La ja exalcaldessa de Barcelona, Ada Colau, passarà a la història com la dona que, per tres vegades, ha estat còmplice de les clavegueres de l’Estat per frenar un govern independentista a la capital del país. Primer amb el Dossier Trias, en què, en el darrer tram del seu mandat i a les portes de les eleccions del 2015, es va fer públic que la policia espanyola l’investigava per tenir 13 milions d’euros en comptes en paradisos fiscals. Posteriorment, es va demostrar que era una informació fake i que formava part de l’Operació Catalunya. Però Xavier Trias havia perdut les eleccions en una campanya que Ada Colau, que es presentava per primera vegada, va centrar justament en la suposada corrupció i falta de moral del candidat de CiU. De fet, la candidata de Barcelona en Comú era la protagonista involuntària d’una operació de les clavegueres de l’estat que, de fet, tenia l’objectiu de destruir l’alcalde de CiU, quan ja havia començat l’anomenat Procés. En aquesta primera operació d’Estat, Colau va ser més un voltor que un còmplice actiu, com sí que ho ha estat en els dos següents capítols en què Madrid ha decidit qui ha de governar la ciutat.
Operació Valls: s’obre la veda
Però la gran operació d’Estat arriba el 2019 amb una candidatura sorpresa. L’exprimer ministre francès Manuel Valls. A les portes de la sentència del Suprem contra els líders independentistes, ERC guanyava les eleccions amb 11 regidors i obria la porta a un acord d’esquerres amb la segona força, Ada Colau, amb 10 regidors. Però poques hores després, i amb una trucada inclosa de Colau a Ernest Maragall felicitant-lo com a futur alcalde, la candidata dels Comuns rebia la trucada que activava la que, de moment, era l’operació d’Estat més important per barrar el pas a un independentista a l’Ajuntament. Collboni comunicava a Colau que seria alcaldessa gràcies a un pacte amb l’artefacte electoral del francès. Ella seria alcaldessa i ell primer tinent d’alcalde. Valls ho faria de franc, com un acte de servei a un Estat espanyol entregat a la guerra bruta contra l’independentisme. El moviment havia de pagar la humiliació a què l’independentisme havia sotmès l’Estat i les seves clavegueres amb l’1-0. De fet, era la primera vegada que la llista més votada no governava a la ciutat, i ERC ni tan sols va tenir la possibilitat de pactar amb els Comuns. El no de Colau va ser taxatiu, després d’uns dies de silenci, tal com ha succeït després del 28M.
Es repeteix la perversió Valls
I el 2023, la victòria contra tot pronòstic de Xavier Trias ha tornat a activar els dos grans partits del règim del 78 i la complicitat activa d’Ada Colau per frenar el que hauria estat el primer govern independentista de Barcelona. Colau ha estat el putxinel·li de Madrid novament, aquesta vegada, fins i tot acceptant anar a l’oposició -com a mínim temporalment, després del 23J hi pot haver sorpreses- i avalant el pacte del PSC amb el PP per apartar l’independentisme. Colau ha esperat fins a les 16 h, una hora abans de l’inici del ple, per fer pública la seva decisió. Durant la seva intervenció ha indignat bona part del Saló de Cent quan ha assegurat que no té res en contra de l’independentisme, que la decisió no s’ha pres en l’eix nacional -defensa que té alguns independentistes al partit- sinó social, perquè “Barcelona és una ciutat progressista que necessita un govern progressista”. “La Convergència del 3% no havia de tornar a l’Ajuntament”, ha dit la ja exalcaldessa, recuperant així l’argument que va fer servir durant la campanya del 2015 per atacar el candidat Trias.
Com s’ha cuinat la tercera operació d’Estat
I mentre estava en marxa la investidura, un comunicat procedent del carrer de Gènova, on hi ha la seu del PP espanyol, explicava amb pèls i senyals com s’ha cuinat aquesta operació d’Estat en què Collboni i Sirera han estat els simples executors. La clau és una trucada entre els aparells del PSOE i del PP. El coordinador general del PP, Elías Bendodo al el secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán. Els popualars van oferir els seus quatre vots per investir Jaume Collboni amb una única condició: que “Ada Colau no entrés a l’equip de govern”. Amb aquesta maniobra, els populars aconseguien un intangible: penjar-se la medalla d’haver eliminat Colau del govern municipal, conscients a més, que a l’oposició no s’hi estarà gaire temps, i, en segon lloc, i més important a les portes del 23J, haver barrat el pas a una alcaldia independentista a la segona ciutat més important de l’Estat. El cost menor, entregar-la al PSC, garantia de constitucionalisme. Ara bé, el PSOE, en consonància amb l’argument que ha donat Colau, ha reconegut la trucada, però ha assegurat que el PSC és autònom i que en tot cas la decisió s’ha pres des de Barcelona.
Per la seva banda, Ada Colau s’ha presentat al ple assegurant que els seus regidors han arribat a l’Ajuntament “sense saber qui seria alcalde” i que el seu partit simplement ha decidit passar a l’oposició. Sigui com sigui, ara caldrà veure quins rèdits obtenen els Comuns d’aquest suposat sacrifici i, si com ja han apuntat algunes fonts, el veto als Comuns per part del PP seria temporal, sense que es descarti que d’aquí a uns mesos hi hagi moviments per pagar-los la investidura gratis. I, per altra banda, caldrà veure quin és el futur de la mateixa Colau més enllà de ser regidora a l’oposició.
L’operació per expulsar l’independentisme també ha desencadenat la reacció del president de la Generalitat, Pere Aragonès, que s’ha vist obligat a fer un apunt en la seva intervenció durant la rebuda institucional del nou consistori. Ha recriminat a Collboni que en la seva investidura “es projecta l’ombra d’un acord a escala d’Estat fet a Madrid entre dos grans partits”, i l’ha avisat que “Catalunya ha de ser decidida des de Catalunya i Barcelona ha de ser decidida des de Barcelona”. Ara bé, caldrà veure si aquesta nova operació d’Estat té alguna conseqüència en els suports que es produeixin a Madrid per part de les forces catalanes després del 23J quan el PSOE, si l’aritmètica ho permet, intenta conservar el poder a la Moncloa.
4 
