Pedro Sánchez sacseja el tauler d’escacs barceloní

De l’efecte Trias a l’efecte Pedro Sánchez. Barcelona entoma l’enèsima sacsejada política, aquesta, poques hores després que el 28M hagi donat la victòria a Xavier Trias, però també hagi situat el candidat del PSC, Jaume Collboni, en una bona posició estratègica per intentar ser alcalde per la dreta -amb el suport del PP, i necessàriament amb Comuns- o per l’esquerra, amb un pacte tripartit amb Colau i Maragall. Si l’aritmètica i els vetos creuats no feien prou complicat un pacte a Barcelona governar la ciutat els pròxims quatre anys, a 600 quilòmetres han fet un moviment del tot inesperat que sacseja el tauler d’escacs a la capital del país. L’anunci del president espanyol d’avançar les eleccions espanyoles al 23 de juliol -després del desastre electoral patit pel PSOE a tot l’Estat- obligarà novament a recalcular estratègies dels partits i a tenir en compte factors externs en les negociacions a la capital catalana. És més, seran les direccions dels partits les que acabaran marcant el relat de les negociacions.

De moment, Trias no renuncia a ser alcalde tot i ser conscient de la dificultat, i pensa obrir converses tant amb el PSC -amb qui tindria majoria absoluta- com amb ERC, amb qui podria fer un govern en minoria i ser proclamat alcalde per ser la llista més votada. Una opció, aquesta segona, que sembla complexa no tant perquè els republicans no ho vulguin, sinó perquè Jaume Collboni ha insistit que anirà a totes per ser alcalde. El PSC, que no ha donat un cop de porta a Trias, tindria diverses opcions sobre la taula: un tripartit amb ERC i Colau o un bipartit amb Colau i el suport extern del PP. Unes aliances que, ara per ara, són només aritmètiques, perquè amaguen una altíssima complexitat política i vetos creuats que els candidats van proclamar en campanya. De fet, l’únic pacte que no tindria un veto explícit és l’anomenada sociovergència, però aquesta seria la darrera carta del PSC si Collboni no se’n surt buscant aliats que el facin alcalde.

Sociovergència, suma aparentment fàcil

Durant la campanya electoral, Trias i Collboni no s’han tancat la porta en cap moment de manera ferma. Però després del 28M i amb la victòria del candidat junter, el socialista ha decidit no fer gaire cas de la suma fàcil d’11+10, que donaria una majoria absoluta als dos polítics. I és que, en aquest cas, l’ordre dels factors sí que altera el producte, perquè més que una sociovergència seria una “vergència-socio, és a dir, un Trias alcalde amb un PSC de crossa. A més, l’anunci de convocatòria electoral a l’Estat ha multiplicat per deu la necessitat del socialista d’intentar conquerir l’alcaldia i oferir a Pedro Sánchez un bastió que enfortiria les sigles a menys de dos mesos del xoc electoral amb PP i VOX. I Trias no farà alcalde el socialista havent guanyat les eleccions. Per tant, aquest pacte sembla a hores d’ara poc probable.

El tripartit, desdibuixat

Si abans de les eleccions el pacte tripartit que defensava Colau amb Collboni i Maragall ja era complex, però viable, després dels resultats del 28M encara ho era més. Cap de les tres forces integrants ha guanyat les eleccions, ERC va vetar el PSC i va prometre no fer alcaldessa Ada Colau… Però és que a més, l’anunci de les eleccions espanyoles ha allunyat del tot aquesta triangulació que ja no va reeixir el 2019 ni el 2015.

Pacte independentista en minoria

Xavier Trias ha dit que encetarà converses amb ERC i el PSC, per separat. Amb ERC, que tampoc no ha tancat la porta a Trias, la suma és incompleta, amb 16 regidors dels 21 que calen per tenir majoria absoluta. Sobre el paper, Trias podria proclamar-se alcalde per ser la llista més votada si no hi hagués un candidat alternatiu que sí que exhibís aquesta majoria. Hi és? Si ens creiem les paraules del cap de files del PP, Daniel Sirera, els seus vots no aniran destinats a un bipartit Colau-Collboni. De fet, ha dit que és partidari que governi la llista més votada, és a dir, Xavier Trias. Aleshores, Collboni i Colau no sumarien una alternativa, perquè tindrien 19 regidors. És exactament el mateix escenari que el 2019, quan Manuel Valls els va completar la majoria. Ara, però, només VOX podria fer-ho, si és que el PP efectivament no ho fa.

Collboni i Comuns, que no Colau, amb el vot del PP

I un altre pacte que qui sap si el PP podria arribar a avalar, i que passaria això sí, perquè Ada Colau renunciés a la seva acta de regidora… per anar a Madrid de candidata per la circumscripció de Barcelona amb Sumar de Yolanda Díaz. Un govern amb Collboni d’alcalde i els Comuns de socis, amb el vot consentit del PP, que de fet podria exhibir que ha fet fora l’alcaldessa, permetria al PSC recuperar l’alcaldia perduda el 2011, als Comuns, mantenir la institucionalitat en l’única ciutat gran on tenen força i, per tant, salvar el partit en l’àmbit d’estructures orgàniques a l’espera de bons temps a l’Estat amb Sumar. A la vegada, Ada Colau tindria una sortida per la porta gran, viatjant a Madrid per ocupar un ministeri si Sumar acabés essent el soci necessari del PSOE per retenir el govern espanyol. I per al PP? Podria exhibir que ha fet fora Colau i que a més, ha estat el partit que ha garantit un govern constitucionalista a la ciutat, allunyat de perills independentistes.

Ara bé, és cert que si el PP acabés fent alcalde un socialista hauria d’explicar molt bé la raó per no patir un desgast el 23 de juliol, quan els dos partits tornaran a entrar en la roda del bipartidisme imperfecte que va bastir el règim del 78. El PP surt amb avantatge amb uns resultats aclaparadors el 28M, però el PSOE sap que la baixa participació és fruit de la desmobilització de l’esquerra, que quan és cridada a files reacciona. En tot cas, els moviments que facin tant Collboni com Sirera no seran decidits als seus despatxos. L’ordre vindrà de Madrid. I això condicionarà totalment el nou escenari barceloní.