Les víctimes del 17-A, desemparades quatre anys després: “Estem cansades, decebudes i enfadades”

Els afectats de l'atemptat se senten desatesos i farts del laberint burocràtic per aconseguir que se'ls reconegui

Eira Casanovas ha tornat aquest matí a la Rambla. Feia quatre anys justos que no hi passejava, des del dia de la infàmia, quan la furgoneta va irrompre atropellant tothom que trobava per davant, i una multitud espantada pel caos desencadenat per l’atac terrorista va córrer a refugiar-se dins del restaurant on l’Eira treballava. “M’agradaria que la meva experiència servís perquè altres persones que encara ho passen malament vegin que, si jo he pogut sortir del pou, ells també poden fer-ho”, desitja, després d’haver-se vist amb cor per primer cop per dipositar una flor en l’homenatge a les víctimes del 17-A. Un cop més i en presència de les autoritats, els afectats han deixat testimoni de sentir-se desatesos, que les institucions públiques no han estat a l’alçada per atendre-les, encara tampoc ara, quatre anys després d’aquell calfred.

L’Eira desenreda records dolorosos: “Van ser instants de pànic, d’incertesa, de no saber què fer… Cridaven que ens tanquéssim, que no entrés ningú. Va ser un descontrol total. Vam tancar-nos, acabàvem de veure els cossos estesos al terra…”. Va estar-se hores envoltada de gent aterroritzada, destriant la informació confosa que penetrava en la bombolla de por on van submergir-se, reclosos fins ben entrada a la nit, quan l’Eira va encaminar-se cap al metro de retorn a casa, sola, en un escenari espectral. Després va venir una baixa laboral per estrès postraumàtic, una ferida profunda freqüent en els testimonis de l’horror, que no sagna i que tan difícil és de cicatritzar. L’Eira, que ara té 26 anys, no va tornar a treballar al restaurant i va recaure alguns cops en el trauma. L’informe mèdic no especifica res de l’origen de l’afecció. No se li reconeix com a víctima de terrorisme i, per tant, no té dret a cap prestació.

“Ens hem vist desemparats per la llei i la manca de recolzament institucional”, afirma l’Eira, ferma. El seu cas acredita el laberint burocràtic en què els supervivents de l’atemptat s’han vist immersos per intentar que se’ls reconegui per rebre una indemnització -sempre minsa, puntualitzen els que tenen experiència- per compensar anys de tràmits i de tractaments mèdics, que encara reben. La Unitat d’Atenció i Valoració d’Afectats per Terrorisme (UAVAT) xifrava ahir que només consta que el Ministeri de l’Interior ha rescabalat el 22% de les víctimes que la sentència de l’Audiència Nacional esmenta.

“Estem molt cansats, decebuts i enfadats”, diu Iolanda Ortiz. Passejava amb la seva mare i els seus dos fills, llavors de 10 i quatre anys, per la Rambla. Va adonar-se a temps per empènyer els dos petits perquè la furgoneta conduïda pel terrorista Younes Abouyaaqoub no els envestís. “Les dues persones que eren darrere nostre no van poder esquivar-la. Van quedar destrossades”, lamenta la Iolanda, que viu a tocar de Ripoll, on residien els joves de la cel·lula jihadista: “Per a nosaltres, ha estat doble impacte, perquè ens hem creuat amb els seus familiars i anem als mateixos llocs on anaven ells. Ho revivim dia a dia”.

Escoltant el seu relat, viu i impactant, sobta encara més que Interior desestimés declarar com a víctimes ella i la seva família. La sentència sí que les reconeix ara; abans, el ministeri va desestimar la sol·licitud que van presentar, negant que fossin a la trajectòria del vehicle, contradient tota l’experiència terrible que narren. “No ens han ofert atenció psicològica, ni cap suport. És vergonyós. Tenim informes tremends dels metges forenses, però ni tan sols això ha estat clau per admetre el mal piscològic. Tant de bo ens haguéssim trencat un braç en comptes d’haver vist tot allò”, es lamenta la Iolanda. Tampoc entèn per què no s’ha creat una comissió d’investigació al Congrés sobre el 17-A. “Què s’hagi amaga al darrere?”, es continua preguntant, com altres damnificats.

Tractaments que encara duren

Ivan Morales és el fill gran de la Iolanda. Ara té 14 anys, segueix en tractament psicològic i, com les altres víctimes que Interior ha desestimat admetre fins ara, haurà d’esperar que la sentència sigui ferma per tornar a tramitar la petició d’ajut a què hi té dret. “Des de llavors, m’he espantat quan hi ha xivarri i necessito sortir-ne. Em fa pensar que sigui un altre atemptat. També em passa quan escolto sirenes o veig gent corrent. Em fa pànic, però també el silenci em fa recordar el 17-A”, confessa l’Ivan, un adolescent madur.

Precisament, la falsa alarma d’un incident amb una explosió al voltant d’un hotel de la Rambla en la vigília del 17-A ha dissuadit quatre víctimes a ser aquest matí a l’homenatge. “Avui estan tancats a casa. Demostra com ens trobem encara”, comenta Miguel López. Ell es desplaça en cadira de rodes i, en les corredisses per escapar de la furgoneta, una persona se li va caure a sobre. Pensa que allò el va salvar. “Em continuen subministrant medicaments per dormir, perquè em costa agafar el son i entro en un bucle i revisc tot el que va succeir”, explica.

El Miguel anava acompanyat aquell dia de la seva filla, a qui la recent sentència sí menciona com a víctima, una condició que Interior li va denegar. “La gestió del ministeri ha sigut nefasta. No hi ha hagut cap tipus de seguiment”, protesta el Miguel, que deixa clar que la condemna de fins a 53 anys de presó pels supervivents del grup terrorista no repara en cap cas el dany: “Quan hi ha morts, i gent que tindrà seqüeles per a tota la vida, no hi pot haver justícia. Dona igual quants anys els imposin”.  

Més informació

Comentaris

    ciutadà 17/08/2021 2:17 pm
    I doncs, què esperàveu?. L'estat espanyol va muntar els atemptats. I ara espereu que us indemnitzi?. No sigueu ilusos.
    Rocacorba 17/08/2021 9:54 pm
    Sempre, sempre ho he dit. Quan hi ha un accident greu, sinistre, incendi, xoc de trens, busos, molta gent afectada, ferida, sang per tot arreu . . . .Que no vingui cap " autoritat ", consellers, ministres, diputats, regidors,mossos, cotxes patreulla, llums prioritaris, ambulancies, ect el minims. Cap cele-braciò, parlaments, discuros,lluiments personals, flors, plors, histerie.. . . . NO, NO No es el que necesito.El que necesito, es que vinguin els profesionals, que calguin per sinistre, facin la seva feina. Hi després, quant ja estigui en condicions, si s'han de gestionar papers, imdemnitzacions, assegurançes, tractament medic, ect. que sigui rapit i sense dilacions. Hi que no regateigin res. Deixe-vos de fer teatre, anem a fer comedia.

Nou comentari