El món dels lemes és heterogeni i no sempre gaire rigorós. Tant en política com en publicitat són freqüents les exageracions i les promeses difícils de complir. La protesta regular a l’avinguda Meridiana en solidaritat amb els presos polítics ha demostrat l’extrem contrari: un compliment absolut del seu breu lema “Meridiana Resisteix”. El tall ocupa tota l’amplada de l’avinguda, a l’altura del passeig de Fabra i Puig, des de fa un any com a protesta i recordatori permanent de la repressió a l’independentisme. I aquest dimecres, 14 d’octubre, ha celebrat la seva persistència. Amb orgull, amb torxes de la mida de la seva gesta insòlita i amb passejos constants per combatre l’arribada del fred.
Els ha passat de tot, en aquest any, però sempre han tornat al mateix lloc. De fet, són el principal focus de protesta supervivent a Barcelona de tots els que van néixer arran de la publicació de la sentència del primer d’octubre. Ni Tsunamis ni acampades: els veïns de la Meridiana han estat els més tossuts amb diferència.
I això que no han faltat els intents de finiquitar-lo. L’Ajuntament de Barcelona s’ha posicionat fermament contra l’acció i ha suplicat a la Generalitat que deixi d’autoritzar-la. Els Mossos d’Esquadra han detingut diversos participants. Plataformes vinculades a Ciutadans han recollit signatures perquè el prohibeixin. Col·lectius espanyolistes, que integraven manifestants d’ultradreta i amb lligams amb el nazisme, han intentat confrontar-los i van arribar a agredir-los en grup. El tall de la Meridiana, fins i tot, va tenir un intent de rèplica irònica per part de Societat Civil Catalana a Vallvidrera, que va fracassar estrepitosament. I cada vegada, a cada intent de posar-hi fi, Meridiana Resisteix.
Una segona vida pactada
Resistir té un preu, és clar. Actualment té més d’exercici de tossuderia compromesa que de desafiament real a l’status quo. S’ha aigualit la irreverència i ha deixat de ser un element incòmode per a la policia catalana –i per al govern de la Generalitat, de retruc–. De fet, els cossos de seguretat custodien la zona durant cada tall. Avui mateix, el dia del seu primer aniversari, només s’ha produït una intervenció dels Mossos per endur-se un home que insultava la protesta.
Si en els mesos inicials el tall era contestatari i provocava que s’hi enviessin antiavalots dia rere dia, amb el pas del temps ha evolucionat cap a una posició més tranquil·la. Les detencions i avisos de multa van capgirar la partida. Tot i que coexisteixen diverses posicions entre els participants, finalment un càrrec de l’Assemblea Nacional Catalana va encarregar-se de comunicar el tall oficialment al departament d’Interior i l’acció va quedar blindada davant la llei.
Per a la Generalitat també era molt més fàcil políticament no haver d’avalar càrregues policials contra manifestants independentistes. La patata calenta va refredar-se. A canvi de poder protestar recurrentment –el tall ja no és diari però sí regular– en un espai clau per a la mobilitat, com és aquesta cruïlla d’entrada i sortida de la ciutat, els meridians acceptaven complir les normes. Des de llavors, Interior ho té clar: la protesta, sigui diària o no, queda emparada pel dret a manifestació.
Molta música antirepressiva
“Avui és festa grossa. Portem un any putejats, però bueno“, etzibava un home després de rematar un ball popular. La resposta ha estat fulminant. “Un any? Tres!”, el corregia una dona, també ballant. La sensació és aquesta. Tot i que la definició mai és exacta i sempre varia segons qui la comparteixi, el moviment es considera una resposta a la repressió aplicada principalment per l’Estat espanyol a partir del setembre del 2017. La gota que va fer vessar el got, però, va ser la sentència de 2019.
I tot i que els dies posteriors al 14 d’octubre de l’any passat les mobilitzacions principals tenien al lloc al centre de la ciutat, l’enclavament de la Meridiana va aprendre a dir la seva. Es va convertir en un focus alternatiu de protesta, alhora que una oportunitat pels veïns de Sant Andreu i Nou Barris de plantar cara al carrer sense haver de baixar a Barcelona.
Una peça clau de l’entesa a la Meridiana ha estat la música. No és només pel dia en què un antic conseller de districte de Nou Barris i militant d’Unió va cantar braç a braç amb una DJ transgènere de pentinat punk. S’ha convertit en un ritual de germanor. Una excusa per alternar l’èpica –aquesta nit ha sonat la cançó del poble d’Els Miserables– amb el ball simpàtic. “El temps ho anquilosa tot. I fa que es perdi l’empenta. Però sempre ens les hem empescat per seguir junts”, valora ara el Fèlix, un dels irreductibles més singulars del fenomen. Un home convertit en icona de la protesta per les seves samarretes temàtiques, que fuetegen des de Pedro Sánchez fins a Gabriel Rufián.
El futur, incert
Avui, el dia del primer aniversari, el Fèlix entén que el jovent “amb més ganes de moviment” hagi desertat per anar a la manifestació del CDR a la plaça Urquinaona, que ha acabat amb persecucions policials i un detingut. Tanmateix, està mig tranquil –”perquè demà tornaran a ser aquí”– i mig neguitós pel futur de Meridiana Resisteix.
No sap ben bé com afectarà aquesta segona onada del coronavirus que s’albira a Catalunya. A la trobada es respecten les distàncies, es duu mascareta tota l’estona i s’intenta que les xerrades siguin només en grups de sis. Això últim, però, no sempre es compleix. “El meu desig d’aniversari ja sap tothom quin és: que l’any vinent això no existeixi, perquè significaria que ja no hem de demanar obvietats”, remata, enganxat al seu bastó.
3 
1 
