A les 16h del dissabte 17 de juny de 2023, la història de l’Ajuntament de Barcelona sumava un noment polític rellevant. Un moment que s’havia decidit des dels despatxos polítics de Madrid i que faria reviure al Saló de Cent un capítol viscut també l’any 2019. Barcelona en Comú, liderada per Ada Colau, desmentia els juraments de dies anteriors que no investiria Jaume Collboni, i anunciava un front espanyolista a tres bandes amb la dreta del PP i el PSC per evitar que Barcelona tingués un alcalde independentista. Fins a aquella hora, una hora abans que arrenqués el ple d’investidura, el guanyador de les eleccions, Xavier Trias, fruit d’un pacte amb l’ERC d’Ernest Maragall, havia de rebre la vara d’alcalde. Tres anys després, aquell episodi ha transcendit el debat estrictament municipal i s’ha convertit en un dels grans símbols de la relació entre l’Estat i l’independentisme després del Procés.
Les eleccions del 28 de maig de 2023 havien adquirit un caràcter gairebé plebiscitari. Després de vuit anys de governs d’Ada Colau, bona part de la campanya es va plantejar com una confrontació directa entre dos models de ciutat i entre dues maneres d’entendre Barcelona. El candidat de Junts, l’exbatlle Xavier Trias, va aconseguir capitalitzar el desgast dels comuns i va imposar-se en unes eleccions que molts observadors van interpretar com un veredicte ciutadà sobre l’etapa d’Ada Colau. Però com quatre anys enrere, Barcelona va ser objecte d’una operació política extraordinària per impedir que una força vinculada a l’independentisme governés la capital catalana.
L’operació Valls, primer assaig de la qüestió d’Estat
Però per entendre el 2023 cal, de fet, retrocedir fins al 2019. Aquell any, el vencedor de les eleccions municipals va ser Ernest Maragall. ERC aconseguia per primera vegada imposar-se a Barcelona i tenia a tocar una alcaldia de gran valor simbòlic. Però la reacció va ser immediata. Manuel Valls, candidat impulsat per Ciutadans i convertit en referent de l’unionisme més militant a la ciutat, va oferir els seus vots a Ada Colau -amb la mediació activa del PSC- per evitar que l’independentisme governés. Colau va conservar l’alcaldia de la mà d’un primer front espanyolista.
Aquell moviment es va presentar aleshores com una decisió excepcional, justificada per les circumstàncies polítiques del moment, encara marcades pels efectes de l’1 d’Octubre i la tensió entre Catalunya i l’Estat. Però quatre anys després, quan Trias va guanyar les eleccions, Barcelona va assistir a una seqüència extraordinàriament similar. I l’argument oficial del partit de Colau era aturar la dreta amb un pacte amb la dreta. La perversió Valls es repetia amb l’operació Collboni gestada des de la capital de l’Estat. I pocs dies després, l’exalcaldessa reclamava insistentment entrar a l’executiu de Collboni amb un tripartit amb ERC.
No hi ha discussió sobre la legitimitat democràtica dels pactes, però el cert és que Barcelona ha estat l’escenari d’operacions polítiques d’alt nivell simbòlic per a l’unionisme, que no s’han reproduït en altres institucions amb la mateixa intensitat. La capital catalana és molt més que el principal ajuntament del país, és la segona ciutat de l’Estat, un dels seus motors econòmics i una de les marques urbanes més reconegudes internacionalment. Governar Barcelona significa disposar d’una plataforma institucional, mediàtica i simbòlica de primer ordre, que permet projectar un relat sobre Catalunya cap a dins i cap a fora. I aquí és on s’activen les alarmes i la vara d’alcalde es converteix en una qüestió d’Estat.
Després de l’1-O del 2017, una part significativa dels poders polítics i econòmics espanyols va assumir que la desactivació del conflicte passava també per limitar la capacitat institucional de l’independentisme. En aquest context, la possibilitat que Barcelona tornés a estar governada per una força sobiranista era percebuda per molts sectors com un contratemps polític de primer ordre. Per tot plegat, la investidura de Jaume Collboni va anar molt més enllà de la política municipal, amb un entramat de contactes, converses i pressions que transcendien l’Ajuntament. La batalla no era només per una alcaldia. Era també per una fotografia i pel seu significat polític.
El relat de la “normalització” socialista, clau del pacte
En aquells moments, Pedro Sánchez i el PSC impulsaven el relat de la “normalització” de Catalunya. La confrontació institucional havia deixat pas a la negociació, els indults ja s’havien aprovat i el govern espanyol treballava per reconstruir ponts amb una part del sobiranisme. Una alcaldia de Trias a Barcelona hauria enviat un missatge diferent: que l’independentisme continuava mantenint una forta capacitat de representació política en la principal ciutat del país. I aquest relat el van comprar tant PP com Barcelona en Comú. Aturar l’independentisme es va convertir en un bé superior a les diferències en matèria econòmica, social, territorial i institucional. Ara bé, després de la investidura, aquesta aliança no ha tingut la més mínima traducció als plens, on tots tres partits han anat pel seu compte i no han materialitzat el bloqueig a l’independentisme. De fet, Junts i ERC també s’han distanciat en aquests tres anys i no s’ha visualitzat a Barcelona cap aliança concreta en l’eix nacional.
I en el context català i espanyol, tres anys després d’aquella operació a la capital, el PSC governa la Generalitat gràcies als vots dels Comuns i d’ERC. Pedro Sánchez continua governant Espanya amb una majoria que inclou Sumar, el PNB, Junts o ERC, segons les votacions, i tots ells avaladors de la investidura del candidat socialista per davant del guanyador de les eleccions, el PP. Barcelona, per tant, és una excepció. Un indicador que Barcelona s’ha convertit en una peça estratègica dins la política espanyola, on les fronteres ideològiques es poden diluir si l’objectiu és evitar que Barcelona pugui arribar a ser la capital institucional de l’independentisme.
Sigui com sigui, no sembla que el 2027 s’hagi de reproduir un escenari similar de “cordó sanitari” contra un alcalde independentista. D’una banda, perquè avui sembla més difícil que Junts estigui en condicions de repetir la victòria del 2023 i de construir una majoria alternativa, immers encara en el debat sobre el lideratge i el projecte per a Barcelona. De l’altra, perquè ERC ha anat aproximant-se progressivament al PSC tant a l’Ajuntament com en la política catalana. De fet, i a falta d’un any per a les eleccions, és més plausible política i aritmèticament un enteniment postelectoral entre socialistes i republicans que no pas una reedició d’un front antiindependentista. Ara bé, com es va comprovar aquella tarda del 17 de juny de 2023, en política, gairebé tot és possible.
