Barcelona va estar a punt de canviar de tenir un govern independentista el 17 de juny del 2023. De fet, fins a les 16h d’aquell dia, es donava per fet. L’acord entre Xavier Trias i Ernest Maragall per governar la ciutat no només existia, sinó que estava validat per les bases i encaminat a fer realitat un executiu independentista a la capital catalana. Però una hora abans de la investidura, el candidat del PSC, Jaume Collboni, sumava una aliança inesperada i amb el suport de Barcelona en Comú -que havia jurat i perjurat que no investiria Collboni amb la dreta- i el PP, va capgirar completament el guió. El pacte va quedar en no-res abans de començar, i l’independentisme es va quedar amb un pam de nas. Aquell gir inesperat no només va frustrar una expectativa de dur les aspiracions nacionals a la ciutat, sinó que va empényer ERC i Junts a redefinir la seva estratègia des del primer dia de mandat. I, tanmateix, gairebé tres anys després, aquell acord fallit continua sent una de les claus per entendre la política municipal. Perquè el seu llegat és el que ha acabat provocant en termes d’aliances, lideratges i correlació de forces.
D’un govern frustrat a una oposició sense bloc
El pacte Trias-Maragall naixia amb voluntat de govern i amb una idea prou compartida de ciutat -amb un centenar de punts-, però la seva frustració va obrir una etapa marcada per la desorientació estratègica de l’independentisme a Barcelona. Sense accés als despatxos de Sant Jaume i amb el PSC instal·lat a l’alcaldia, ERC i Junts es van veure abocats a exercir una oposició que, inicialment, semblava que podia ser coordinada.
Els primers moments del mandat van apuntar en aquesta direcció. En votacions clau, com el rebuig a les ordenances fiscals, els dos grups van coincidir per posar en dificultats el govern Collboni, evidenciant que la suma de l’oposició podia bloquejar iniciatives centrals. Aquell episodi va ser llegit com una possible continuïtat del bloc que havia estat a punt de governar. Però aquella sintonia va ser més conjuntural que estructural. Les diferències estratègiques i la manca d’un lideratge compartit van impedir consolidar un front estable, i aquell front independentista inicial es va anar diluint en una oposició fragmentada, amb moments de coincidència però sense una agenda comuna sostinguda en el temps.
Acords puntuals, però sense projecte comú
Amb el pas dels mesos, ERC i Junts han continuat coincidint en votacions concretes, especialment en àmbits com l’urbanisme, la fiscalitat o determinades iniciatives de control al govern. Però aquestes coincidències han estat sovint fruit de negociacions específiques i no d’una estratègia compartida. En molts casos, es tracta d’acords tècnics o de posicions que responen a interessos puntuals més que no pas a una visió global de ciutat. Això es veu clarament en modificacions urbanístiques o en iniciatives de barri, on s’han configurat majories àmplies i transversals.
El cas més paradigmàtic és la nova ordenança de civisme, una de les grans apostes del govern de Jaume Collboni. Tant ERC com Junts han acabat avalant un text que incorpora elements de les dues sensibilitats: per una banda, un cert enduriment en la regulació de conductes incíviques, més alineat amb el discurs de Junts; per l’altra, matisos i garanties per evitar la criminalització de les persones sense llar, més pròxims a les posicions republicanes. Aquest tipus d’acords posen de manifest una realitat complexa: ERC i Junts poden coincidir en continguts, però no actuen com a bloc polític. I, sobretot, aquestes coincidències s’han produït sovint en el marc de negociacions amb el govern del PSC, i no pas com a resultat d’una coordinació prèvia entre els dos partits.
ERC: l’àrbitre silenciós del mandat
En aquest escenari, qui ha sabut moure millor les peces és ERC. Lluny de reconstruir l’aliança amb Junts, els republicans han optat per una estratègia pragmàtica que els ha situat al centre del tauler polític municipal. I Junts, al seu torn, sense Xavier Trias al capdavant, tampoc ha fet grans esforços per mantenir el fil amb els republicans sense Ernest Maragall.
