetrada per la banda terrorista en cinc dècades d’existència, amb 21 morts i 46 ferits reconeguts per l’explosió d’un cotxe bomba al garatge del centre comercial de la Meridiana.

De la mateixa forma que el seu marit va haver de deixar de fer d’electricista, Núria Manzanares va abandonar la perruqueria on es guanyava el sou al quedar impossibilitada per treballar quan va perdre la Sílvia, de 12 anys, el Jordi, de 9 anys, i la seva germana, la Mercè. El matrimoni diu haver-se sentit menystingut per les institucions que estaven obligades a esmerçar-se per alleugerir un dolor infinit.

“No ens han assessorat gens bé, no hem estat ben tractats ni s’han preocupat de res, començant pel Ministeri de l’Interior i passant pels polítics de torn”, deixa anar Núria Manzanares. Enrique Vicente rebla la queixa de la seva dona: assenyala que el desemparament va culminar amb un episodi desconcertant, en què l’Estat va litigar contra tots dos fins a furtar-los una paga pels danys psicològics causats per l’atemptat i que acrediten informes forenses.

Obligats a retornar pensions

Tot i que se’ls va diagnosticar una incapacitat permanent absoluta a causa de la depressió i l’estrès postraumàtic que la parella va desenvolupar anys després del crim, la Seguretat Social i el Ministeri d’Economia van recórrer contra la pensió extraordinària doble que dos jutjats socials de Barcelona havien reconegut que marit i muller tenien dret a ingressar el 2007. Van apel·lar malgrat que les resolucions no deixaven dubte que la malaltia derivava de l’acte terrorista.

L’Estat va replicar que no hi havia motiu perquè ingressessin un ajut especial. Adduïa que no es pot considerar que el matrimoni sigui víctima, perquè no estava a Hipercor en el moment de l’explosió.

Després d’una sèrie de sentències contradictòries, que van donar i treure la raó a una part i l’altra, el Tribunal Suprem va alinear-se amb la tesi del Govern espanyol. Així que, en cas de trastorns psicològics crònics de familiars directes dels difunts d’un atac terrorista, l’Estat no ha d’abonar als afectats res més que la pensió ordinària. El patiment de la Núria i l’Enrique es compensa igual que si les afeccions haguessin sigut fruit d’un accident laboral convencional.

Núria Manzanares i Enrique Vicente van perdre dos fills de 9 i 12 anys i la germana d'ella a l'atemptat terrorista d'Hipercor / Jordi Play
Núria Manzanares i Enrique Vicente van perdre dos fills de 9 i 12 anys i la germana d’ella a l’atemptat terrorista d’Hipercor / Jordi Play

“És trist i surrealista. Els criteris científics diuen que no té res a veure haver estat o no present per desenvolupar seqüeles psiquiàtriques”, contraposa Robert Manrique, membre de la Unitat d’Atenció i Valoració a Afectats per Terrorisme (UAVAT). Manrique era carnisser a Hipercor, on va resultar ferit de gravetat. Fa dècades que tracta de guiar les víctimes d’atemptats per fer valer els seus drets. Les desventures burocràtiques de fa 35 anys no han variat gaire amb les que revelen les víctimes més recents, les dels atemptats del 17-A a la Rambla i a Cambrils. “No hem après res, seguim igual. Són errades que es repeteixen constantment. A Hipercor es va atendre la gent? No. Abans? No, però és que després tampoc”, critica.

Més de 20 anys després que ETA li arrenqués tres familiars de cop, l’Enrique es va veure obligat a reemborsar diners a l’Estat. “Vaig haver de tornar els tres o quatre mesos de pensió doble que vaig rebre i que ells deien que vaig cobrar de més. La meva senyora no la va arribar a ingressar. Ja no és que mai no han fet cap seguiment del nostre cas, és que a sobre ens han negat que siguem víctimes del terrorisme!”, exclama.

Montserrat Fortuny és l’advocada que va tractar de fer justícia per al matrimoni. “El més dolorós és que el TSJC es va dividir en aquest cas, en què no es discutia la malaltia. La mateixa sala va dir que la Núria sí que tenia dret a la pensió i després va dir que l’Enrique no el tenia, tot i ser dos casos idèntics”, indica la lletrada. Ressalta que, sense cap modificació de la llei, altres damnificats amb trastorns psicològics severs -com pot ser el cas de testimonis i de parents de víctimes del 17-A– toparan amb la mateixa doctrina restrictiva.

