De la rebel·lió interna a la restauració de l’ordre establert. La federació d’ERC a Barcelona torna a mans del sector oficial, alineat amb Oriol Junqueras. El candidat oficialista (Activem Barcelona), Ricard Farin, ha guanyat clarament la candidata crítica (Construïm ERC Barcelona), la regidora de Barcelona Rosa Suriñach. X vots a X vots (d’un cens total de 910 militants), tal com pronosticaven els avals recollits per presentar-se a les eleccions a la presidència de la Federació. El resultat, una victòria interna de l’aparell d’ERC després d’una crisi convulsa, culmina un cicle polític curt i intens. Un cicle que s’obria amb la victòria inesperada l’abril de 2025 del sector crític encapçalat per Creu Camacho. En menys d’un any, ERC ha passat de la rebel·lió interna a la recentralització del poder a la Federació de Barcelona.
La victòria que ho havia de canviar tot
Creu Camacho s’havia imposat per la mínima a la candidatura oficialista d’Eva Baró i enviava un missatge inicialment trencador: la militància de Barcelona volia marcar perfil propi i, sobretot, frenar una deriva que considerava massa acomodada als pactes institucionals, especialment amb el PSC. Aquella victòria —per només 14 vots— va ser interpretada com un toc d’alerta a la direcció nacional i, en clau local, com un fre a l’entrada al govern de Jaume Collboni que la cap de files republicanes a Barcelona, Elisenda Alamany, s’havia treballat a fons. La federació més gran del partit s’alineava, en paraules de la candidatura guanyadora, amb la idea de “recuperar autonomia, reforçar el paper de les bases” i evitar que Barcelona es convertís en una “peça subordinada” a les estratègies del carrer de Calàbria. Però el sector crític havia guanyat sense una majoria sòlida ni un projecte cohesionador. I, sobretot, sense controlar les palanques del partit. I aquesta asincronia passaria factura ben aviat als rebels. Tan aviat, que la promesa de consultar la militància sobre el pacte amb el PSC a Barcelona va desaparèixer del guió de la nova direcció en pocs dies.
Crisi, dimissions, fractura i paràlisi
I a partir d’aleshores, el que s’havia proclamat com un canvi de rumb es va convertir ràpidament en una crisi interna. Pocs mesos després, bona part part dels 13 membres de la direcció permanent havien dimitit per discrepàncies amb la presidenta, a qui acusaven de tenir una “estratègia pròpia i no consensuada amb l’equip” i d’adoptar “decisions unilaterals”. Asseguraven que la fractura no era només ideològica, sinó també organitzativa: desconfiança interna, incapacitat de construir consensos i una direcció qüestionada des del primer dia.
La situació es va agreujar fins al punt que la federació va quedar pràcticament intervinguda de facto. La dimissió de bona part de la cúpula i la incapacitat de reconstruir una direcció operativa van deixar la Federació d’ERC Barcelona en un buit de poder. Però aquest episodi no s’entendria sense el context general del partit republicà. El xoc entre sectors, els afins a Junqueras i els crítics, feia temps que es produïa a ERC, i la federació de Barcelona es va convertir en el camp de batalla més visible d’aquest conflicte amb les eleccions l’abril de 2025. Però també va fer estralls a Girona on, com a la capital del país, va plegar més de la meitat de la direcció de la federació i va acabar en mans d’una gestora. I tot just fa uns dies a Igualada: tots els membres de la direcció han decidit plegar com a resposta a la votació interna, que va tombar la via Rufián (coalició amb Comuns i CUP) per la qual els dimissionaris havien apostat per al 2027.