Sense entrar formalment al govern perquè la guerra interna dins del partit va impedir consultar la militància i validar un pacte ja detallat amb el PSC, els republicans han exercit de soci preferent de Collboni en moments clau, facilitant l’aprovació de mesures i garantint una certa estabilitat institucional. Aquesta posició els ha permès condicionar algunes polítiques públiques sense assumir el desgast associat a la gestió directa. I és que després que Ernest Maragall deixés l’acta de regidor, ERC ha apostat per un perfil negociador i diferenciat de BComú, capaç de pactar segons la qüestió i intentant escapar de la lògica de blocs. Això li ha donat una capacitat d’influència superior al seu pes numèric al consistori, amb només 5 regidors. A la pràctica, els republicans s’han convertit en l’àrbitre del mandat: el seu suport no és automàtic, però sovint és imprescindible. I això els ha consolidat com un actor clau en la governabilitat de Barcelona actual, i també pot tenir la clau el 2027 si Collboni guanya les eleccions i necessita sumar.
Junts i l’era post Trias
A l’altra banda, Junts ha viscut un mandat més irregular i marcat per la pèrdua de referents. El lideratge de Xavier Trias havia aconseguit situar el partit en una posició central, amb capacitat de pacte i amb una imatge de moderació que li permetia aspirar a governar, i fins i tot, a pactar amb el PSC. Però la seva retirada ha deixat un buit difícil d’omplir. Sense una figura amb el mateix pes polític i capital electoral, el grup municipal ha tingut més dificultats per marcar agenda i per construir un relat propi sòlid. Tot i mantenir presència i capacitat d’incidència en votacions puntuals amb els seus 11 regidors, la seva acció política ha estat més reactiva que propositiva. A més, la manca d’un lideratge clar ha complicat la definició d’una estratègia coherent: oscil·lant entre la voluntat de diferenciar-se del govern i la necessitat de participar en acords concrets, Junts no ha acabat de trobar el seu lloc en el nou escenari.
Una relació freda en un context canviant
Per tot plegat, la relació entre ERC i Junts a Barcelona s’ha anat refredant amb el temps, però sense arribar a trencar-se. No hi ha hagut grans xocs públics ni una confrontació oberta, però tampoc cap intent decidit de reconstruir l’aliança del 2023. Justament, aquesta distància s’explica en bona part pel context polític més ampli: les relacions entre els dos partits a Catalunya i a l’Estat estan marcades per la competència electoral i per divergències estratègiques, que de retruc, també condicionen la seva interacció a nivell municipal. El resultat és una relació funcional, basada en la coincidència puntual, però sense projecte compartit. Una mena d’entesa tàcita que permet acords concrets, però que queda lluny de qualsevol idea de bloc polític estable.
Un pacte
Amb perspectiva, el pacte Trias-Maragall que havia de materialitzar-se el 17 de juny de 2023 ha tingut un efecte paradoxal. No va servir per construir un govern, però sí per configurar el mapa polític posterior i les dinàmiques del mandat. La seva frustració -provocada per un pacte espanyolista gestat a Madrid– va obrir la porta a un govern en minoria que depèn constantment de suports externs. En aquest escenari, ERC ha sabut ocupar l’espai central i convertir-se en peça clau que té la mirada posada en un possible bipartit el 2027, mentre Junts ha anat perdent pes sense el lideratge que havia impulsat aquell acord.
Tres anys després, Barcelona no té un govern independentista, però tampoc es pot entendre la seva política sense aquell intent fallit. Perquè, en el fons, el pacte Trias-Maragall no va governar la ciutat, però sí que n’ha condicionat l’equilibri de forces. I és precisament aquí on rau la seva vigència: a Barcelona les majories són fràgils i canviants, i el més rellevant no és tant qui governa, sinó qui té la capacitat de decidir amb qui es governa en cada moment.