Desencisada, la Núria es mostra implacable: “El ministeri és qui ens hauria de protegir, és a qui li donem la nostra confiança perquè, si passa una desgràcia com aquella, ens cuidi i ens torni els drets que ens pertanyen. Però hi posa traves”.

Orfe als 7 anys

Els terroristes Domingo Troitiño, Josefa Ernaga i Rafael Caride Simón, induïts per Santi Potros, van escapçar vides provocant un infern a Hipercor. I, alhora, en van capgirar moltes d’altres per sempre més. Igual que la Núria i l’Enrique van quedar-se sense dos fills, l’atemptat va arrabassar el pare i la mare a Jordi Morales quan tenia tan sols 7 anys.

Els progenitors es deien Rafael Morales i Teresa Daza. L’atac va frustrar també que el Jordi compartís la infància amb un germà o una germana: la seva mare estava embarassada.

“L’àvia calculava que havia d’estar de 6 o 7 mesos”, rememora el noi, que ara té 42 anys. No recorda el moment en què li van fer saber que s’havia quedat orfe. “A la meva ment, hi ha un any i mig en blanc. És com si aquell temps hagués desaparegut de la meva vida. El meu únic record dels 15 mesos després que els meus pares morissin és la meva família a casa de la meva àvia, tots vestits de negre i plorant”, relata.

Un vehicle dels Bombers de Barcelona davant del centre comercial d'Hipercor després de l'atemptat amb cotxe bomba el 19 de juny de 1987 / Europa Press
Un vehicle dels Bombers de Barcelona davant del centre comercial d’Hipercor després de l’atemptat amb cotxe bomba el 19 de juny de 1987 / Europa Press

El Jordi no va rebre teràpia fins que va complir la majoria d’edat. “Entre els 7 i els 18 anys, l’ajuda va ser zero. No em van oferir cap psicòleg, i l’hagués necessitat. Jo era el dolent de classe. Vaig suspendre totes les assignatures de l’EGB, excepte Plàstica i Gimnàstica; vaig passar d’estudiar i de tot fins als 14 anys. Era el rebel, en tots els sentits”, evoca.

Va conèixer la primera psicòloga que el va tractar –l’especialista Sara Bosch, que ha atès víctimes d’Hipercor, l’11-M, el 17-A i d’altres crims– després que Manrique ensopegués amb ell de forma fortuïta. Va ser durant un partit a Montjuïc, el 1998, quan va conèixer els monitors de l’equip on el jove entrenava. Morales afirma que, fins aleshores, Interior no li havia dispensat cap suport ni cap pensió d’orfandat.

“El Robert, una persona normal i corrent d’una associació de víctimes, va dedicar 11 anys a trobar-me, un nen que tothom sabia que existia perquè el meu cas va sortir a tota la premsa. L’Estat no va moure cap dit per ajudar-lo. L’Estat no em va contactar, ni tan sols em va buscar. Si n’hagués tingut, d’interès, quant hagués trigat a trobar-me? Una hora? Dues?”, es pregunta el Jordi.

Víctimes localitzades anys després

Manrique va remoure cel i terra per cercar cadascuna de les víctimes que consten a la sentència amb què l’Audiència Nacional va despatxar el cas el 1989. Assegura que, quan en trobava una, la resposta gairebé sempre era la mateixa, similar a la que li donen ara els afectats del 17-A que es dedica a localitzar per informar-los dels seus drets: Interior no les contacta per comunicar-los que tenen dret a tramitar la sol·licitud per ser indemnitzats.

“El 1999 vaig localitzar una dona que era clienta meva a la carnisseria i el seu fill, tots dos van patir cremades en l’atemptat –rememora Manrique–. Quan la vaig telefonar, es pensava que l’enganyava. “Tu no ets el meu Robert”, em cridava. Pensava que jo era mort. Vaig viatjar a casa seva a Almonte, a Huelva, perquè em cregués. Havien passat 10 anys de la sentència i mai ningú no se li va adreçar per avisar-la que la reconeixia com a víctima. Després de molts anys, vam aconseguir que cobrés la indemnització més la variació de l’IPC. L’últim cop que vaig trobar una víctima d’Hipercor que no coneixia va ser el 2015. No ha cobrat perquè li sortia més car fer la paperassa que el que anava a rebre. Encara hi ha dos noms a la sentència que no sé qui són. He intentat localitzar aquestes dues persones, però m’ha sigut impossible”.