La “pax junquerista” arriba a Barcelona
En paral·lel, la direcció nacional consolidava allò que s’ha batejat com la “pax junquerista”: una recomposició interna basada en la disciplina orgànica i el control de les estructures. Barcelona no n’ha estat una excepció, sinó el darrer bastió a reconquerir. La convocatòria de noves primàries, amb un candidat clarament alineat amb l’aparell com Ricard Farin, simbolitza aquest retorn a l’ordre. Els crítics, ara representats per figures com Rosa Suriñach, han arribat a aquesta nova batalla en una posició molt més feble. Sense control orgànic, amb part del seu espai integrat o desactivat, i amb una militància que ha vist com l’experiment anterior acabava en crisi. La victòria del candidat junquerista no serà només un relleu, sinó una esmena a la totalitat del projecte que va representar, inicialment, Creu Camacho. La Federació de Barcelona és molt més que una estructura interna: és una peça clau en l’estratègia nacional. I això explica l’interès de la direcció per recuperar-ne el control.
De la dissidència a la integració
Un dels elements més significatius d’aquest procés és la trajectòria del mateix sector crític. Allò que va començar com una esmena a la línia oficial ha acabat, en gran part, integrat dins l’estructura del partit. Camacho, que va guanyar amb un discurs de ruptura, ha acabat alineant-se amb l’aparell. Però no és un cas aïllat, sinó un patró recurrent en partits amb forta disciplina interna com és ERC. De fet, aquest moviment també explica per què la batalla actual ja no és tan ideològica com organitzativa. El debat de fons, la relació amb el PSC, l’estratègia municipal, o el paper d’ERC a Barcelona, ha quedat temporalment en segon pla davant la necessitat de tancar files.
La consulta que no va ser
Amb tot, hi ha un episodi que resumeix millor que cap altre la tensió entre bases i direcció: la consulta sobre l’entrada al govern del PSC a Barcelona, en un Congrés extraordinari que va acabar suspès oficialment per raons d’aforament. I des d’aquell 13 de juny de 2024 que no s’ha tornat a consultar aquest pacte amb els militants republicans, ni hi ha intenció de fer-ho com a mínim fins al pròxim cicle electoral a Barcelona. Aquell debat sobre si ERC havia de governar amb Collboni era una gran pedra a la sabata: afectava l’estratègia de la ciutat i la identitat del partit.
La no-consulta simbolitza una dinàmica més profunda: la dificultat d’ERC per conjugar participació interna amb decisions estratègiques ràpides. També evidencia una certa desconfiança de la direcció cap a la militància quan el resultat pot ser incòmode. En tot cas, aquest episodi va alimentar el malestar intern i va ser un dels combustibles de la victòria crítica l’abril de 2025. Un debat que Creu Camacho va deixar morir, acostant-se a gran velocitat a les tesis d’Elisenda Alamany a la ciutat.
Alamany, candidata i peça central
La Federació de Barcelona tanca un cicle i n’obre un altre en un context en què Barcelona continua sent una assignatura pendent per a ERC. Malgrat l’ascens sostingut en altres àmbits, les enquestes continuen apuntat a una resistència electoral important a Barcelona, on el 2019 Ernest Maragall va guanyar les eleccions. El baròmetre municipal assenyala una millora de resultats als republicans, que el partit atribueix a la mà estesa a negociar amb el PSC i arrencar acords de ciutat, però una millora encara insuficient per disputar clarament l’alcaldia a Jaume Collboni.
En aquest escenari, Elisenda Alamany emergeix com la figura central. Ja és candidata oficial per a les municipals del 2027, sense rivals interns, en un procés marcat també per la crisi de la federació. La seva candidatura no és només una aposta electoral, sinó també orgànica. Alamany representa la síntesi que busca la direcció: perfil polític reconeixible, alineament amb l’estratègia nacional i capacitat de cosir el partit a Barcelona. Però també arrossega contradiccions. Procedent de l’espai dels Comuns i amb un perfil propi, la seva consolidació dins ERC no ha estat exempta de tensions. I haurà de gestionar un partit que, malgrat la “pacificació”, continua tenint ferides obertes.
Amb la victòria del candidat junquerista, ERC Barcelona entra en una nova fase més controlada i previsible. Però també amb reptes pendents, com ara reconstruir la confiança interna després de la crisi, definir una estratègia clara respecte al PSC i convertir la candidatura d’Alamany en una alternativa real a la ciutat davant d’un Collboni que se sap guanyador.
