Maleïda hemeroteca. 14 de juny de 2019. El guanyador de les eleccions, Ernest Maragall, posava sobre la taula la possibilitat d’una alcaldia compartida amb els Comuns -mentre Ada Colau ja tenia garantida la vara d’alcaldessa amb els vots de la dreta de Manuel Valls-, i des del partit lila en feien befa assegurant que els republicans estaven molt nerviosos. “És una altra gesticulació, hem tingut prou temps per parlar-ne i aquesta proposta no ha arribat, ara intenta condicionar la nostra consulta a les bases“, deia just fa quatre anys Janet Sanz. I ara, a les portes de la investidura -o no, si VOX presenta un recurs contenciós administratiu que ajorni el plenari de dissabte, 17 de juny-, Ada Colau crema el seu darrer cartutx per salvar l’estructura de partit dels Comuns mantenint una quota de poder a l’Ajuntament justament amb la mateixa proposta que el 2019 van rebutjar i van menystenir.
Retorn a la vella política
De fet, el tripartit progressista dels 24 regidors que clama Colau des de la nit del 28-M, i que inicialment era també la via més ràpida de Collboni per descavalcar Xavier Trias, ha estat des del minut zero l’única possibilitat d’Ada Colau de conservar parcialment el poder a Barcelona tot i haver perdut les eleccions i ser tercera força. Però no per a Jaume Collboni, que té sobre la taula moltes altres opcions per impedir que el candidat de l’òrbita de Junts tingui l’alcaldia. Collboni podria ser alcalde si el PP cedís dos dels seus quatre vots, podria ser-ho també si Colau es manté fidel al PSC -sumen 19 regidors- i VOX decidís que és millor un alcalde constitucionalista que no pas independentista. I encara més, Collboni podria ser el soci de Xavier Trias consolidant la famosa sociovergència.
Sigui com sigui, aquesta última maniobra d’Ada Colau no només s’interpreta en clau de supervivència personal, sinó amb perspectiva de salvar els Comuns en els pròxims cicles electorals retornant a la vella política i recuperant, de facto, la funció d’ICV de crossa del PSC. Una triple alcaldia significaria quatre anys d’ingressos garantits per al partit -ara només hi ha el grup parlamentari amb vuit diputats-, càrrecs d’assessors i sous.
Però sobretot, permetria mantenir als Comuns i a Colau una certa institucionalitat per preparar el terreny per a les eleccions del 23-J al Congrés dels Diputats i, encara més, al Parlament de Catalunya. L’alcaldessa en funcions no va a les llistes espanyoles de Sumar, però en cap cas no ha tancat la porta a ocupar un hipotètic ministeri a Madrid si el partit de Yolanda Díaz acabés essent influent i necessari en un govern liderat pel PSOE. Com tampoc no es pot descartar que Ada Colau acabi essent candidata dels Comuns a la Generalitat. A hores d’ara no hi ha cap figura rellevant que pugui ocupar aquest lloc, i Colau té un perfil propi prou potent per encapçalar una llista que acabés essent necessària per configurar majories. Dit d’una altra manera, que els Comuns tornessin a ser la crossa del PSC que va ser ICV i així els donés la porta d’entrada a més poder institucional.
Ara bé, “la fórmula imaginativa” de Colau per garantir la supervivència del partit ha topat amb el recel inicial d’ERC i la negativa de Collboni, aparentment, el més beneficiat del repartiment, que segons ha detallat la candidata dels Comuns, implicaria endossar a Maragall el primer any de mandat -amb les obres de la Superilla, la Rambla i Via Laietana bullint-, i un any i mig per a ella mateixa i per al candidat del PSC. Una oferta que Colau considera temptadora per a ERC, que ha sofert una patacada molt important passant d’11 a 5 regidors, i també per a Collboni, que tot i no guanyar les eleccions conservaria el poder i seria alcalde en el darrer tram de mandat. Per al PSC i els Comuns, estar al govern municipal de Barcelona els hauria de jugar a favor el 23-J. És a dir, que Colau podria presentar el que és una estricta operació de rescat del seu partit com un win win per a les altres dues forces que, a hores d’ara, estan fora del consistori.
ERC, entre l’espasa i la paret
ERC, per la seva banda, assegura que no en sabia res, d’aquesta fórmula imaginativa i que no està en cap cas consensuada. Per contra, els Comuns asseguren que “la proposta la coneixen tant el PSC com ERC des de fa dies”. Per tant, algú menteix. Ara bé, no ha tancat la porta a estudiar la proposta. A primer cop d’ull, aquest tripartit d’alcaldia deixaria ERC com el partit que ha impedit que Xavier Trias sigui alcalde -sobre el paper, un alcalde independentista- per tenir un any d’alcaldia i donar-ne tres als dos partits que van fer-li el llit el 2019. Una circumstància difícil de gestionar per als republicans de cara a unes futures eleccions al Parlament. Però a més, abonar-se al tripartit imaginatiu significaria tancar la porta a un possible bipartit amb Xavier Trias, en el qual els republicans podrien lluir acció de govern -arrossegant Trias cap a polítiques socials més properes a les d’ERC- i alhora donar un baló d’oxigen a les deteriorades relacions entre independentistes. Perquè arribar a les eleccions al Parlament amb un enfrontament obert beneficiaria el PSC, que s’ha situat com el partit d’ordre davant dels alts i baixos de l’independentisme en aquesta legislatura.
I pel que fa al PSC, Jaume Collboni vol esgotar totes les possibilitats de ser alcalde quatre anys i, d’entrada, ha dit no al repartiment de poder suggerit per la que fins ara ha estat la seva sòcia de govern. Els socialistes creuen que és una fórmula que “no entendrien” els votants progressistes i que “no contribuiria a l’estabilitat i el rigor” a l’Ajuntament, a més de destacar que ERC ha tancat la porta a un acord progressista perquè està entregada a l’independentisme. Mentre sigui possible, el socialista vol seguir explorant un acord amb el PP, que li permetria ser alcalde amb el suport dels Comuns, o bé algun acord d’estabilitat amb Xavier Trias que, de produir-se es tancaria després de les eleccions espanyoles i estaria connectat amb el repartiment de poder a la Diputació de Barcelona.
Però, com diu la dita popular, “no diguis blat que no sigui al sac i ben lligat, i encara que no estigui foradat”. Perquè el 2019, els votants progressistes van “entendre” un pacte amb la dreta de Manuel Valls per deixar sense alcaldia un altre progressista.
2 