El membre de la UAVAT Robert Manrique, amb la pissarra on anota les víctimes del 17-A que tracta de localitzar / JR
El membre de la UAVAT Robert Manrique, amb la pissarra on anota les víctimes del 17-A que tracta de localitzar / JR

Manrique també va maldar perquè la filla d’una víctima que va néixer sorda després de la matança al centre comercial fos reconeguda el 2003. “El Robert s’ha batut per uns quants casos, també pel meu”, avala Morales. Ell va haver de reclamar durant quatre anys als jutjats perquè no escatimessin una indemnització per la mort del seu pare, que era adoptiu.

“Era obvi que jo era víctima. Al final, ho van admetre, tot i que no em van compensar per la despesa de l’advocat que vaig haver de buscar”, es queixa el Jordi, decebut amb el Govern espanyol: “Et creen problemes que fan que estiguis encara pitjor. Són els que ens haurien d’ajudar, però et creen problemes amb l’Administració i amb la Justícia, quan ja en tenim prou”.

“Vam tancar-nos a casa, plorant”

Manrique sosté que la impressió de ser mal ateses és generalitzada en les víctimes del terrorisme, tant en les de fa dècades com en les del 17-A. “De l’Estat encara espero una carta que em pregunti com em trobo. Sempre penso qui s’hagués fet càrrec de la meva dona i dels meus fills si jo hagués mort a Hipercor. Una altra víctima? Tant de bo, perquè l’Estat no ho hagués fet”, etziba.

L'escultura d'homenatge a les víctimes d'Hipercor al parc de Can Dragó / Vicente Zambrano González
L’escultura d’homenatge a les víctimes d’Hipercor al parc de Can Dragó, on se les recordarà aquest diumenge / Vicente Zambrano González

L’oblit de les institucions es va abatre aviat sobre la llar destrossada de l’Enrique i la Núria, que van trobar consol criant el seu tercer fill, l’Enric, que mai no va conèixer els seus germans. “Just després de l’atemptat sí que vam rebre un munt de telegrames i de cartes. Des d’aleshores, res més”, resumeix ell. “Fa 35 anys ningú no ens va dir que poguéssim anar enlloc a desfogar-nos, ni a explicar què ens havia passat. Vam tancar-nos a casa, plorant”, confessa ella.

Fa 5 anys, el Jordi va ser una de les víctimes d’Hipercor que es va sentir amb cor d’acudir a un acte institucional al Palau de la Generalitat. Encara li cou una escena que descriu amb ràbia: “Les tres primeres files estaven reservades. Allà van col·locar els polítics i els caps de no sé quins organismes. Jo vaig acabar a l’última fila, tot i que l’homenatge era per a nosaltres! Ningú no va venir a preguntar-me res. Va ser el reflex de la meva vida i de la de moltes víctimes, amb tots ells donant-me l’esquena. Hauria d’haver sigut just al revés: ells al darrere i jo al davant, perquè em veiessin”.

Més notícies
800 metros, un film sobre el 17A

‘800 metros’: investigant a fons els atemptats de La Rambla

Notícia: ‘800 metros’: investigant a fons els atemptats de La Rambla
Comparteix
Tots tenim gravats a la memòria els atemptats que van sacsejar Barcelona el 17 d’agost del 2017
Notícia: ‘800 metros’: investigant a fons els atemptats de La Rambla - Mobile
Un vehicle i agents dels Mossos d'Esquadra / Mossos

Investigat a Barcelona un seguidor de dos terroristes neonazis

Notícia: Investigat a Barcelona un seguidor de dos terroristes neonazis
Comparteix
"Necessitem més herois a Europa com aquest": va arribar a dir
Notícia: Investigat a Barcelona un seguidor de dos terroristes neonazis - Mobile
Un cotxe la Policia Nacional en imatge d'arxiu / Policia Nacional

El gihadista detingut a la Barceloneta es plantejava imitar terroristes solitaris

Notícia: El gihadista detingut a la Barceloneta es plantejava imitar terroristes solitaris
Comparteix
La Policia Nacional investiga si va arribar a la península en pastera
Notícia: El gihadista detingut a la Barceloneta es plantejava imitar terroristes solitaris - Mobile
La Rambla de Barcelona, un dia d'hivern plujós / MMP

