Quan Jaume Collboni va accedir a l’alcaldia de Barcelona el 17 de juny del 2023, ho va fer en un escenari polític molt fragmentat. El clàssic tripartit d’esquerres hauria sumat, però la victòria de Xavier Trias havia introduït inesperadament l’eix nacional, i els republicans s’havien avingut a un acord aprofitant la proclamació automàtica per llei del guanyador de les eleccions si no hi havia un candidat alternatiu. Finalment, com se sap, el candidat socialista va arribar al poder amb un pacte que superava el precedent d’Ada Colau, investida de la mà de la dreta de Manuel Valls: un acord PP-Barcelona en Comú-PSC per impedir que Barcelona tingués un govern independentista de Junts i ERC.
Tres anys després, el seu mandat s’ha consolidat com un exercici constant d’equilibrisme: capacitat de gestió i execució, però amb dificultats recurrents per traduir aquesta acció en grans acords estructurals. El govern del PSC, també condicionat per la política espanyola i catalana, ha funcionat des del primer moment en minoria, depenent de pactes variables amb ERC i Barcelona en Comú, i amb una oposició que no ha facilitat majories alternatives, però que de tant en tant ha ofert la mà a l’alcalde. Amb 10 regidors, el PSC entra en el darrer any de mandat amb les enquestes de cara i amb alguns triomfs importants, però també amb carpetes obertes que probablement no podrà deixar tancades abans del maig de 2027.
Pressupostos: salvat per la llei
La debilitat aritmètica i política del govern de Jaume Collboni s’explica molt gràficament per l’absència d’una fotografia de pressupostos aprovats. En els tres exercicis des de 2023, el PSC no ha pogut aprovar per la via ordinària ni un sol pressupost, i ha hagut de recórrer a la moció de confiança, la pròrroga pressupostària i, novament, la moció de confiança. I acabarà el mandat el 2027 amb una segona pròrroga. El PSC se n’ha sortit amb una eina excepcional que permet validar els comptes sense una majoria explícita, però que evidencia la fragilitat política de l’executiu. De fet, l’únic aspecte rellevant és el suport d’ERC als comptes, convertint-se en el gran aliat de Collboni. Ara bé, malgrat aquestes dificultats, el govern ha aconseguit mantenir un alt nivell d’execució pressupostària, fet que li ha permès desplegar polítiques públiques i inversions amb relativa normalitat.
Ordenances fiscals: una victòria clara
Sense deixar les qüestions econòmiques, el principal èxit polític de l’alcalde Collboni en aquesta carpeta ha estat l’aprovació de les ordenances fiscals, que s’han convertit en el pacte més estable del mandat. L’acord amb ERC i Barcelona en Comú ha permès introduir canvis rellevants en la política tributària municipal amb una clara orientació redistributiva. Entre les mesures més destacades hi ha l’increment de l’IBI als hotels de luxe, l’augment de taxes als autocars turístics i una pressió fiscal més elevada sobre activitats vinculades al turisme intensiu. Aquestes mesures responen a una doble voluntat: augmentar ingressos i modular l’impacte del turisme sobre la ciutat.
A més, l’acord incorpora compromisos polítics rellevants, com la reducció de terminals de creuers, un element simbòlic en el debat sobre el model econòmic de Barcelona. Aquest pacte fiscal ha estat possible gràcies a la coincidència ideològica puntual entre les tres forces d’esquerre al ple, però no ha tingut continuïtat automàtica en altres àmbits.
Habitatge: diagnòstic compartit, solucions divergents
L’habitatge s’ha mantingut com una de les grans prioritats del mandat, però també com un dels principals focus de fricció política. El govern de Collboni ha impulsat mesures parcials, com la regulació dels lloguers de temporada, per evitar-ne l’ús fraudulent, i ajustos urbanístics per facilitar promocions. També ha posat sobre la taula una estratègia a mitjà termini per reduir el nombre de pisos turístics, amb l’objectiu de recuperar habitatge per a ús residencial.
Tanmateix, la gran reforma pendent és la modificació del 30% d’habitatge protegit, una norma impulsada durant el mandat d’Ada Colau que obliga a destinar un percentatge de noves promocions a habitatge assequible. El govern socialista ha defensat flexibilitzar aquesta mesura, per exemple, concentrant el percentatge en altres ubicacions o introduint compensacions, amb l’argument que l’actual regulació ha frenat la promoció privada. Però Barcelona en Comú s’hi ha oposat frontalment, considerant-la una línia vermella. Aquest desacord ha impedit una reforma estructural i ha deixat el debat en punt mort, malgrat que existeix un consens ampli sobre la gravetat de la crisi d’habitatge.