La Rambla, un objectiu que els terroristes no havien preparat

Notícia: La Rambla, un objectiu que els terroristes no havien preparat
Comparteix
El judici del 17A ressalta que la investigació no hauria donat pistes sobre l'atemptat al passeig barceloní
Notícia: La Rambla, un objectiu que els terroristes no havien preparat - Mobile

Comentaris

  1. Icona del comentari de: NV a juny 18, 2022 | 21:49
    NV juny 18, 2022 | 21:49
    Vergonyós!
  2. Icona del comentari de: Sisplau a juny 19, 2022 | 02:27
    Sisplau juny 19, 2022 | 02:27
    Aquest fou l'atemptat més mortífer del Estado a Catalunya. ...només per espantar, diuen.
  3. Icona del comentari de: Català a juny 19, 2022 | 09:17
    Català juny 19, 2022 | 09:17
    Benvolguts, com voleu que l'Estat Espanyol us ajudi?. Sou catalans.
  4. Icona del comentari de: Pere Llimonera i Citronell a juny 19, 2022 | 16:17
    Pere Llimonera i Citronell juny 19, 2022 | 16:17
    Desde luego, es muy triste la situación de esta gente afectada por el terrorismo de ETA, y vergonzoso que el Estado de la Nacion no ayude como se merecen a todas las victimas del terrorismo; como también es vergonzoso utilizar el dolor de algunos, para de forma demagoga intentar cargar, como sea, contra el Estado, las Administraciones del Estado de la Nación y la misma Nacion, solo porque algunos en su fanatismo, sectarismo y totalitarismo pretenden crear o inventarse otra nación u oro Estado, y les viene bien este asunto, o cualquier otro, como chivo expiatorio... precisamente, parece que lo hacen esos sectores políticos/sociales que se ponen de acuerdo, sostienen y apoyan en muchos casos a la Banda Terrorista que cometió los atentados... Yo ya he visto lo difícil que resulta que los Estados de cualquier país se ocupen con prontitud, diligencia e imparcialidad de estas cosas; o que reconozcan errores, si los han cometido... Puedo compararlo con, al menos, otros 4 o 5 países de la UE, de nuestro entorno que conozco muy bien, y no es tampoco mejor en Francia, UK, etc. Puedo comprender y me apena enormemente la situación de esta gente; pero que "tire la piedra" de la acusación gente "libre de pecado", no gente manchada y colaboradora y/o simpatizante de la banda Terrorista causante de todo, que de "Libres de pecado" N0 tienen nada... N0 se si el autor es de estos (espero que no), pero apostaría a que muchos en el Movimiento minoritario del Nacional Catalanismo separata supremata de patrias inventadas lo son (cuando en la época en que ocurrió el atentado Terrorista, la inmensa mayoría de Catalanes estaba en contra del Terrorismo de ETA; quizás el adoctrinamiento tenga un rol ahí) ; y también bastantes de los comentaristas que comentan verdaderas animaladas en los artículos de esta prensa... Y desde luego, esa no es la mejor manera de ayudar a esta gente, ni la mejor manera de que no vuelvan a repetirse este tipo de atentados tan graves y costosos para todos; sino todo lo contrario... Apa, Bon Dia!
    • Icona del comentari de: ton c. a juny 20, 2022 | 16:34
      ton c. juny 20, 2022 | 16:34
      ostia quina empanada que porta vosté senyor, potser que s´ho faci mirar, això ja és crónic.
  5. Icona del comentari de: Pedro a juny 20, 2022 | 08:30
    Pedro juny 20, 2022 | 08:30
    En aquest atemptat, te uns responsables, a part de eta, i es la policia espanyola, que desprès de 3 avisos, no varen desallotjar el supermercat, es varen limitar a mirar quatre papareres i prou, o potser va ser com a les Rambles, que volien fer un "susto" als Catalans?.
  6. Icona del comentari de: ETA era un problema espanyol. Espanya havia de respondre a juny 20, 2022 | 16:40
    ETA era un problema espanyol. Espanya havia de respondre juny 20, 2022 | 16:40
    La Generalitat podia actuar millor. Ara bé, no desviem l'atenció del problema principal:ETAera unwant problema espanyol I el gobierno español era qui havia d'atendre les víctimes... crec que d'altres víctimes NO catalanes van rebre més atencions, però noi, Catalunya queda molt lluny de Madrid

Nou comentari

Comparteix