Un dels punts forts del mandat és la capacitat de mantenir el ritme inversor. L’executiu del PSC ha aconseguit aprovar projectes estratègics com la connexió del tramvia per la Diagonal -amb els vots d’ERC i BComú- així com inversions en transport públic, serveis socials i habitatge. També s’han desenvolupat polítiques en àmbits com la seguretat, la neteja o la convivència, amb un enfocament més pragmàtic que ideològic, en línia amb el perfil del PSC.
L’ordenança de civisme: acord amb Junts i ERC
Un dels fronts rellevants del mandat ha estat l’aprovació de la revisió de l’ordenança de civisme de Barcelona, una normativa clau que regula comportaments a l’espai públic, sorolls, ús de patinets, venda ambulant o conductes incíviques vinculades també a l’activitat turística. I aquí hi ha una fotografia rellevant, en què el PSC suma ERC i Junts simultàniament. Vint anys després de la primera normativa, l’Ajuntament ha actualitzat una normativa que considerava obsoleta per l’augment de turisme massiu, l’expansió dels vehicles de mobilitat personal i els canvis en els usos de l’espai públic. Collboni ha aconseguit els vots de Junts i d’ERC amb una proposta que resisteix les pressions a banda i banda: la demanda de més control i sanció en situacions d’incivisme (sorolls, ús inadequat de l’espai públic, activitats no regulades), i la necessitat de no criminalitzar determinats col·lectius vulnerables, com el top manta o certes formes d’ús social de l’espai urbà.
Reformes encallades i límits del mandat
Més enllà de la reforma del 30%, altres iniciatives han quedat encallades o en fase de negociació permanent. És el cas de la funerària pública, de mesures més contundents per limitar el turisme o de determinades reformes urbanístiques. Aquestes dificultats responen a un escenari en què cada soci potencial imposa condicions difícils de compatibilitzar. Els Comuns han defensat mantenir el llegat d’Ada Colau, mentre que ERC ha adoptat una posició més flexible però també exigent. Dues peces del trencaclosques de la majoria absoluta que no encaixen, i que han donat lloc a una governabilitat basada en acords puntuals, però sense una perspectiva compartida a llarg termini. A hores d’ara, i pensant en les eleccions del 2027, només sembla dibuixada una aliança possible entre el PSC i ERC.
Una aliança que, de no ser per les batalles internes dins d’ERC, ja hauria cristal·litzat aquest mandat. De fet, republicans i socialistes havien fet públiques les línies mestres d’un acord de govern el 12 de juny de 2024. L’endemà, la militància estava cridada a votar aquest acord, però en el darrer instant la Federació de Barcelona va suspendre sine die el Congrés extraordinari i el pacte va quedar en un calaix. A partir d’aleshores, la crisi interna a ERC nacional i també a la Federació de Barcelona, amb dues eleccions en només un any, ha fet impossible materialitzar aquest acord. Ara, amb Elisenda Alamany al capdavant de la candidatura d’ERC i com a número dos d’Oriol Junqueras, un escenari de pacte amb el PSC el 2027 és més factible.
Pel que fa a Barcelona en Comú, el mandat començava amb una insistència diària d’Ada Colau de sumar-se al govern de Collboni amb ERC amb la fórmula del tripartit, però l’alcalde, i també el PSC, veien justament en l’exalcaldessa el gran escull per qualsevol acord de governabilitat. Quan Colau va plegar, amb Janet Sanz al capdavant, tampoc no es va produir un acostament rellevant, i de fet, el partit ja té nou candidat per al 2027 i sembla que la seva estratègia passa per desmarcar-se del PSC i no per jugar la carta de la crossa que històricament havia jugat aquesta òrbita abans de Colau.
De cara al tram final del mandat, el govern encara té marge per aprovar mesures parcials, especialment en matèria d’habitatge o modificacions pressupostàries puntuals. També podria intentar un últim acord de pressupostos, tot i que la manca de confiança amb els possibles socis -BComú i Junts- ho dificulta molt. En canvi, les grans reformes estructurals, com la modificació del 30% o canvis profunds en el model turístic, tenen escasses probabilitats de prosperar sense un canvi en l’equilibri polític. I això passaria per les urnes el 2027.
El balanç dels tres anys de govern de Collboni es pot resumir en una dualitat clara. D’una banda, un executiu capaç de gestionar, executar i mantenir la ciutat en funcionament amb nivells d’inversió elevats. De l’altra, un govern limitat per la seva debilitat aritmètica, incapaç de consolidar una majoria estable -ni amb ERC i BComú ni amb Junts- i d’impulsar transformacions de gran abast. Aquesta combinació ha definit un mandat més centrat en la continuïtat i l’administració del dia a dia que la transformació profunda de la ciutat promesa. En qualsevol cas, els baròmetres i enquestes apunten a una victòria del partit de l’alcalde.
